Article-ressenya de Joan Carles Villalonga

No Comments El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977)

 

 

«Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977)»

Publicat a Xalandria.cat
Acte celebrat a Sa Catòlica de Maó dia 21 d'abril de 2022

 

 

Primer de tot, volia agrair a en Nel Martí la convidada a aquest acte i haver-me pogut donar l’oportunitat de dir-hi unes paraules, després d’haver tractat amb cura aquest text fruit d’una ingent tasca d’investigació més que necessària. Poder-m’hi atracar de la manera que ho he fet, des de la revisió lingüística, m’ha permès palpar-ho amb deteniment i descobrir-hi un tresor, la lectura del qual recoman aferrissadament per descobrir-hi la trascendència de molts dels esdeveniments contats.

Cal constatar, primer de tot, que el llegat que deixa a Menorca el Congrés de Cultura Catalana celebrat a tots els Països Catalans, i per tant també a la nostra illa —que aporta al Congrés temàtica trascendental, ponents de primer nivell i una gran motivació i implicació tant institucional com d’altres entitats no públiques—, és d’un valor inqüestionable i poc reconegut, i per tant aquest treball obre via a aquest reconeixement. Hi veim com la transcendència va més enllà d’unes propostes i reflexions sobre la cultura catalana, i tenen una forta incidència en l’esdevenir cultural, polític i social d’una època com aquella —els darrers espeternecs del franquisme i una incipient transició— que obria un horitzó de llibertats democràtiques i col·lectives que, com reconeix en Nel agrament, l’esdevenir del temps i les vicissituds històriques van acabar aigualint en bona mesura. I per açò som davant aquest treball, per recordar d’on venim, quins horitzons hem tingut i no oblidar-nos-en. Hem de recuperar aquell esperit i per fer-ho cal que el coneguem, i per açò som aquí.

 

I per què és important parlar de cultura catalana avui? Idò pel mateix motiu que ho era a l’època, que, com veim, parlar-ne significava una gran trascendència. Es tracta del mateix motiu que feia a Ovidi Montllor dir «els que no volen que es parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi».

Però què és el Congrés de Cultura Catalana? Si agafam el concepte des de la perspectiva genèrica del que és un congrés qualsevol, podríem convenir que es tracta d’una trobada amb un plantejament més o menys acadèmic per debatre o, fins i tot, assentar bases sobre una o diverses qüestions. Però cal que hi vegem tota la trascendència abocada en aquest cas. És, si més no, curiós que una iniciativa que surt de l’àmbit privat (el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona) tingués l’abast que va agafar, amb participants que es compten per milers d’arreu dels Països Catalans, amb implantació en els diferents territoris i amb la capacitat d’arribar a amplíssims sectors: de la ciència a les humanitats, de la història a les arts, de la indústria als models territorials, de la política a la sanitat, de l’ecologisme a la lingüística, i un ventall de temàtiques i propostes que acabarien dibuixant algunes de les línies mestres del que després serien les eines de l’autogovern en la consolidació de la democràcia.

Tots aquests elements de tan gran abast es materialitzen, curiosament, en l’element central del que s’anomena «cultura catalana». I aquest és l’element que hi dona valor: el nom de la cosa, la «cultura», que fa que tots els elements tractats en quedin sota l’aixopluc; però també l’adjectiu, «catalana», que dona sentit a la voluntat de ser del poble, no entès només —que en part també— des del punt de vista identitari, sinó conformador i transformador. En Nel Martí, incansable en la seva tasca de recerca i creació, en la recent publicació, no fa ni un any, del seu llibre El somni menorqui(nista) ja ens dona compte d’aquest concepte de voluntat de ser poble, que contraposa a la visió romàntica de la identitat. No ens feim gaire enfora d’aquest concepte quan parlam de la catalanitat des d’un sentit ampli, que també traspuava el congrés.

I aquest aspecte em sembla trascendental: com la catalanitat trascendeix la qüestió identitària per vehicular un futur més lliure, més emancipador, més humà; com la cultura esdevé garantia d’aquest assoliment («la cultura ens salvarà», com s’ha dit tantes vegades). Deixeu-me que, arribats aquí, faci una cita que dona sentit a aquesta qüestió. El passat mes d’agost el Consell de Menorca va concedir el més que merescut Premi Maria Lluïsa Serra, també anomenat Taula d’Or, a Fina Salord, i en el discurs de recepció del premi la guardonada va deixar unes paraules que, al meu entendre, són força colpidores i crec que molt adients en la presentació d’avui. Deia, Fina Salord, que «a partir del moment en què vaig anar a Barcelona el 1972 a complir el meu somni d’estudiar literatura […] vaig ser conscient que no només m’havien desposseït de la meva llengua com a llengua de cultura sinó que m’havien arrabassat l’adjectiu amb què podia anomenar-la i reconèixer-m’hi. Ben prest una amiga manresana de la residència va posar a les meves mans la revista Serra d’Or del novembre de 1964 amb el monogràfic dedicat a la nostra illa i, dins ell, l’article de Jordi Carbonell “La cultura a Menorca”. L’impacte que em va provocar va ser enorme: descobria a la vegada els tresors culturals amagats i el mapa que podia conduir a desenterrar-los». Per a Salord, la voluntat de cartografiar aquest tresor cultural ha estat la guia que ha conduït la seva fructífera tasca com a investigadora. I aquesta cartografia, aquest mapa, no era sinó el fet d’inserir la cultura menorquina dins un marc més ampli, el de la cultura catalana, sempre plural, que dotava de sentit aquests tresors, els imbuïa d’una autenticitat més aclaparadora. Aquesta cita deixa veure, només per posar un exemple que ens en deixi veure l’abast, un element importantíssim de la irrupció menorquina al Congrés, que és la que va fer Jordi Carbonell, que va assentar les bases per interpretar el paper de la Il·lustració menorquina en el conjunt de la cultura catalana.

D’una manera similar, el Congrés de Cultura Catalana pretenia cartografiar tot el saber i la voluntat de ser de tots aquests països amb llengua i cultura comuna. No és en va que bona part de les lluites socials, culturals, polítiques, que eren d’índole ben diferent, apareguessin d’una manera o una altra al voltant d’aquest congrés. És tan ampli i amb tanta significació que els actors que formen part del congrés seran actors importantíssims en la represa democràtica que vindrà. El Pacte del Toro, l’inici de l’autonomia política, el teatre de compromís cap a la transformació social, els símbols que marcaran la identitat de les institucions menorquines, les mobilitzacions en favor de la conservació del territori, la defensa de la llengua catalana, la renovació pedagògica incipient, els moviments associacionistes, el paper d’una església alternativa, tantes i tantes manifestacions de la nova època apareixen lligades al Congrés. I la lectura d’aquest llibre ens en dona compte i ens fa reflexionar fins a quin punt hi està intricat.

No em deturaré a repassar aquestes qüestions, ja que les trobareu tractades en el llibre, però volia deixar constància de fins a quin punt el Congrés fa de catalitzador de tots aquests elements. Llegir-los avui és un gran exercici. Moltes vegades és una manera d’entendre moltes coses i saber-hi donar la interpretació pertinent. Una de les grans figures del Congrés, en general, va ser el vicepresident d’honor pel País Valencià, Joan Fuster, una figura sempre recordada i altament valorada com un dels grans intel·lectuals del segle xx. Gairebé tant com odiada entre certs sectors, incapaços d’entendre la identitat pròpia més enllà del localisme més anorreador o, directament, representants de l’anticatalanisme feixistoide tan present en el nostre ecosistema. Però el vull recordar perquè enguany en celebram el centenari del seu naixement, al qual s’ha sumat, amb molta fortuna, el Govern de les Illes Balears. En clau d’interpretació política, el llibre que més transcendència va tenir va ser Nosaltres, els valencians, escrit en un intent d’explicar en clau històrica la identitat valenciana, lligada a la catalanitat. A alguna cosa ens recorda a la qüestió que ens atany del Congrés de Cultura Catalana. El llibre està escrit prop de 15 anys abans del Congrés, però si una cosa té Joan Fuster és la capacitat de trencar la perspectiva temporal i avançar coses que vist des d’ara tenen un sentit immens, i res del que hi diu en aquest llibre és aliè al que es parlarà en el Congrés 15 anys més tard. En una reedició del llibre, així, el mateix Fuster esmenta, al pròleg, que «avui, en rellegir el llibre abans de donar-lo novament a la impremta, el trobo tan “vàlid” com el dia en què el vaig acabar d’escriure». El mateix podríem dir-ne ara, 60 anys més tard. I tant la voluntat del Congrés com també d’en Nel a l’hora de parlar-ne tenen un component similar. Fuster és clar: «“explicar” serà una invitació a “transformar”. És “transformar” el que ens interessa. Hem de decidir “què hem de conrear i què hem d’esbandir” per tal de refer-nos». Idò, açò.

