Repressió franquista contra l’homosexualitat a les Illes

No Comments Altres treballs i publicacions,Articles,POST-IT (nota adhesiva)

 

Cal saber del temps passat. Del passat de la repressió també, per a fer justícia –i memòria, i restitució- amb les persones que la van patir, i per entendre d’on venim i on volem anar; o com a mínim on no volem anar.

El franquisme, com la resta de sistemes totalitaris, no va tolerar mai la dissidència. Cap tipus de dissidència. Ni política ni afectivosexual ni de cap altre tipus. Però de totes elles, possiblement la més desconeguda i invisibilitzada hagi estat la repressió contra l’homosexualitat. Tan és així que ni l’indult ni les amnisties dels anys 1976 i 1977 va tenir en compte els presos socials condemnats per homosexualitat. Van haver de passar més de 30 anys perquè una llei – la llei estatal 52/2007, de 26 de desembre, de memòria històrica- reconegués jurídicament les víctimes per homosexualitat i fes extensives l’any 2009 –açò sí, amb quantitats menors- les compensacions econòmiques aplicades ja l’any 1990 a la Llei de Pressuposts Generals de l’Estat per indemnitzar les víctimes del franquisme.

A les Illes Balears, dos anys després de la primera llei balear LGTBI+, s’aprovà la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, en la qual es reconeix que “durant tota la Dictadura i el principi de la Transició es va exercir una dura repressió per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, amb tractaments contraris als drets humans com a conseqüència de l’aplicació de la “Ley de Vagos y Maleantes” i la “Ley de Peligrosidad Social” (Exposició de motius). La llei “també” contempla com a víctimes “les persones represaliades per la seva identitat de gènere o orientació sexual, [que] van sofrir la persecució del règim franquista” (art. 4), i per a elles, diu llei, “el Govern de les Illes Balears adoptarà les mesures i actuacions necessàries per a la determinació i la identificació de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura franquista en les Illes Balears que van ser executades, que varen desaparèixer o es varen exiliar o van sofrir la repressió […]”

En qualsevol cas el balanç executat de les lleis, estatal i autonòmica, és ben precari. De les 116 indemnitzacions atorgades al conjunt de l’Estat espanyol per haver patit presó per la seva orientació, identitat o expressió sexuals o de gènere, a les Illes Balears només 1 d’un total de 3 peticions va ser resolta positivament. Quant a les mesures d’identificació i visualització de les víctimes LGTBI+ prevista a la llei de les Illes Balears la tasca resultant ha estat zero. Precisament a aquests àmbits van dedicats els dos presents articles coincidint amb el dia internacional contra la LGTBI-fòbia (17 de maig).

 

Visualitzar la repressió
Entre els anys 1954 (que es modifica la Llei de Vagos y Maleantes per a introduir la prevenció contra l’homosexualitat) i 1978 (que es deixa sense efecte la consideració de l’homosexualitat com a delicte i trastorn de la personalitat a la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, de 1970) no només hi ha va haver repressió institucional, legal, governativa i policial. Durant aquests anys hi va haver també –com n’hi havia abans de 1954 i n’hi va haver després de 1978- repressió social i cultural (açò és en l’àmbit familiar, laboral, del carrer…), repressió en l’àmbit militar i en l’àmbit eclesial, i com no en l’àmbit de l’exercici mèdic i d’institucions internacionals de salut. Però hi ha un element diferenciador gens menyspreable: entre 1954 i 1978 l’homosexualitat –la diversitat LGTBI- va ser considerada, a través de la llei, un perill i un delicte que calia prevenir, curar i castigar. La llei no tipificava mesures pels actes comesos sinó pel simple fet de ser LGTBI, tot i que en la denúncia i sentència sempre es podia recórrer al Codi Penal i a l’”escándalo público” per establir i ampliar les penes de presó.

Els expedients i sentències derivades de les esmentades lleis són només un reflex, i un petitíssim exemple, molt exemplificador emperò, de la realitat repressiva que van viure les persones LGTBI durant el règim franquista, de moral nacionalcatolica.

