50 anys d’«Els menorquins» d’Andreu Murillo

No Comments Andreu Murillo i Tudurí,ARTICLES,Joan Fuster,La nació dels menorquins,POST-IT (nota adhesiva),TREBALLS I PUBLICACIONS

i la gestació del menorquinisme polític

 

Foto: Andreu Murillo en un acte electoral l’any 1979. Font: Arxiu familiar d’Andreu Murillo.

 

 

Enguany es commemora el 100 aniversari del naixement de l’escriptor i assagista Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), esdeveniment que alhora coincideix amb els 60 anys de la publicació del seu llibre Nosaltres, els valencians (1962) i amb els 50 anys de la finalització de l’obra Els menorquins (1964-1972, inèdita) escrita per l’historiador i assagista menorquí, Andreu Murillo i Tudurí (Maó, 1930-2007). De fet Els menorquins és la versió menorquina de l’assaig de Joan Fuster Nosaltres, els valencians, en el qual el suecà va voler donar resposta a l’envit que Jaume Vicens Vives havia fet l’any 1954 en Notícia de Catalunya (o Nosaltres els catalans, en la seva denominació inicial) perquè cada territori dels Països Catalans respongués a les preguntes bàsiques de «qui som», «on ens trobem» i «cap a on anem». Per la seva banda, Josep Melià i Pericàs publicà l’any 1967 Els mallorquins, la quarta peça del quartet nacionalitari.

Efectivament, Andreu Murillo, motivat per les respostes de Joan Fuster i de Josep Melià a l’envit de Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya (1954), començà a escriure l’any 1964 la versió menorquina de Nosaltres, els valencians, que inicialment va titular Els menorquins, gent d’illa. Com en les altres tres obres esmentades, l’objectiu de Murillo és afirmar la personalitat pròpia de l’illa fonamentada en la seva catalanitat i analitzar la realitat amb la voluntat de projectar un futur de recobrament. Tot i que les quatre obres s’escriuen en moments històrics i contextos socioculturals diferents, totes elles parteixen d’una mateixa situació marcada pels anys de repressió, provincianisme i colonització cultural i política.

L’escriptura d’Els menorquins per part de Murillo coincideix, com ell mateix explica, amb l’inici del seu propi desvetllament nacionalitari, que comença precisament amb la lectura de Nosaltres, els valencians. A «La penetració del pensament nacional de Menorca» (SUS, Balears!, núm. 12, 2001) Murillo ho explica així: «El meu descobriment teòric del nacionalisme […] es va produir arran de la lectura d‘un llibre apassionant: Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster». Un llibre que va arribar a les mans de Murillo l’any 1964 a través de Ramon Bastardes, aleshores un dels membres de l‘equip d‘Edicions 62, que publicà Nosaltres, els valencians, que havia vingut a Menorca a recollir materials per al número monogràfic de la revista Serra d’Or.

En el mateix nombre de la revista Serra d’Or esmentada abans, del novembre de 1964, es publicà una breu entrevista a Murillo feta pel geògraf mallorquí Bartomeu Barceló (que després seria el director de l’editorial Daedalus que va publicar Els mallorquins de Josep Melià, i que havia d’editar El menorquins) on se li demana pel «recobrament general [a Menorca] que podem observar a la resta de Països Catalans», a la qual cosa ell contesta: «No crec que hi hagi consciència de tal fenomen. Penso que hem viscut aïllats i oblidats, però el desconeixement, més o menys general a Menorca, de la cultura i el pensament catalans és també degut al fet que l’illa ha tingut molt diferent desenvolupament de la resta dels Països Catalans, incloses Mallorca i Eivissa. Pertanyem a la raça i a la llengua catalanes, però hi ha el perill que la nostra indiferència esdevingui subestimació, com ocorre amb una minoria menorquina que parla un castellà “d’estar per casa”. A Menorca es conserva i s’estima la llengua vernacla i, encara, ens complau tot el que ve de Catalunya. Recobrament? Cobrament? Esperem.» Vist el contingut de la publicació periòdica, no és estrany que alguns fixem com una data i esdeveniment de referència en la lluita pel recobrament de la pròpia personalitat cultural i política de Menorca la revista Serra d’Or de 1964 dedicada a Menorca.

Tot i que Murillo deixà pràcticament enllestit Els menorquins abans de 1972, és aquest any quan podem considerar finalitzada l’obra. Açò sí, en diferents moments, entre 1969 i 1972, Murillo afegirà i/o substituirà fragments del text amb la voluntat de mantenir-lo vigent front dels accelerats canvis que s’estaven produint. Recordem que no és fins l’any 1969 que s’inaugura el nou aeroport de Menorca i es comença a construir el primer hotel a Cala Galdana (Ferreries), i que és precisament l’any 1972 i 1973 quan es produeix el boom  turístic passant de 73.000 turistes l’any 1971 a 131.000 l’any 1973.

L’any 1977 Murillo publicà La revolució menorquina de 1810. En la contraportada del llibre s’hi recull una breu biografia de l’autor, on es recorda que Els menorquins restaven inèdits, però vigents! En La revolució menorquina de 1810 Murillo estudia exhaustivament uns fets de notable transcendència que fins llavors eren pràcticament desconeguts pels menorquins. La revolta del 1810 és un episodi de la lluita de classes a Menorca, en la qual la burgesia fa revoltar el poble contra l’aristocràcia terratinent, i una clara expressió de l’esperit anticentralista dels menorquins. Per a Murillo, els fets del 1810 han de ser considerats com el primer intent autonòmic del segle XIX. No ha d’estranyar ningú per tant que els fets recollits en La revolució menorquina de 1810 també siguin un component central d’El menorquins.

Tanmateix, emperò, l’intent d’Andreu Murillo d’escriure una obra de caràcter nacionalitari al servei de la recuperació de la identitat de Menorca en el marc de la catalanitat compartida no s’acabarà amb Els menorquins. Anys més tard, i també dins aquesta mateixa línia, Murillo començarà a escriure «El nacionalisme a l’illa de Menorca» (també titulada «La complexa gestació del nacionalisme a l’illa de Menorca»). Aquesta és un treball inèdit i inacabat que havia de ser publicat l’any 2002 dins la col·lecció La Qüestió Nacional, de l’editorial Perifèrics Assaig. En qualsevol cas, encara que no s’arribà a acabar mai, tant el guió inicial com el text més avançat ens remeten, inevitablement, a l’obra Els menorquins.

La «Introducció teòrica» del «Nacionalisme a l’Illa de Menorca» és sense cap dubte la part més ideològica del llibre inacabat on narra els fets històrics des de la perspectiva menorquina, amb una clara voluntat de redreçament i reconstrucció del fet nacional menorquí; açò és des de Menorca dins l’àmbit nacional dels Països Catalans, i des de l’autogovern insular dins la plurirealitat sociocultural i socioeconòmica de relació amb les Illes Balears i Catalunya. Diu Murillo: «calia la narració dels fets històrics. […][i] no se n’ha de deduir d’això que la nació dels menorquins siguin els 700 quilòmetres quadrats de l’illa, ni que hi hagi una essència espiritual menorquina que s’ha anat conservant i creixent al llarga de la història. Exclusivament hem pretès d’estructurar la memòria històrica, almenys des de quan s’hi hagi pogut formar una consciència nacional —atenció a l’èmfasi que pretén remarcar la condicionalitat— que sigui neta d’integrismes, noble en els comportaments, culta, rica en conviccions democràtiques, lliure de pressions alienes i de prejudicis propis, desvetllada tècnicament i feliç. Gairebé no res: el setè cel!». Tota una declaració d’intencions d’Andreu Murillo en un text que de forma completa mai va veure la llum.

El treball que afortunadament sí es publicà, i que també és un reflex esplèndid de la influència fusteriana en Murillo i de la voluntat d’estructurar un relat d’autoconeixament i d’autoafirmació és «La penetració del pensament nacional de Menorca». Aquest text forma part de l’obra La penetració del pensament nacional a les Balears impulsada i divulgada pel grup SUS, BALEARS! Aquest text dialogat serví a Murillo per a tornar refer el procés a través del qual Menorca va prendre consciència de la seva identitat, feta de catalanitat i autogovern, i articular una narració nacionalitària de recuperació de la seva personalitat pròpia.

La tasca de Murillo a favor del recobrament de Menorca no s’acaba amb la seva activitat intel·lectual i cultural. Murillo s’implicà políticament, formant part del Moviment Federalista de Menorca (1976-1977) i del Partit Socialista de Menorca (PSM), del qual va ser membre fundador l’any 1977. Va ser ell qui durant els anys 1979 i 1980 va redactar les primeres ponències polítiques sobre nacionalisme, i qui va introduir el nou vocabulari nacionalitzador en el marc d’una nova formació política –el PSM- encara jove i en construcció. En el II Congrés del PSM (Fornells, 1979) Murillo parlà explícitament del nacionalisme i del menorquinisme com a posicionaments polítics. Aquests són alguns dels paràgrafs de la ponència: «Un dels fets diferencials del Partit Socialista de Menorca, respecte d’altres forces polítiques amb implantació a l’illa, és l’èmfasi posat en el menorquinisme com a fonament d’una política nacionalista. […] S’accepten com a característiques nacionals la unitat de llengua, de cultura i d’història. […] Quedi clar que el nostre nacionalisme no és excloent de ningú: acceptam i acceptarem sempre com a menorquí tothom que tengui voluntat de ser-ho. Després de tot no creim en races pures ni privilegiades: som el fruit d’un mestissatge aglutinat per una mateixa cultura i una mateixa lluita per la supervivència com a poble. […] Però el nostre nacionalisme no seria definitori del nostre partit, si no tinguéssim en compte molt especialment que el nostre alliberament com a poble passa per la desaparició del fenomen socioeconòmic de l’explotació. No basta amb uns plantejaments històrico-estructurals i culturals. Cal tenir present el plantejament ideològic de lluita per la desaparició del sistema social classista». I conclou: «El nostre nacionalisme, arrelat en el fet menorquí, es vincula als Països Catalans i s’esdevé internacionalista per quant cercam la comprensió i la federació amb altres nacions de l’Estat espanyol i del món sencer; es fonamenta en el dret d’autodeterminació dels pobles i propugna la més àmplia autonomia com a mesura a curt termini i el socialisme com a mètode per a continuar per la via cap a l’alliberament de la classe obrera i dels treballadors tots. […] És molt important definir clarament que per al PSM són inseparables, com un sol objectiu, les reivindicacions nacionals i politicosocials».

Posteriorment, en l’Assemblea de maig i juny de 1980, Murillo tornà a presentar una nova ponència sobre l’eix polític del nacionalisme. En el seu text proposà que el PSM fos un partit «que en fa bandera del nacionalisme i la inevitabilitat que tal partit sigui d’esquerra». Definí el nacionalisme com aquell per al qual la «Nació és aquella comunitat amb identitats culturals, econòmiques i socials que tendeix a constituir-se en estat. Si les identitats no van acompanyades de la tendència a esdevenir un estat, tal comunitat és una regió dins la nació.» I afegí que «El fet real de Menorca com a una regió perfectament delimitada per les seves característiques geogràfiques no ens ha de fer perdre de vista la nostra inclusió natural dins un fet nacional en construcció que s’anomena Països Catalans».

En les dues ponències esmentades abans Murillo no fa referència a Joan Fuster –sí a l’historiador Pierre Vilar-, però és bastant evident que la influència i l’impacte de Fuster en Murillo també van tenir el seu efecte en les aportacions que aquest darrer va fer en l’àmbit polític, institucional i de partit. En aquest sentit bé podem afirmar que Fuster, a través de Murillo, és també present en la gestió del menorquinsme polític del segle XX.

En definitiva: setanta anys després de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster i de cinquanta anys de cloure Els menorquins, les seves aportacions segueixen sent valuoses i plenes d’actualitat. Cal no oblidar mai que el valor d’aquestes obres és la seva intencionalitat, que no és altra que la d’afirmar la catalanitat com l’espai comú per a la identitat que cada país havia de reconstruir, sota els anhels de democràcia i modernitat del nou temps que havia d’esdevenir. Aquesta intencionalitat també va tenir a Menorca, i de la mà d’Andreu Murillo, un altre resultat en l’àmbit de l’estructuració de les forces polítiques, i en concret del PSM, que es reorganitzaven després de 40 anys de dictadura: la configuració d’un menorquinisme de Països Catalans.

O dit en termes més fusterians i murillistes: serem «nosaltres», els menorquins, una «gent d’illa», els que escriurem la nostra pròpia historia; perquè no ens arrabassin les arrels, ni la força d’una claror que ens ha d’il·luminar un futur més lliure.

 

 

Nel Martí (Butlletí del PSM, octubre 2022)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories