L’LGTBI-fòbia no és en absolut un fenomen recent del segle XXI. Ben al contrari, és antic i el seu origen més normativitzat l’hem de situar a la caiguda de l’Imperí Romà Occidental, durant el segle V. Lamentablement, des de llavors, les persones amb orientacions sexuals i identitats de gènere no heteronormatives[1] han estat víctimes de vulneracions sistemàtiques de drets humans. I Menorca no n’és una excepció, encara que de vegades sembli el contrari degut a la manca d’estudis, publicacions o referències sobre el tema.
La novetat de la fòbia a les persones LGTBI[2] respecte d’altres temps és que aquesta, avui, es produeix en contextos jurídics i socials on s’ha assumit de forma més o menys intensa la diversitat d’identitat, d’expressió i d’orientació sexual com un dret intrínsec de la persona, que té la seva màxima expressió en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). Efectivament, els drets humans no són uns drets per als humans mascles, blancs i heterosexuals. Ans el contrari, la mateixa Declaració Universal deixa clar en el seu article segon que els drets allà recollits són aplicables a qualsevol persona “sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe”. I no hi ha cap dubte que quan el text parla de cap distinció de sexe o d’altres tipus ho fa sens excloure, ni explícitament ni implícita, la identitat, l’expressió i la orientació sexuals.
L’Estat espanyol va incorporar la declaració de drets humans en el seu ordenament jurídic amb la Constitució de 1978, però l’adaptació i el desplegament del seu contingut es van iniciar anys més tard. L’any 1979 es van despenalitzar les pràctiques homosexuals; el 1983 es derogà parcialment la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social; el 1998 es reconegueren per primera vegada les unions homosexuals a través de la unió civil (llei 10/1998, 15 de juliol Llei d’Unions Estables de Parella) a Catalunya; l’any 2005 es publicà la Llei 13/2005 que va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe; i l’any 2016 s’aprovà la primera llei LGTBI de les Illes Balears. Aquest nou context normatiu, el debat social generat al seu voltant i molt especialment el treball de visualització portat a terme pel moviment LGTBI, han propiciat un nou context sociocultural menys tolerable a les expressions de fòbia per raons afectivosexuals.
Així idò els drets LGTBI, i en especial el dret a viure d’acord amb la pròpia identitat i sentiment, són drets humans inqüestionables que formen part dels anomenats drets de primera generació, com el dret a la llibertat d’expressió, el dret a la intimitat i el dret a la no discriminació, entre d’altres. Els drets LGTBI són drets humans i a la Unió Europea actuar contra ells és il·legal. Per açò, la nova llei anti-LGTBIde Viktor Orbán, a Hongria, ha de ser derogada, perquè atempta contra els drets humans.
L’LGTBI-fòbia, entesa com el rebuig a les persones no heterocisnormatives, és en aquest sentit inacceptable i contrari als drets humans. És cert que l’etimologia del terme homofòbia o LGTBI-fòbia fa referència a components emocionals. La paraula homofòbia, d’acord amb el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, significa “aversió a l’homosexualitat o als homosexuals”. Però el rebuig a les persones LGTBI o no cis[3] no és mai només emocional. Les emocions sempre estan lligades a idees prèvies i unes i altres, emocions i pensaments, són educables. Així idò, l’LGTBI-fòbia és emocional, intel·lectual, sociocultural i institucional, i pot tenir expressions molt diverses, de les quals l’agressió física n’és només una d’elles, encara que sigui la més visible i de conseqüències més dramàtiques. Però no és l’única. D’altres iguals de dramàtiques, més silencioses i més silenciades, passen desapercebudes, com el suïcidi. Però hi ha també el bulliyng o assetjament, el rebuig familiar, l’insult entre iguals, el llenguatge estigmatitzant, l’exclusió laboral, la discriminació institucional,… i cada una d’elles funciona per lliure o no, en un moment i un context determinats. Per açò és necessari treballar a tots els nivells i en tots els àmbits, començant per la formació dels professionals de l’educació, salut, serveis socials i policia, com molt encertadament està fent l’associació Ben Amics de les Illes Balears. En aquest sentit, i és cert, l’escola és un espai excepcional per a l’educació afectivisexual en la diversitat. Ara bé, que sigui excepcional no ha de voler dir que hagi de ser l’excepció. És massa fàcil, i erroni, pensar que l’escola ho pot resoldre tot, i pugui compensar totes les mancances de la resta d’estaments.
Com he explicat abans, la situació de major presencialitat mediàtica dels actes LGTBI-fòbics pot donar la sensació que estem davant d’una situació conjuntural, i no és així. L’LGTBI-fòbia és eminentment cultural i estructural, que només pot ser erradicada des de l’arrel, valgui la redundància. I en aquest sentit prenen una gran significació els actes de discriminació i odi que s’han produït aquests darrers mesos. Davant un assassinat homofòbit hi cal una resposta immediata, clara i ferma, perquè Samuel no va morir mentre li deien maricón. A Sumuel el van assassinar persones homòfobes. Davant una discriminació laboral per ser LGTBI hi cal una reacció mediàtica ràpida que garanteixi la protecció dels drets laborals de totes les persones, perquè qualsevol persona ha de tenir els mateixos drets i oportunitats, laborals també, estimi a qui estimi.
I ho torn a dir. L’escola podrà -ha de- fer la seva feina, però li calen recursos i formació que li permetin, per exemple, treure de l’armari i visibilitzar la presència de persones LGTBI en la història, en la ciència, en l’esport o en l’art, o abordar situacions de micromasclisme LGTBI-fòbic a les aules. Perquè per ara el currículum impartit a les escoles és eminentment un currículum protagonitzat per homes heterosexuals en societats patriarcals, on l’afectivitat de l’autor és silenciada per a silenciar la seva dissidència sexual. Així és com Sòcrates, Simone de Beauvoir, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Frida Kahlo, Chavela Vargas, Juli Cesar, Alexandre el Gran, Virginia Wolf, Leonardo Da Vinci, William Shakespeare o Pasqual Calbó, han deixat de ser visiblement LGTBI, i han estat -per defecte- engolides heteronormativament.
