Primera manifestació d’alliberament gai a Barcelona, l’any 1978 (FAGC)
Soc lesbiana, o trans, o bi (sexual) o no bi (nària),… i som gai. Com? Sí, gai. Efectivament, «gai», en el seu sentit més original, és un terme identificador de les persones no heteronormatives (o dissidents respecte de la norma) lligat a la lluita per l’alliberament sexual. De fet, el ressorgiment del pensament «queer» ha tingut molt a veure amb la necessitat de recuperar l’essència gai que va sorgir els anys 60. La lluita LGTBIQ+ d’avui és, o hauria de ser, a més d’una lluita pels drets i les llibertats, una lluita d’alliberament; per alliberar-se de la rígida norma que naturalitza i encadena sexe, identitat, orientació i gènere.
El fet que durant els anys 70 aquesta lluita la lideressin i la visualitzessin inicialment els homes-cis-homosexuals va derivar en una associació terminològica errònia, etimològicament i històricament, que vinculà «gai» a «homosexual», i alhora aquesta -«homosexualitat»- amb l’amor entre dos homes. Però res és així: ni «gai» i «homosexualitat» són sinònims, ni «homosexual» es refereix a l’amor entre dos homes. I l’explicació és molt senzilla. El prefix «homo» indica «igual», i les «homosexuals» són, per tant, les persones amb un desig sexual per altres del mateix sexe. Hi ha una homosexualitat masculina i una homosexualitat femenina.
«Gai», en canvi, no és un terme passiu -de com un és- sinó actiu –de com un es reivindica-. És el terme que històricament millor descriu, des de la dissidència, la lluita per a l’alliberament afectivosexual. Perquè d’açò es tracta, i d’açò s’ha de tractar. Per molt que ampliem l’ensalada LGTBIQ+ per descriure el col·lectiu, sempre deixarem algú defora. És per açò que cada dia es fa més necessari tenir un terme inclusiu que defineixi i englobi la diversitat afectivosexual no hetero-cis-normativa. Açò no vol dir que s’hagi de prescindir dels termes específics de lesbiana, bisexual, transsexual, etc., que segueixen sent molt importants per a la visualització i reivindicació específiques. Ni tampoc del terme «gai» per a referir-se a l’amor entre homes, sense massa alternatives en el mercat dels mots. Vol dir, en canvi, que l’horitzó LGTBIQ+ ha de ser, plenament, i radicalment, alliberador: queer.
És evident que la sexualitat té una finalitat reproductiva. Però ho és també, evident, que la plasticitat, la capacitat d’alliberar-se de les cadenes del determinisme biològic, és allò que ens fa humans i que humanitza l’espècie sàpiens. L’educació i la sanitat són dues de les expressions de la plasticitat contra el determinisme natural, que ens salven de plagues i pandèmies. Perquè el natural és que hi hagi plagues i pandèmies, i incendis, i selecció natural a favor dels més adaptats per a sobreviure. Però l’ésser humà va rompre amb les pròpies cadenes dels processos naturals per humanitzar-se. La sexualitat, en l’espècie humana, també té com a principal característica la plasticitat. Aquesta plasticitat fa de la sexualitat una altra realitat –humanitzadora-, de relació, comunicació, afectivitat, plaer, i fins i tot de motor de les relacions amoroses.
Les doctrines que ens volen animalitzar, i que cerquen el referent animal per marcar una conducta en l’espècie humana, no són més que doctrines deshumanitzadores. El món animal també és LGTBIQ+. Entre les espècies animals també trobem relacions homosexuals. El que no trobem són situacions de gènere, perquè aquest és específicament una construcció humana. Tampoc no trobem que les relacions estables de parella siguin una norma en el món animal, perquè aquesta és també una convenció cultural dels humans. Per tant, la naturalesa animal no pot ser el mirall de la moralitat, perquè precisament la moral és l’artifici que ens fa humanament diferents.
En definitiva, el «gai» LGTBIQ+ no cerca cap normalitat, sinó alliberar-se de qualsevol normalitat. És rar i pretén seguir sent rar, en definitiva queer.
