«L’hora tretze», de Pompilio Piris Seguí

No Comments POST-IT (nota adhesiva)

 

Divendres dia 10 de juny, a la Llibreria VaDllibres, es va presentar el primer poemari de Pilio Piris, Tretze campanades i altres sons, una reflexió poètica sobre el temps i la recerca del propi alliberament.

En Pilio Piris Seguí va néixer a Ciutadella l’any 1944, i des de fa ja uns quants anys viu a Vilassar de Dalt. Sempre ha viscut a pont entre Menorca i Catalunya. Els seus estudis de primària els va cursar a Ciutadella, però els va continuar a Sarrià on, a més, va exercir de mestre. És un gran afeccionat a les «coses antigues» -com diu ell- i un actiu col·laborador en les xarxes socials dedicades a les fotografies d’època. També és un apassionat de la rellotgeria; de la màquina del rellotge, més que no de la capsa o del moble. No és estrany per açò que publicàs l’any 2007, amb l’editorial Nura, Història dels rellotges Públics de Ciutadella de Menorca, un estudi de recerca sobre els rellotges en els espais públics de Ciutadella des del segle XVI fins l’actualitat. I què té a veure tot açò amb l’estrena de «Tretze campanades»? Idò sí, hi té a veure. I molt. El fil conductor és el mateix: el temps.

D’aquesta hora tretze, d’aquesta campanada tretze, diu

[El rellotge]

«d’ell vaig aprendre a viure

les hores d’esperança,

les que ningú em pot robar»

Tot i que aquest és el seu primer poemari, no és tampoc la seva primera publicació en el camp de la creació literària. En l’àmbit de la prosa va publicar l’any 2011 el llibre de contes De Son Bel·lo a Son Catel·lo, i dins la col·lecció de Planeta Lletra ha participat juntament amb altres autors en llibres de relat negre, com El principi de tot, 2019 i S’ho mereixia, 2021.

Com bé diu el mateix Pilio a la dedicatòria del llibre, és na Genisa, la seva dona, la persona que li obre la porta per arribar a la poesia. En qualsevol cas, l’autor de Tretze campanades no camina isolat pels camins de la poesia, sinó que ho fa acompanyat. Cursa estudis de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a La Casa Elizalde i a Laboratori de Lletres; i guanya diversos premis de poesia i de relats, en certàmens locals.

Pilio es descriu –s’explica- a si mateix com un poeta tardà, i fins i tot com un no-poeta. Efectivament, en Pilio escriu poesia i publica el seu primer poemari quan té 70 anys. És un jove poeta que comença tard, carregat de tinta i d’experiències, per a escriure des de l’hora 13, que és com dir escriure alliberat de la càrrega del temps. I de determinats prototips poètics, també. La poesia de Pilio no és una poesia ornamental, que es queda en la forma de comptar síl·labes i ordenar rimes. No és un joc de paraules per a no dir res. És una poesia vitalista.

I en aquest sentit hi trobam, de nou, una coincidència en l’obra de recerca de Pilio en Història dels Rellotges públics i Tretze campanades. L’afecció de Pilio pels rellotges no ho és per la capsa o el moble que els conté sinó per la maquinària que el fa funcionar. En la seva poesia li passa el mateix: a Pilio li interessa la màquina del poema, allò que el fa funcionar i li dona sentit, més que no la forma, la capsa, el moble. Tanmateix és el contingut el que marca el ritme.

Per açò, trobarem que Pilio, en cada paraula, en cada poema, s’hi juga la vida.

[Temps fugit]

«He deixat la cuirassa a terra,

no em cal contar síl·labes,

sé que el vers no tindrà rima

ni serà mai un poema

si no escric del jo sense vergonya.

Baixaré per les escales al fons de l’ànima,

per remoure el pòsit que encara hi queda»

 

Ni a Pilio, ni a Tretze campanades, li calen adjectius. No és un poeta tardà; no és no-poesia. És poesia pura i vital. Quan parla de la poesia en els propis poemes diu

«un món que vaig descobrir

quan els ossos ja em cruixien.

Mai es tard si bo és el goig.»

[Al poema «Escric» també dirà]

«Escric poemes […]

perquè els mots m’alliberen del plorar»

 

Pilio, des de l’experiència, des de la maduresa, des del sofriment, des de l’adversitat, …  des de l’amor, des de la fortuna, des de la rebel·lia, des de l’alliberament,… se despulla en cada vers.

El poemari està organitzat en 7 parts: intimitats, despertar, sortida i fuita, el carrer, altres sons, hores, i retorn. És un cos coherent i compacte, una reflexió poetitzada del temps (o del destemps) i de la recerca d’un mateix, amb un fil conductor: l’hora tretze. Les hores i el rellotge és una forma d’organitzar el temps, i la vida col·lectiva. De la vida per fer coses. L’hora tretze, en canvi, és l’hora alliberada, l’hora inventada, l’hora creada, l’hora que està fora del rellotge, fora del temps, fora de les rigideses,…. La 13 és l’hora de despullar-se, d’alliberar-se; de viure no per fer coses, sinó per viure sentint les coses d’una altra manera. És el seu moment. Por ser també el teu moment.

 

[Paraula de Déu]

«Ara ja no em cal escoltar,

puc escollir les paraules que escric,

escriure del silenci, de les hores mortes,

d’haver perdut la por,

de viure el goig de viure.»

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories