Les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), incloses dins la categoria històrica de l’homosexualitat —o homosexualitat i transsexualitat—, van ser durament reprimides durant franquisme a través dels instruments (judicials, governatius i policials) de control de l’estat. Una repressió que l’estat exercí, des dels postulats del nacionalcatolicisme, a partir de tres grans fonts de legitimació: la tradició sociocultural, la doctrina defensada per l’Església catòlica i la posició de la psiquiatria.
Evidentment, el terme històric d’«homosexualitat» és anacrònic respecte del moment present per expressar la diversitat sexual, d’identitat i desig, de les persones. Però és alhora el terme que històricament millor explica la realitat definida pel patriarcat i l’heterocisnormativitat durant tot el segle XX. L’homosexualitat, especialment en el període que ens interessa aquí, és tot allò que es desvia de l’heterocisnormativitat.
La codificació dels homosexuals com a persones que transgredeixen les normes genèric-sexuals preestablertes i suposen una amenaça per al model únic de família heretosexual —pedra mestra de la moral i els bons costums— està perfectament recollida i representada en l’obra Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes: estudio jurídico-sociológico[1] (1962), escrita pel jutge franquista Antonio Sabater, jutge especial del Juzgado de Vagos y Maleantes de Catalunya i Balears[2]. En aquest llibre, Sabater, a partir de discursos acientífics, però oficials de la psiquiatria i la medicina, descriu l’homosexualitat com una psicopatologia «caracterizada por una desviación, una anomalía del instinto sexual»[3]. Diu dels homosexuals que porten «una vida instintiva que no tiene cabida en la civilización» que els fa «altísimamente peligrosos [para] las barreras éticas, culturales y jurídicas, y al progreso de la humanidad»[4]. Par a Sabater, els homes gais tenen una «naturaleza feminoide» i una «fuerte vinculación con la madre». Van «vestidos de mujer» o són «imitadoras de éstas»[5]. Les lesbienes per la seva banda porten «calzado y vestidos de corte varonil» i mostren «modos viriles de desenvolverse»[6]. En aquest sentit, i anant més enllà, Sabater equipara la dona independent i econòmicament autosuficient amb el lesbianisme, reforçant així la contenció i repressió dels anhels de la dona per accedir al poder professional i econòmic amb l’amenaça de ser titllada de lesbiana.
L’obra del jutge Sabater és la que ens permet entendre el supòsit de l’homosexualitat en la Ley de Vagos y Maleantes i, posteriorment, l’aprovació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social en la qual s’inclouen mesures repressives contra els homosexuals. L’objectiu d’aquesta darrera llei és «reeducar y rescatar al hombre para la más plena vida social» (Llei 16/1970, Preàmbul), per a la qual es preveuen centres «dotados del personal idóneo necesario, garantizarán la reforma y rehabilitación social del peligroso, con medios de la más depurada técnica…» (ibid).
En definitiva, com ha dit un dels fundadors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), Armand de Fluvià, «ser homosexual era ser un perillós social, ser un corruptor de menors per definició —els homes—, ser un malalt mental —a l’OMS estàvem inscrits com a malalts mentals—, ser els pitjors dels pecadors per l’església, era el pecat contra natura, i per la societat el rebuig total, la condició que feia fàstic a tothom i repulsió, fins al punt que mares, i jo les he sentit, deien que preferien un fill mongòlic o criminal a un fill maricó, com deien en aquella època»[7]. Menorca no en va ser una excepció.
Les fonts
Les fonts documentals per estudiar el període que va de 1954 a 1978, a Menorca, estan recollides de forma detallada i exhaustiva en el treball «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme»[8] (IME, 2023). Ara bé, l’accés a aquestes fonts primàries és ara com ara molt limitat, i ho seguirà sent si no s’articulen mecanismes que ho facilitin. En qualsevol cas, abans d’entrar a analitzar el perquè d’aquestes limitacions que de facto impossibiliten un estudi rigorós dels efectes de la repressió de l’homosexualitat durant el franquisme, val a dir que les fonts primàries i secundàries sobre èpoques anteriors, les fonts procedents d’altres arxius de l’Estat i les fonts orals de Menorca i de les Illes Balears, ens han permès fer una aproximació de la realitat homosexual a l’illa durant els grisos anys del franquisme. Es comprova, en aquest sentit, que l’acció repressora cap a les persones homosexuals a Menorca es produí principalment a través del control social, que les obligà a amagar-se, marginar-se i exiliar-se, i, fins i tot, en els pitjors dels casos, a suïcidar-se. És aquesta marginalitat, més que la mateixa homosexualitat, la que, lligada a la manca d’un lloc de feina «estable i digne» i a la necessitat de procurar-se un manteniment —de vegades a través d’activitats delictives— els introduïa dins l’espiral de control policial, judicial i penitenciari, allunyar-los del seu lloc de residència i condemnant-los a l’ostracisme.
Les principals fonts jurídiques a partir de les quals emana tota l’estructura de control i repressió del franquisme contra les persones LGTBIQ+ són la figura de l’«escàndol públic» recollida en el Codi Penal, la Ley de Vagos y Maleantes i la Ley de Peligrosidad y i Rehabilitación Social. En l’execució i desenvolupament d’aquestes figures legals hi participaven diferents estaments, cada un dels quals donava origen a un procediment documental i a un arxiu específic. En aquest sentit, tenim, per una banda, a les institucions que vetllaven per l’ordre públic (Policia Municipal, Guàrdia Civil, Policia Armada o altres cossos generals de policia) i les institucions polítiques (ajuntaments, Governació Civil i institucions centrals de l’Estat). També juguen un paper molt important, especialment durant els inicis del Règim les organitzacions franquistes (Falange, Frente de Juventudes, Organitzación Sindical Española…). I, en tercer lloc, tenim les institucions judicials i les institucions penitenciàries. Els arxius d’aquestes dues darreres, en especial dels jutjats de primera instància i dels jutjats especials, són les fonts primàries més importants que cal considerar a l’hora d’estudiar l’aplicació de les normes abans esmentades.
La Ley de Vagos y Maleantes va ser de les poques lleis de la II República que no va ser derogada pel règim de Franco, i que l’any 1954 va ser modificada per incloure expressament la persecució de l’homosexualitat. Aquesta modificació decretava l’internament dels homosexuals en establiments de treball o colònies agrícoles: «Els homosexuals sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i en tot cas amb absoluta separació dels altres» (Art. 6.). La Ley de Vagos y Maleantes va ser substituïda per la Ley de Peligrosidad y Rehabilitacción Social del 4 d’agost de 1970, que va entrar en vigor el 1971, i que va establir una nova jurisdicció hereva de l’anterior: els Jutjats de Perillositat Social. La nova llei establia: «seran declarats en estat perillós i se’ls aplicaran les corresponents mesures de seguretat, els qui: […] b) s’apreciï en ells una perillositat social. Són suposats d’estat perillós els següents: […] 3. Els que realitzin actes d’homosexualitat» (art. 2.3).
Depenent del moment històric, s’han de contemplar diferents arxius judicials corresponents al Jutjat de Primera Instància de Menorca i als jutjats especialitzats. Els centres que custodien o són potencials receptors d’aquests recursos documentals són el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Maó i l’Arxiu Històric de Maó; l’Audiència Provincial de Palma i l’Arxiu del Regne de Mallorca (jutjats especials per a l’aplicació de la llei de vagos y maleantes i la llei de perillositat social); i els arxius històrics de la Ciutat de la Justícia de Barcelona (jutjats especials per a l’aplicació de la llei de vagos y maleantes).
Ara bé, un treball exhaustiu requereix anar més enllà i contemplar altres arxius, com els de les presons on es van concentrar més «estats perillosos» per homosexualitat: Fuerteventura, Badajoz i Huelva, a més d’Àlaba i Las Palmas… i en els que ben segur hi trobarem persones jutjades i condemnades a/de Menorca. En el cas concret de l’Arxiu Penitenciari de Badajoz s’ha pogut fer una primera prospecció, no exhaustiva, dels més de 16.000 expedients. S’han localitzat 4 expedients relacionats amb Menorca, de presos naturals i residents a Maó, Ciutadella, Es Mercadal i Es Migjorn Gran. També s’han localitzat 6 expedients més naturals o residents a les Illes: natural de Calvià (resident a Buenos Aires, Argentina), natural de Capdepera (resident a Badajoz), natural d’Eivissa (resident a Pueblo de Jesús), natural d’Eivissa (resident a San Jorge), natural de Lloseta (resident a Palma) i natural de Sestao, Biscaia (resident a Palma).
Tampoc no podem oblidar en aquest sentit els expedients tramitats per la Justícia Militar a través del Codi Militar, que en aquest moment no estan localitzats.
L’accés a les fonts
La Llei 16/1985 de 25 de juny del Patrimoni Històric Espanyol estableix que per accedir a un document nominal, com ho són els expedients judicials i penitenciaris, han d’haver transcorregut cinquanta anys des de la signatura de l’esmentat document. En cas contrari hi ha d’haver un consentiment exprés dels afectats. Per altra banda, aquest accés canvia depenent de si es tracta d’un arxiu històric o un arxiu administratiu. En el primer cas, les dificultats són mínimes i quasi sempre relacionades amb el necessari procés de catalogació i digitalització dels arxius. En el segon cas, en canvi, quan es tracta d’un arxiu administratiu, la dificultat és màxima, degut principalment a tres factors: la fragmentació, la dispersió i l’abandó de molts d’aquests arxius no inventariats, la falta d’epígrafs prou específics en els arxius amb inventari i, especialment, la dificultat d’accés generada per la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. Aquesta norma estableix que només es pot accedir als expedients a través de la identitat nominal de les persones afectades, és a dir, coneixent la identitat de la persona que és objecte de l’expedient. Clar, això, és absurd perquè precisament la investigació es fa per saber les persones (nominalment o no) que van ser jutjades i condemnades per raó de la seva sexualitat heteronormativa.
Caldria esperar, emperò, que els expedients dels arxius administratius, judicials i penitenciaris, que ja tenen 50 anys d’història anessin passant als arxius històrics provincials alliberant-los de la trava que suposa la Llei de Protecció de Dades. Però açò, per diversos motius, no es produeix o es produeix de manera molt lenta i puntual, amb la qual cosa l’estudi global de la repressió homosexual a Menorca i a les Illes, que és del que tracta en aquest article, és pràcticament inviable ara per ara.
Per aquest motiu, com a conclusió indirecta cal posar de manifest la necessitat urgent d’una catalogació completa de les fitxes i expedients policials, governatius, judicials, penitenciaris i mèdics, entre 1954 i 1978 vinculats a la Llei de Vagos y Maleantes, la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social o la figura d’escàndol públic recollida en el Codi Penal Civil i Militar. Sense aquesta informació no es podrà saber de forma clara i precisa l’impacte quantitatiu i qualitatiu directe d’aquestes normes a Menorca i a les Illes.
La Generalitat de Catalunya ho va fer amb els arxius judicials de la Ciutat de la Justícia i la Diputació Foral ha fet recentment amb la catalogació completa de les fitxes de les persones que, procedents de tot Espanya, van ser recloses a la Presó Provincial de Vitòria i a la Colònia Penitenciària de Nanclares de l’Oca, entre 1959 i 1977. Un fons documental que es conserva a l’Arxiu d’Àlaba i que, gràcies a la catalogació, ha descrit en una base de dades 5.645 fitxes de reclusos que permeten identificar-les. Amb la seva recuperació es pretén donar compliment a un dels principals mandats de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que estableix l’obligació per part de totes les administracions públiques de protegir, descriure i permetre l’accés als documents imprescindibles per garantir, el dret de les víctimes a la veritat i, així mateix, per facilitar la investigació històrica d’aquests fets a tots els interessats a conèixer-los.
