Rellegint Llompart, i els seus imaginaris

No Comments ARTICLES,POST-IT (nota adhesiva)

 

 

Arran de l’esplèndida edició de la poesia completa de Josep M. Llompart per El Gall Editor, m’he posat a rellegir l’obra del poeta i assagista mallorquí. Encara que hagi passat el temps, la reflexió llompartiana sobre la realitat nacional segueix sent un referent necessari per a parlar de les quatre illes de l’arxipèlag balear-pitiús i els Països Catalans (“Països Catalans? i altres reflexions”, publicat per l’Editorial Moll). 

Llompart va venir per primera vegada a Menorca el gener de 1965, acompanyat de Francesc de Borja Moll, arran de la conferència que va dissertar a l’Ateneu de Maó en el marc dels actes commemoratius del centenari del naixement d’Àngel Ruiz i Pablo. La conferència (“Lliçó i exemple de tres escriptors balears”), en la qual Llompart entroncà i reivindicà Ruiz i Pablo en el moviment literari de la Renaixença, va ser publicada l’any següent a la Revista de Menorca, en un nombre dedicat exclusivament a recollir les aportacions fetes en el marc del centenari del poeta menorquí (i menorquinista).

Caldria investigar-ho a fons, però no puc evitar d’imaginar (o intuir?) que el poema que Llompart dedica a Ciutadella de Menorca, i que dur per títol el mateix nom de la ciutat, va néixer arran d’aquella primera estada a l’illa, acompanyat de Borja Moll i sota la invocació de Ruiz i Pablo. El poema es va incloure en el llibre La terra d’Argensa (1972), però el text és anterior, segons diverses fonts. En qualsevol cas, fos així o no, l’imaginari poètic dels vincles entre Moll, Ruiz i Pablo, i Llompart, són prou explícits per a rellegir el poema “Ciutadella de Menorca” en aquest paisatge de renaixement i de recobrament. 

 

 

🌻

Ciutadella de Menorca

 

 

Aquí la llum és una carretel·la

guarnida d’amorells. Jo sempre deia

que habitaria una ciutat tancada

dins un cofre de sàndal, amb alcoves

o records esmortits sota els tapisos.

Una ciutat sense comtes i captaires

i un reposat capítol de canonges

de porcellana  de Sèvres…

Les aures

acaronen jardins i la remota

epopeia polsesa -usque ad mortem

sustinuimus pro aris et focis

mentre les ombres cauen.

Sempre deia

que habitaria una ciutat marcida,

amb sospirs vellutats, palaus i músiques,

on el temps perduràs com una rosa

presa en els ulls d’un devocionari.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories