Deia Josep Pin i Soler (1842-1927) en una de les seves cròniques de viatge a Menorca que si hagués de condensar l’illa en una sola paraula, com havia fet amb «Portentosa» aplicada a Àfrica i «Hermosa» a Grècia, li posaria «Conspícua». Eivissa seria «Rústica», Mallorca «Ponderada» i «Menorca Conspícua». En aquesta crònica, titulada «Partença», inclosa dins l’obra Vària, publicada en tres toms entre 1903 i 1906, Pin i Soler diu de Menorca que «és un dels països del món on poden viure amb major amplesa tota mena d’homes, sia qual sia llur nacionalitat, llur religió, llur costums, llurs creences…». En definitiva, descriu Menorca de principis de segle XX, com una illa que destacava per la seva excel·lència, tolerància, qualitat, mesura. Una illa feta a la mesura de les persones, diria Joan Fuster. Evidentment, aquesta va ser la visió subjectiva de Pin i Soler. No sé si es podria dir que es correspon amb la realitat de llavors, però és inqüestionable que aquesta va ser la forma com l’autor de la novel·la Alícia va experimentar l’illa. I així m’agradaria també que l’experimentessin els viatgers del segle XXI.
Però perquè sigui així, cal que així sigui també el nostre projecte col·lectiu: una illa que posi a la persona, amb la seva interacció amb la natura -paisatge- i amb la seva interacció amb la resta -país-, en el nucli del seu «sentit comú», que és el comú dels «sentirs». Tanmateix, aquesta mesura i aquesta excel·lència és també la idea nuclear de la Menorca Reserva de Biosfera: ser exemple d’una gestió sostenible entre persona i biosfera. Serem capaços de fer-ho? Tenim molts reptes al capdavant, però ens falta una cosa molt important: temps. Tenim poc temps.
El temps és precisament el paràmetre que ens permet definir i diferenciar les coses importants de les coses urgents. Avui massa coses importants són també urgents. Respectar l’equilibri intern del planeta i dels seus ecosistemes és fonamental, ara és urgent. Ens hi va la vida. Acatar els drets humans de tots els humans, valgui la redundància, és imprescindible. Ens hi va la vida. Amb l’educació; amb la sanitat…; amb la llengua: ens hi va la vida. Tot és important, i és urgent tot. No estem davant un temps de canvis (incentivats per pandèmies, guerres i sacsejades econòmiques), sinó davant un canvi de temps, un canvi de paradigma. D’açò es diu crisi. Sí, estem oficialment en crisi. La qüestió és emperò la mateixa: sabrem seguir sent una Menorca conspícua per als viatgers del segle XXI?
Per cert, no puc deixar de dir-ho. Els articles de Pin i Soler sobre les seves estades a Menorca van ser posteriorment recollits i agrupats, amb molt d’encert, per Edicions Nura, a càrrec del seu editor Lluís Casasnovas Marquès, sota el títol de Menorca vista per Josep Pin i Soler (2001).