Altres fonts alternatives
La investigació qualitativa relativa a l’impacte de la repressió durant el franquisme contra l’homosexualitat a Menorca necessita contemplar necessàriament quatre dimensions: la històrica, la cultural, la sociopolítica i la contextual. Per abordar aquestes quatre dimensions és necessari contemplar altres fonts, a més dels arxius policials, governatius, judicials i penitenciaris, com són les publicacions periòdiques de l’època. En el treball «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme»[9] (IME, 2023) s’han analitzat, referides a Menorca, les següents publicacions: El Menorquín: órgano republicano federal de la isla de Menorca, El bien público, El liberal: órgano democrático de la isla de Menorca, La Voz de Menorca: diario republicano, Revista de Menorca, Setmanari El Iris, Presència, Avui i El País). També s’ha revisat el diari Menorca, encara que no de forma exhaustiva. La publicació que recull més informacions sobre l’homosexualitat abans de 1954, data que es modifica la Llei de Vagos y Maleantes, és La Voz de Menorca.
Atesa la inaccessibilitat a les principals arxivístiques (arxius judicials i penitenciaris) adquireixen especial importància les fonts primàries orals, localitzant testimonis de Menorca i de l’entorn sociocultural més proper, les Illes Balears i Catalunya, i del conjunt de l’Estat. No ha estat fàcil contactar i entrevistar als represaliats menorquins homosexuals. I no és que no n’hi hagi, sinó que han preferit mantenir-se en l’anonimat. No volen reviure un passat que els ha marcat tota la vida.
En aquest sentit, cal esmentar les entrevistes a Antoni Roig i Jaume Santandreu recollides en el llibre Déu sense armaris. Confidències de dos capellans[10] (El Tall Edicions, 2023).
Restitució i memòria
El final de la dictadura franquista i els inicis cap a la democràcia no van suposar una ruptura immediata amb la legalitat homofòbica ni amb la cultura masclista i heteronormativa. L’indult i les amnisties dels anys 1976 i 1977 no van tenir en compte els presos socials, ni en concret als homosexuals, detinguts sota la legalitat repressiva del nacionalcatolicisme.
Van haver de passar trenta anys perquè una llei —la Llei 52/2007, de 26 de desembre[11], coneguda com a Llei de la memòria històrica— reconegués el dret a la reparació moral i a la recuperació de la memòria personal i familiars de les persones que van patir persecució i violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.
Article 2. Reconeixement general.
Com a expressió del dret de tots els ciutadans a la reparació moral i a la recuperació de la seua memòria personal i familiar, es reconeix i declara el caràcter radicalment injust de totes les condemnes, sancions i qualssevol formes de violència personal produïdes per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa, durant la Guerra Civil, així com les patides per les mateixes causes durant la Dictadura.
Les raons a què es refereix l’apartat anterior inclouen la pertinença, col·laboració o relació amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories ètniques, societats secretes, lògies maçòniques si grups de resistència, així com l’exercici de conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques o d’orientació sexual.
Així mateix, es reconeix i es declara la injustícia que va suposar l’exili de molts espanyols durant la Guerra Civil i la Dictadura.
L’any 2008 es va aprovar el Reial Decret 2008 sobre la declaració de reparació i es va incloure una partida en els pressupostos generals de l’Estat per al 2009 en concepte d’indemnitzacions per als presos socials represaliats per la seva condició o orientació sexual. Antonio Ruiz, qui a més fou president de l’Associació d’ex-presos socials fou un dels primers homosexuals que va ser indemnitzat per haver patit la repressió franquista. A hores d’ara han estat 116 els homosexuals —entesa com a col·lectiu LGTBIQ+— els que han rebut indemnització. A les Illes Balears es van presentar tres sol·licituds, de les quals només una va ser resolta positivament[12].
Per la seva banda, a les Illes Balears l’any 2018 es va aprovar la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, que l’any 2022 es veuria reiterada i reforçada per la llei estatal de memòria democràtica, en l’exposició de motius de la qual s’afirma:
El personal docent durant la Guerra Civil i la Dictadura va patir un procés sistemàtic de depuració militar i civil emparat en la legislació franquista que, a través primer de les autoritats militars i després de la Comissió de Depuració Provincial, el va apartar de l’ensenyament per la seva ideologia i els seus principis i valors democràtics.
Així mateix, durant tota la Dictadura i el principi de la Transició es va exercir una dura repressió per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, amb tractaments contraris als drets humans a conseqüència de l’aplicació de la “Ley de Vagos y Maleantes” i la “Ley de Peligrosidad Social”.
En el capítol I Sobre les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista deixa clar que tindran també la condició de víctimes:
Les organitzacions o els sectors socials, professionals o culturals, les entitats, els partits polítics, els sindicats, les lògies maçòniques, els moviments feministes o LGTBI que, amb les persones represaliades per la seva identitat de gènere o orientació sexual, van sofrir la persecució del règim franquista. (art 4. 3. a)
Impuls a la memòria LGTBIQ+ a les Illes Balears
El maig 2020 tots els col·lectius LGTBIQ+ de les Illes Balears (Associació LGTBI de les Illes Balears-Ben Amics, Col·lectiu de la Llave del Armario, Ses Foneres Col·lectiu Transfeminista de Menorca, Associació de famílies de menors trans – Chrysallis Illes Balears, Balears Diversa – Asociación lgtbiqa y feminista de les Illes Balears, Diverxia Menorca) ja van reaccionar davant la manca de mesures de memòria LGTBIQ+, a través del manifest «Repressió franquista contra LGTBI a les Illes». Posteriorment, la majoria dels punts del manifest es van convertir en dues proposicions no de llei del Parlament de les Illes Balears[13], que es van debatre i aprovar conjuntament. El manifest incloïa, a més de la declaració de nul·litat dels judicis per homosexualitat i de mesures de restitució, la creació de l’Espai de la Memòria LGTBIQ+ i la construcció del monòlit en memòria de les persones represaliades pel franquisme per la seva orientació i identitat sexuals (a semblança de l’escultura de Koldobika Jáuregui creada l’any 2009 a Durango, Euskadi). L’Espai de la Memòria, que ja es contempla en algunes lleis autonòmiques, com la valenciana, havia de tenir com a objectiu promoure i afavorir el coneixement, l’estudi i la investigació sobre la història del col·lectiu LGTBIQ+. Segurament, tot sol, aquest organisme serà insuficient per abordar les mesures que facilitin l’accés i l’estudi, a través dels arxius administratius i històrics, de la persecució a la qual van ser sotmeses les persones homosexuals a Menorca i a les Illes Balears. Però, sense cap dubte, l’Espai de la Memòria pot ser una eina molt útil per aconseguir-ho. Mentrestant, la memòria LGTBIQ+ restarà sense el seu just i necessari espai.
(*) L’article es va escriure per a la revista menorquina Posidònia (agost 2023)
Nel Martí. Autor del treball «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme» (IME, 2023), i del llibre Déu sense armaris. Confidències de dos capellans (Editorial El Tall, 2023)
[1] SABATER Antonio. Gamberros, homosexuales, vagos y malenates (Estudio Jurídico-sociólogico). Barcelona: Hispano Europea, 1962.
[2] Per raons de singularitat històrica i coherència es manté el nom en castellà de la Ley de Vagos y Maleantes (1933) -i del seu apel·latiu aïllat vagos y maleantes– i la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social (1970).
[3] Ibid, pàgina 176.
[4] Ibid, pàgina 180.
[5] Ibid, pàgina 204.
[6] Ibid, pàgina 209.
[7] Font: Armand de Fluvià.
[8] MARTÍ Llufriu, Joan Manel. «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme». Institut Menorquí d’Estudis, 2023.
[9] MARTÍ Llufriu, Joan Manel. «La repressió de l’homosexualitat a Menorca durant el franquisme». Institut Menorquí d’Estudis, 2023.
[10] MARTÍ Llufriu, Joan Manel. Déu sense armaris. Confidències de dos capellans. Palma: El Tall Edicions, 2023.
[11] Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura (BOE núm. 310, de 27/12/2007).
[12] Dades del 14 de juliol de 2014, de l’Associació d’Expressos Socials.
[13] Proposicions de llei amb registre d’entrada del Parlament de les Illes Balears núm. 8360/2020 i 5604/2020.
