Quan es parla de corrupció, el debat públic tendeix a focalitzar-se gairebé exclusivament en l’activitat política institucional: finançament irregular dels partits, adjudicacions fraudulentes, portes giratòries o apropiació indeguda de recursos públics. És comprensible. La corrupció política és una de les principals causes de la desafecció democràtica i erosiona de manera directa la confiança ciutadana en les institucions. Prevenir-la, combatre-la i perseguir-la no és només una exigència legal, sinó una obligació democràtica de primer ordre.
Tanmateix, centrar el debat exclusivament en aquesta dimensió és un error analític i polític. Tal com ha mostrat la recerca clàssica en ciència política i economia institucional, la corrupció no és només el resultat de comportaments individuals desviats, sinó un fenomen estructural que emergeix quan conflueixen discrecionalitat, monopoli de decisió i absència efectiva de rendició de comptes (Klitgaard, 1988). En aquest sentit, la manca de democràcia interna dels partits polítics, l’opacitat en la presa de decisions o la subordinació de l’interès general a interessos privats constitueixen un terreny especialment propici per a pràctiques corruptes.
L’objectiu d’aquest article és posar el focus en una altra forma de corrupció, molt menys visible però no menys nociva: aquella que es produeix en el si dels serveis públics i de les estructures que sostenen l’estat del benestar. Es tracta d’una corrupció quotidiana, sovint normalitzada, que es manifesta en àmbits com la sanitat, l’educació, els serveis socials, la cultura o l’administració pública en general, i que afecta directament la qualitat dels serveis i la igualtat de drets de la ciutadania.
És corrupció quan un treballador públic espera o obté un tracte de favor pel simple fet de formar part de l’organització, vulnerant criteris d’equitat o legalitat. És corrupció concedir o sol·licitar baixes mèdiques sense una justificació real vinculada a la salut. És corrupció utilitzar estructures creades per protegir els drets laborals per blindar comportaments abusius o irresponsables. Igualment, és corrupció no complir de manera injustificada amb la jornada laboral o defugir les responsabilitats inherents al lloc de feina, tal com estableix el règim jurídic de la funció pública.
Aquestes pràctiques no són anecdòtiques. Tampoc ho és la gestió endogàmica de recursos culturals, acadèmics o científics: convocatòries, ajuts, publicacions, beques o reconeixements resolts dins cercles tancats, prioritzant de manera sistemàtica persones properes en detriment dels principis de mèrit, capacitat i transparència. Michael Johnston (2005) descriu aquestes dinàmiques com a formes de corrupció sistèmica de baixa intensitat, especialment perilloses perquè es produeixen dins estructures formalment legítimes i amb una visibilitat pública molt reduïda.
A diferència de la gran corrupció política, un dels principals problemes d’aquesta corrupció quotidiana és la seva invisibilitat. Rarament deixa rastre documental clar i poques vegades activa mecanismes formals de control. Tanmateix, tant dins com fora de les institucions se sol saber perfectament com i qui actua de manera irregular. Aquí apareix un element comú amb la corrupció més mediàtica: la impunitat. La reiteració d’aquestes pràctiques acaba generant una cultura de tolerància que les legitima informalment.
La diferència principal entre la corrupció de gran escala i aquesta corrupció quotidiana rau en les formes de combat. En el cas de la primera, existeixen —almenys formalment— mecanismes de control com els tribunals de comptes, els serveis d’intervenció, la inspecció de treball o els òrgans judicials. El seu funcionament pot ser millorable, però constitueixen instruments específics de persecució.
En canvi, la corrupció quotidiana dels serveis públics és extraordinàriament difícil de detectar i sancionar. Sovint, l’única via possible és la denúncia interna entre companys. No obstant això, el corporativisme, la por a les represàlies i la manca de sistemes eficaços de protecció dels alertadors fan que aquesta opció sigui, en la pràctica, inviable en molts casos (Transparency International, 2013). Això genera un cercle viciós de silenci i impunitat que reforça la continuïtat de les pràctiques corruptes.
Davant aquesta realitat, hi ha un altre element clau tant en la corrupció de gran escala com, especialment, en la corrupció quotidiana: l’ètica pública. No entesa com una simple declaració retòrica, sinó com una cultura compartida sobre el valor de la cosa pública i sobre la responsabilitat individual envers el bé comú. Max Weber ja advertia que la legitimitat de l’administració moderna descansa en el compliment rigorós de normes impersonals i en una ètica de la responsabilitat assumida pels funcionaris (Weber, 1922/1978). Quan aquesta ètica es degrada, cap sistema de control és suficient.
Existeix una diferència profunda entre qui concep el sector públic com una caixa de la qual no passa res si un se’n beneficia a títol individual, i qui entén el que és públic com un bé col·lectiu del qual depenen la igualtat, la cohesió social i el benestar de tothom. Aquesta diferència no és menor: constitueix el fonament moral de l’estat del benestar. Com defensa Adela Cortina (1995), sense una ètica cívica compartida no hi ha institucions justes capaces de sostenir-se en el temps.
No hi ha corrupció petita ni corrupció gran. Hi ha corrupció. I tota corrupció, independentment de la seva escala, erosiona la confiança, debilita les institucions i deteriora la qualitat democràtica. Fer visible la corrupció quotidiana que s’ha normalitzat en alguns àmbits dels serveis públics no és un exercici de descrèdit, sinó una condició necessària per defensar i reforçar l’estat del benestar. Només assumint que la lluita contra la corrupció és també una lluita cultural i ètica —i no només jurídica— podrem aspirar a institucions realment al servei de l’interès general.