I és que en Nel ens dibuixa una radiografia que és important que tinguem en compte, perquè moments com el descrit, el de l’època del Congrés i tot el que l’envolta, és d’una gran complexitat i erraríem el tir si no tinguéssim en compte què va significar ni què representa la defensa de la catalanitat i de la cultura en la represa democràtica i en el fil conductor de la defensa del nostre poble com a menorquins i menorquines. I fer aquesta radiografia que he anomenat no és sempre fàcil. Josep Pla deia: «És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina». Una cita que, a pesar dels anys que fa que està escrita, no deixa de tenir una actualitat rabiosa, potser encara més que el moment en què va ser emesa. Opinar sobre el catalanisme i les «essències nacionalistes» suposadament creadores dels conflictes més importants de l’Estat és de franc, i per açò hi ha tants d’opinadors que s’apunten a la moda. Però la tasca de rigorositat metodològica, la recerca dels arxius més amagats i les llargues converses mantingudes amb persones que hi van participar representen la voluntat de descriure un element indefugible: la cultura catalana en tota la seva significació històrica.

Aquesta rigorositat i aquest estudi ens radiografia qüestions que prenen avui, més que mai, una actualitat gairebé vertiginosa. I m’he pres una llicència, que és la d’interpretar una polèmica política actual amb els ulls del Congrés. Es tracta de l’aprovació de la Llei de reserva de biosfera, d’una gran ambició política des d’una visió menorquinista, que pretén bastir-se d’eines en la gestió dels recursos i l’ordenació del territori. Més enllà dels posicionaments dels partits i les polèmiques creades, és molt interessant llegir què diu el llibre i què deia el Congrés de l’Àmbit de Territori. I diu així:

D’aquest Àmbit hi trobam les Resolucions i els Treballs o Ponències, on s’analitzen les causes dels desequilibris territorials. Dues seran les idees centrals sobre les que pivotaran les propostes: democratització i descentralització en el desenvolupament de les planificacions territorials.

I el llibre passa a parafrasejar les resolucions. I faig un esment especial en la qüestió de la descentralització, que el Congrés ja marcava:

  1. Descentralització: «La divisió departamental de l’Estat francès de 1790 i la seva còpia, la divisió provincial espanyola de 1833, han estat operacions centralitzadores de gran volada, que han pretès trencar els teixits humans tradicionals, d’esmicolar la capacitat de reacció i de potenciar el paper absorbent de les capitals polítiques. Aquestes esdevingueren grans centres administratius i burocràtics, paràsits obligats de totes les terres que administraven, han afegit a llurs funcions tradicionals la concentració d’inversions a tots els sectors econòmics. Fruit del mateix centralisme és el sucursalisme de totes les “delegacions” provincials o departamentals que actuen sobre el nostre territori, sobretot les urbanístiques, que fan impossible qualsevol Acció i planificació real a nivell de país i, encara menys, a nivell de Països Catalans.»

Fa escarrufar la pell llegir els esdeveniments actuals, les reticències de la centralització «balear» davant les voluntats illenques d’ordenar el territori. I d’aquestes consideracions ja fa 45 anys.

En Nel Martí, emperò, amb aquest llibre a més de fer una feina de rigorositat, de marcar el camí en la necessitat de marcar aquesta fita i de lligar tots aquests elements, tampoc s’estalvia una mirada molt crítica i, deixeu-me dir, un tant agra sobre com l’amplitud de mires amb què es van tractar tots els temes en el Congrés i com semblaven materialitzar-se en els primers moviments en l’assoliment de la democràcia i de l’autogovern, es van veure frustrats per una evolució decebedora de la història, carregada de desencisos, renúncies i oportunismes mal entesos. Enfora de significar açò, però, un derrotisme en les aspiracions més elevades de la política i dignitat menorquines i catalanes, representa la voluntat de saber d’on venim, quin significat tenen moltes de les coses que van acabar succeint i quins reptes tenim per endavant, de manera que ens servesquin com a base els antecedents i la feina incansable de tota una generació que aspirava, i no ha deixat de fer-ho mai, a una societat més justa, més digna i més democràtica. I això, no ens enganem, també significava més cultural i més catalana. Agafem el guant que ens brinda el record de l’efemèride, que hem de tenir més present que mai.

 

Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories