Pregó de l’Orgull LGTBIQ+
Es Migjorn Gran, 2026
Bona nit a totes, tots i totis.
Avui ens reunim per commemorar l’Orgull. Ho fem recordant els fets de Stonewall, a Nova York, que l’any 1969 van marcar l’inici simbòlic de la lluita moderna pels drets de les persones LGTBIQ+ arreu del món.
Quan miram enrere, és fàcil pensar que hem avançat molt. I és cert que hem avançat. Però també és cert que, de vegades, el miratge de les formalitats ens fa creure que tot ha canviat més del que realment ha canviat. El darrer Informe sobre l’evolució dels delictes i incidents d’odi a l’Estat espanyol clama al cel, quan assenyala que els actes d’odi per orientació sexual o identitat de gènere a les Illes Balears han experimentat un increment d’aproximadament un 24%.
Durant les darreres dècades hem aconseguit conquestes legals impensables per a les generacions que ens van precedir. L’homosexualitat va deixar de ser perseguida legalment a Espanya el 1978, quan es va reformar la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. El 1990, l’Organització Mundial de la Salut va deixar de considerar l’homosexualitat una malaltia mental. El 2005 es va aprovar el matrimoni igualitari. El 2007 es va reconèixer legalment la identitat de les persones trans. El 2016, les Illes Balears varen aprovar la Llei 8/2016 per garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per erradicar la LGTBI-fòbia. Aquesta llei incorporava mesures educatives, sanitàries, laborals i de formació per al personal de les administracions públiques, així com un règim sancionador específic contra la discriminació. I el 2023, la llei estatal va consolidar drets tan importants com l’autodeterminació de gènere i la prohibició de les anomenades teràpies de conversió.
Són victòries importants. Molt importants.
Però sempre hem de dubtar que la capacitat transformadora de les lleis sigui tanta com voldríem. Les lleis poden donar-nos una sensació de victòria, però la victòria no arriba només quan una norma s’aprova en un parlament. Les lleis s’han de desplegar, s’han de concretar i s’han de fer efectives a través de l’acció diària de les institucions públiques, de la societat civil organitzada, dels centres educatius, de les empreses i de la ciutadania.
Perquè encara resten molts reptes. Reptes en l’àmbit laboral, especialment per a les persones trans. Reptes en l’esport, on continuen faltant referents visibles i pròxims. Reptes en l’educació, que continua sent una de les eines més poderoses per combatre els prejudicis.
Però les arrels de la nostra discriminació, exclusió i rebuig social no són només legals. Ho han estat durant molt de temps, certament, però van molt més enllà.
Durant segles, l’homosexualitat —i molt especialment l’homosexualitat masculina, perquè qüestionava els privilegis associats a la masculinitat tradicional— va ser combatuda per les grans estructures culturals de poder. Va ser considerada delicte, pecat i malaltia.
Va ser delicte. A Espanya, l’homosexualitat no va deixar de ser perseguida legalment fins al desembre de 1978.
Va ser malaltia. L’Organització Mundial de la Salut no va eliminar l’homosexualitat de la seva llista de trastorns mentals fins al 17 de maig de 1990. La transsexualitat no deixaria de ser considerada una malaltia mental fins a l’any 2018.
I continua essent considerada pecat per sectors importants de la tradició religiosa. Encara avui, l’Església Catòlica distingeix entre l’orientació homosexual, que no considera pecaminosa, i les relacions homosexuals, que sí que considera moralment incorrectes. Cada vegada que un bisbe o capellà proclama als quatre vents que estimar-se homosexualment és un pecat, peca i fa apologia de l’LGTBIfòbia.
Quan una realitat ha estat considerada simultàniament delicte, pecat i malaltia durant segles, les conseqüències culturals no desapareixen simplement perquè s’aprovi una llei.
Per això, encara avui, moltes persones LGTBIQ+ continuen patint, tant per la manca de drets —especialment en l’àmbit internacional— com per la manera com són tractades. Per les mirades. Pels silencis. Pels prejudicis. Pels estereotips. Per unes expectatives socials que encara pesen sobre elles i limiten la seva llibertat de viure i expressar-se tal com són.
Hem arribat fins al punt de normalitzar la nostra pròpia anormalitat. Hem normalitzat que hàgim de sortir de l’armari. Hem normalitzat que se’ns atribueixin determinades formes de vestir, de parlar o de comportar-nos. Hem normalitzat estereotips que ens volen extravagants, excessivament sensibles, promiscus, emocionalment inestables o superficials. Deixau-nos en pau!!
I, tanmateix, ningú no hauria d’haver de justificar qui és.
Per això hem de recordar que la nostra lluita encara no ha acabat. No acabarà mentre hi hagi un adolescent o una adolescent que pateixi tot sol la seva no heteronormativitat i hagi de sortir de l’armari. No acabarà mentre hi hagi algú que amagui qui és per por al rebuig de la família, dels companys o de l’entorn laboral. No acabarà mentre una persona trans hagi de justificar constantment la seva identitat davant desconeguts. No acabarà mentre hi hagi qui senti vergonya per ser exactament qui és.
La nostra és una lluita, no ho oblidem, per a l’alliberament sexual. Aquesta és l’arrel profunda del naixement del moviment LGTBIQ+.
La lluita no va néixer únicament per aconseguir drets civils, tot i que aquests són imprescindibles. Va néixer per reivindicar una idea molt més profunda: que cada persona ha de poder viure la seva vida afectiva, sexual i de gènere amb plena llibertat, dins el marc dels drets humans i de la dignitat humana.
Quan avui celebram el matrimoni igualitari, hem de recordar que els primers moviments d’alliberament gai no lluitaven simplement perquè dues persones del mateix sexe es poguessin casar. El seu objectiu era més profund: qüestionar qualsevol model únic i obligatori de viure els afectes, la sexualitat i les relacions humanes.
Per això la nostra és una lluita cultural d’alliberament.
Una lluita contra l’heteronormativitat, el masclisme i el patriarcat quan aquestes pretenen convertir una determinada manera de ser, estimar o formar una família en l’única considerada “normal”. Una lluita contra la idea que una biologia concreta determina necessàriament una identitat de gènere, una orientació sexual i un projecte vital.
És una lluita contra qualsevol sistema que redueixi la immensa diversitat humana a una única manera legítima de viure. Contra qualsevol intent de controlar els cossos, els afectes o els desitjos. Contra qualsevol model que entengui la sexualitat exclusivament en funció de la reproducció o que converteixi les institucions socials en mecanismes de control en lloc d’eines de llibertat i protecció.
Perquè la llibertat que reivindicam no és només la llibertat de tenir drets. És la llibertat de ser. La llibertat d’estimar. La llibertat de construir la pròpia vida sense haver de demanar permís.
I precisament per això la visibilitat continua sent una de les nostres eines més poderoses.
I aquí no val fer-se el despistat i mirar a l’altra banda. Viure vol dir prendre partit. Reclamem el partit dels drets humans i de la dignitat humana per a tothom; també per a les persones LGTBIQ+. I que quedi clar: ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. Volem tot el pastís.
L’Orgull és visibilitat.
Davant la mirada que assenyala, fes-te visible.
Davant la mirada que jutja, fes-te visible.
Davant la pressió per amagar-te, fes-te visible.
Perquè cada vegada que una persona viu amb naturalitat la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere, està obrint camí a les que vindran darrere.
I aquesta visibilitat és especialment valuosa quan és de proximitat. Quan és de quilòmetre zero. Quan la persona referent no surt a la televisió ni apareix a les xarxes socials, sinó que és el professor, la veïna, la companya de feina, l’esportista del poble, el familiar o l’amiga que tenim al costat.
Són aquestes persones les que transformen realment la societat. Les que converteixen la diversitat en una realitat visible, quotidiana i compartida.
Per això avui celebram tot el que hem aconseguit. Però també recordam tot el que encara queda per fer.
Celebram les lleis, però reivindicam els canvis socials.
Celebram els drets, però exigim respecte.
Celebram la diversitat, però continuam combatent la discriminació.
Perquè l’Orgull no és només una festa. I és festa, perquè la festa és la forma de fer-se visible i de celebrar-se, com qualsevol poble que es sent orgullós de sí mateix.
L’Orgull és memòria.
L’Orgull és dignitat.
L’Orgull és visibilitat.
L’Orgull és estima’t a tu i a l’altri com us doni la gana.
I, sobretot, l’Orgull continuara sent una eina imprescindible d’alliberament, almenys, fins que la dignitat es faci costum. Així, idò, que sigui costum estimar-se com et doni la gana.
Visca l’Orgull !!
