Sobre l’anacrònic, innecessari i injust privilegi de l’aforament

No Comments Activitat política,Més per Menorca,POST-IT (nota adhesiva)
Congrés de Diputats, l’any 2018, defensant la proposta de nou règim laboral i fiscal per a l’esport base

 

 

Aquesta és la intervenció que he fet avui matí al Congrés de Diputats per defensar la proposta del Parlament de les Illes Balears, a instàncies de MÉS per Menorca, per a reformar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i suprimir l’aforament.

 

 

L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears recull en l’article 44 de la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, que els diputats del Parlament de les Illes Balears “gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades i pels vots emesos en l’exercici del seu càrrec. Durant el seu mandat no podran ser detinguts ni retinguts, llevat de delicte flagrant; en tot cas, pertocarà de decidir-ne la inculpació, l’empresonament, el processament i el judici al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. Fora de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma, la responsabilitat penal els serà exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem”. Per la seva banda, als articles 56.7. i 57.5., aquesta mateixa prerrogativa es fa extensible a la presidència i als membres del Govern.

La decisió d’incloure l’aforament en el text estatutari de 1983 i la seva posterior modificació de l’any 2007, no va generar en cap dels dos casos cap debat social, més enllà dels cercles d’àmbit jurídic. De fet, ni en l’àmbit periodístic ni en els diaris de sessions del Parlament de les Illes Balears o del Congrés de Diputats trobarem massa referències ni massa discrepàncies al respecte, per no dir que són pràcticament inexistents. L’aforament era, fins no fa massa, una prerrogativa no qüestionada, que la Constitució espanyola de 1978 va introduir i traslladar, a través de l’article 71.3. i 102.1., en la nova època política, i que immediatament va ser assumida com una figura necessària per a garantir i protegir l’activitat de determinats càrrecs polítics -i no polítics-, per a dur a terme la seva activitat dins l’estructura bàsica de l’Estat.

Per això, des de 1978, com a comptagotes, els respectius estatuts d’autonomia, un a un, van anar incorporant l’aforament en l’estatut dels diputats i membres del govern, al costat amb la immunitat i la inviolabilitat. També ho van fer, per imitació, la Llei Orgànica del Poder Judicial o la Llei Orgànica de forces i cossos de seguretat.

Efectivament la prerrogativa de l’aforament no només abasta el poder polític (que de fet és el minoritari, amb 2000 aforats), sinó també el poder judicial (més de 8000 funcionaris de justícia) i les forces i cossos de seguretat (més de 250.000). En total, sense que ningú tingui –crec- les xifres exactes, podem dir que hi ha més de 250.000 aforats. Açò és una barbaritat, i un escàndol. No hi ha precedents ni a Europa ni en el món. A Alemanya o als EUA no hi ha aforament, a Itàlia o Portugal només està aforat el president de la República i a França n’hi ha entre 10 i 16, entre el President de la República i el president i membres del Govern.

La prerrogativa davant la Justícia, que té etimològicament el seu origen a l’Edat Mitjana, s’ha conservat fins ara amb la interpretació de què servia per a protegir l’actuació dels càrrecs públics (a semblança de les altres figures recollides en l’ordenament jurídic, com la immunitat i la inviolabilitat, amb les quals no s’ha de confondre) i evitar intromissions entre el poder legislatiu i el poder judicial (ben pensant que els tribunals superiors de justícia o el Tribunal Suprem oferirien més garanties). Però avui la percepció ha canviat radicalment. I el que havia de servir per enfortir l’activitat publica –política, executiva o parlamentària- avui la debilita i la desprestigia. Efectivament, avui l’aforament ja no és vist com una prerrogativa necessària sinó com un privilegi innecessari i injust.

Cal no confondre, emperò, la prerrogativa davant la Justícia –l’aforament- amb la inviolabilitat o la immunitat, perquè encara que en els textos normatius sobre l’estatut dels diputats i membres del govern vagin de la mà, la seva vigència i incidència, com també percepció, són ben diferents. Cal acabar amb els privilegis, però no amb la protecció dels càrrecs públics que els garanteixi la seva independència i la seva llibertat d’expressió i defensa dels interessos públics.

Així idò, ben vigent i necessària és la prerrogativa de la “inviolabilitat” –perquè el parlamentari no pugui ser perseguit judicialment per les seves opinions o vots emesos en l’exercici del seu càrrec-; i ben vigent i necessària és la “immunitat” –perquè els parlamentaris només puguin ser detinguts en casos de flagrant delicte-.

L’aforament, en canvi, el fet que la decisió sobre una inculpació, processament i judici per un delicte no correspongui al jutge ordinari determinat per les lleis processals com la resta de ciutadans, sinó a un òrgan jurisdiccional diferent; el TSJ o el TS, depenent del lloc on s’han comès els fets delictius, no només no és vigent ni necessari, sinó que és ANACRÒNIC I INNECESSARI.

I no només anacrònic i innecessari, sinó també és injust (és evident que és contrari al principi d’igualtat que hauria de regir en les democràcies modernes) i és perjudicial. Sí perjudicial perquè:

És percebut com un privilegi per la ciutadania;

Perquè no ajuda a recuperar la confiança dels ciutadans amb les institucions i els representants polítics;

I perquè és un obstacle per combatre la corrupció.

No pot ser que hi hagi persones que es mantinguin en el càrrec a conveniència, per mantenir un aforament i els seus beneficis. I no és acceptable fer cas omís als advertiments dels fiscals anticorrupció, com l’ex fiscal Pedro Horrach, que ens diuen que l’aforament és “un obstacle contra la corrupció”, o altres representants d’associacions judicials que deien que l’aforament era “una dificultat per a la seva tasca i la seva feina contra la corrupció”.

La proposta que portam avui a les Corts Generals de modificació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears per a suprimir l’aforament en l’estatut dels diputats i membres del govern ha estat impulsada i aprovada per unanimitat de tots els grups parlamentaris del Parlament de les Illes Balears.

És una proposta d’abast limitat, que se circumscriu a l’àmbit d’allò que es regula i és competència de l’Estatut d’Autonomia, que són els 59 diputats i els 8 vuit membres del Govern.

Però és una proposta que se suma a les veus d’altres comunitats autònomes que han modificat o estan modificant els seus estatuts per a fer el mateix, suprimir l’aforament del seu àmbit competencial. Tocarà a les Corts Generals fer la resta, si realment així ho creu, de modificar la Constitució i les lleis orgàniques sectorials necessàries per fer extensiva aquesta supressió o limitació a la resta d’àmbits.

Vull fer notar, respecte d’altres modificacions estatutàries, que la reforma que proposa el Parlament de les Illes Balears inclou, com a novetat, la supressió també de l’aforament en l’àmbit de la responsabilitat civil, és a dir l’aforament processal civil.

En definitiva, des de MÉS per Menorca consideram i defensam que avui no hi ha cap raó per mantenir aquesta figura processal i, en canvi, hi ha molts motius per a suprimir-la; entre d’altres per respectar per damunt de tot el principi democràtic d’igualtat i exercir el nostre compromís de treballar per recuperar la confiança de la ciutadania.

Sobre l’autor

Benvingut al bloc personal de Nel Martí, un espai per a la reflexió i la comunicació. La columna vertebral del bloc és l’article breu, publicat de forma periòdica i sempre relacionat amb l’actualitat social, cultural o política. Més sobre l'autor

Arxius

Categories