El procés que patiren els homosexuals o «violetes», com els anomenava la premsa franquista, era a grans trets molt semblant. A partir d’una denúncia o a iniciativa del cos policial es produïa la detenció del sospitós. També eren habituals les batudes de la Brigada Criminal en els ambients freqüentats pels homosexuals. Allà eren interrogats, maltractats i en molts casos torturats, com ho demostren les fotografies dels detinguts. Al cap d’uns dies, tot abans d’iniciar-se el procés judicial, es produïa l’ingrés provisional a la presó i les exploracions físiques, antropològiques i psíquiques, tal com detallen els informes mèdics-forenses.

 

Juzgado Especial para aplicación de la Ley de Vagos y Maleantes del territorio de Cataluña y Baleares. 1958-1964.
Als Arxius dels Jutjats i del Registre civil del partit judicial de Barcelona, a la Ciutat de la Justícia, hi consten 205 registres de casos pertanyents o amb referències a les Illes Balears integrats al fons d’expedients de Vagos y Maleantes i de perillositat i rehabilitació social, dels quals 18 foren tramitats per homosexualitat.

La majoria d’expedients acaben amb una resolució que diu: “Su condición de sujeto homosexual productor de hechos que ofenden la sana moral de nuestro país con agravio al tradicional acerbo de buenas costumbres fielmente mantenido en la Sociedad Española. Por todo lo cual procede a declarar su peligrosidad”. Antonio, Ramón, Ernesto, Guillermo i Sebastián (1), són només cinc dels casos que posen nom (encara que fictici) i cara (tapada) a una repressió que resta per memorialitzar i restituir.

 

Antonio

Va néixer a Alacant. Filador de professió. Residint a Barcelona, amb 31 anys, se’l va detenir i expedientar en virtut d’una denúncia de la Prefectura de Policia de Barcelona per “escándalo, invertido y se sabe además que se dedica a la actividad de bolsillero”. En l’exposició dels fets es diu que “Los hechos relatados evidencian en el peligroso una conducta antisocial, contumaz y claramente reveladora de su inclinación al delito”. Policialment se l’anomenava “La Meri”. En l’informe que la prefectura va enviar dia 26 maig 1960 al Jutge es diu: “Esta conceptuado como homosexual y por sus reiteradas tentativas a realizar tales prácticas fue despedido del trabajo (peón de albañil). Considerado como persona de dudosa conducta y mala moralidad”
En el mateix expedient hi consta un informe de la Guàrdia Civil Cuerpo de Información en el qual s’informa que Antonio ja havia estat detingut dia 30 de juliol de 1953, amb altres individus per ser “invertidos”, i posat a disposició del Governador Civil de la Província. Es posà en llibertat el 17 d’agost de 1953. També s’explica que “Durante unos nueve años aproximadamente trabajó en la fábrica de […] de esta Ciudad, donde su conducta fue pésima dada su calidad de invertido, siendo expulsado de dicha empresa por haber abandonado el trabajo marchando a Barcelona en compañía de un individuo en su misma condición; no habiéndole conocido otros hechos delictivos ni otras actividades.”

Dia 26 d’octubre de 1960 va ser condemnat en base a la Llei de Vagos y Maleantes, amb una condemna de quatre mesos de presó i desterrament. Segurament es va traslladar a Palma on s’hi va mantenir després dels dos anys de desterrament. A l’expedient judicial hi consta que durant l’any 1966 va treballar al restaurant La Punta i l’any 1967 a l’Hotel Pireo. Aquell mateix any, a Palma, se’l torna expedientar, amb detenció i presó provisional de quatre mesos, entre 15 d’abril i 27 de juliol de 1967.

 

Ramón

Va néixer a Huelva l’any 1946. Va ser detingut a Palma l’any 1964, amb 18 anys. A l’expedient consta que ell confessa “que sobre el 28 de octubre último y sobre las 21 horas, se personó en el domicilio de [xxx], sito en […] la barriada de Son Cotoner, con el cual pasó la noche en la misma cama, si bien esta noche no practicaron la homosexualidad, no obstante en otras ocasiones si habían practicado este ejercicio y que a la mañana siguiente, al ausentarse de la casa, se apoderó de un reloj de pulsera de caballero […] que vendió”. Declarà haver tingut relacions amb: [xxx, xxx, xxx].

L’expedient judicial el descriu així: “el expedientado es persona de mala conducta moral pública y privada, el cual con pleno conocimiento de sus actos ha realizado en varias ocasiones actos homosexuales con [xxx]. […]. No ha justificado actividad laboral de clase alguna, ni acreditado contar con medios de vida para satisfacer sus necesidades”.

Va ser condemnat a presó entre 152 dies i 1 any, amb règim de treball. Se li prohibeix residir a Palma durant 2 anys, amb vigilància durant els dos posteriors. S’estableix a Barcelona, on viu a la Pensión Capeda. A la Ciutat Comtal serà detingut vàries vegades i expedientat, amb expulsió. Tornarà a Palma, on de nou és expedientat i expulsat. Canvia la residència fins a Sabadell on una altra vegada serà detingut.

 

Ernesto
Va néixer a Huelva, dia 14 d’abril de 1947. Va ser detingut múltiples vegades. A l’expedient iniciat arran de la detenció a Barcelona dia 11 de març de 1965 s’hi afegirà un expedient anterior del mateix any, iniciat a València. A partir de la sentència i condemna es traslladarà a viure a Palma, on patirà noves detencions, presons preventives i expulsions. Passarà de ciutat en ciutat, Barcelona, Palma, València, Madrid. També se l’acusarà de possessió de cànnabis, però l’expedient mai es resoldrà.

 

Guillermo
Va néixer l’any 1938. La detenció es va produir l’any 1965, quan tenia 27 anys. Se’l va condemnar a presó entre 5 mesos i 1 any; prohibir la seva residència a Barcelona durant dos anys i dos anys més de residència vigilada. Quan va marxar de Barcelona es va desplaçar a Palma, on se li va obrir un nou expedient al cap d’un any. Té expedients posteriors a Bilbao i Cadis. L’informe del metge forense de l’expedient vinculat a la sentència se’l descriu com de temperament esquizofrènic i caràcter nerviós, amb trastorn psicopatològic “psicomotricidad feminoide”. En la sexualitat se’l descriu com a “Homosexualidad por condicionamiento en la infància”.

 

Sebastián
Va néixer a Barcelona l’any 1957. Se’l deté, jutja i condemna l’any 1972, amb 16 anys, amb pena de presó durat 185 dies i 1 any. També se li va prohibir viure durant dos anys a Barcelona, amb dos anys més de residència vigilada. Viu el seu exili a Màlaga, on serà de nou detingut i empresonat preventivament. La història es repetirà, deixant expedients oberts a Palma, Madrid i Saragossa.

L’informe mèdic forense diagnostica una “exploración patològica: negativa” i “Apto para todo Trabajo. Homosexual por condicionamiento. Identificación total con su anomalía”. De temperament se’l qualifica d’immadur i de caràcter nerviós. Com a trastorn psicopatològic es diu “inestabilidad i desadaptación familiar y social”. La conclusió final de l’informe mèdic és: “formular el diagnostico provisional de personalidad psicopàtica y valorar su peligrosidad como grave” i “possible homosexualidad utilitaria”, per la qual cosa que s’ha de considerar de perillosa i ha de ser tmesa a “tratamiento rehabilitador en establecimiento especial”. En un altre informe Sebastián nega que tengui “apentencias homoseuales” tot i que reconeix haver tingut “coito anal bajo amenazas”.

 

(1) Els noms dels condemnats són ficticis, tot i que es mantenen en castellà tal com apareixen en els expedients judicials. Els noms dels implicats en cada expedient surten amb [xxx]. S’han eliminat dades que identifiquin els condemnats, respectant la intimitat i la Llei de protecció de dades dels encausats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories