Gràcies Sr President;
Sres diputades, srs diputats;
President i altres membres del CES;
Deixin que comenci sintetitzant.
El motiu de suspendre el CES -que volia ser una supressió del CES- és el de fer callar aquest organisme estatutari perquè el Govern no es troba còmode amb l’existència d’una veu independent i autònoma, amb llibertat de criteri i que pugui ser crítica amb les polítiques del Govern. Açò ho creu el PSM-IV-Entesa i Més per Menorca, però açò ho afirma la CAEB, la PIMEB, CCOO, UGT i la resta de sectors representats al CES. Ells són el CES, i ells pensen que el Govern cerca callar la discrepància i les veus crítiques.
Es diu que es tanca el CES com a mesura contra la crisi, quan el CES hauria de ser una oportunitat per a sortir de la crisi. I açò ho afirmava de forma més o menys textual l’actual president de la institució, el Sr Llorenç Huguet.
Així idò les claus del debat d’avui són simples. Amb l’actual projecte de llei que pretén la suspensió de la Llei10/2000, i la voluntat de l’Estatut, es retalla l’Estatut, el Parlament, la democràcia participativa, el diàleg social i la discrepància.
Retall a la democràcia participativa, al diàleg social i a la discrepància
El d’avui és, sres diputades i srs diputats, un debat sobre l’ortodòxia, sobre l’aplicació del criteri economicista d’austeritat al funcionament democràtic de les nostres institucions. Ho diu un heterodoxa, algú que no té fe amb l’austeritat de la deutocràcia (sí, l’austeritat que deixa sense casa, feina i menjar a unes persones en pro de retornar un deute a altres persones que no necessiten ser austeres). Una ortodòxia que parla de la democràcia participativa, de la participació dels ciutadans en la vida política de les nostres institucions, com d’una tradició a superar, en pro de l’estalvi, de l’eficàcia i de la rendibilitat.
Em diran vostès que són un exagerat, i m’agradaria que tinguessin raó. Però mirin com comença el projecte de llei que ara posam a consideració per al debat de les esmenes a la totalitat:
“Tradicionalment s’ha considerat un deure dels poders públics facilitar instruments i reforçar, institucionalment, les vies de comunicació i participació dels ciutadans mitjançant les organitzacions i les associacions representatives d’interessos econòmics i socials.”
I qui diu que la participació és una consideració de tipus tradicional és que la qüestiona, per acabar proposant la supressió -suspensió- del Consell Econòmic i Social. Però no és així. Aquesta ortodòxia està fora de la llei. “Facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida pública, econòmica, cultural i social” no és una tradició només, sinó una definició, la definició de democràcia participativa en la qual es fonamenta la Constitució espanyola, article 9.2 (la mateixa que lloaven fa dos dies i a ara legislen en contra; on són els constitucionalistes ara?). El CES no deriva de cap tradició, sinó del reconeixement explícit en la Constitució espanyola i en l’Estatut d’Autonomia de qui vivim en un estat social i democràtic de dret, i en aquest estat democràtic els poders públics tenen el deure de fomentar la participació.
L’ortodòxia vol rompre amb aquesta tradició de la democràcia participativa, i implantar la democràcia autoritària. I dic autoritària fora de tota connotació derivada de la primera guerra mundial, però amb una clara voluntat de primar el comandament al diàleg i al consens. Ho han dit reiterades vegades dins aquesta cambra, “los ciudadanos nos dieron su confianza para llevar a cabo estas medidas”, o “ante la manifestaciones de la calle está la manifestación silenciosa de las urnas”. Sí, els ciutadans els van atorgar una àmplia majoria però no per actuar al seu marge, sinó per actuar a través d’allò que manen les normes que ens regeixen, el diàleg i la participació socials. No tenen la majoria per governar des del silenci (ningú té aquesta majoria en una democràcia real), sinó per governar escoltant i parlant amb la gent.
I el diàleg i el consens avui no són només uns principis democràtics, són una necessitat perquè sortir de la crisi no es converteixi en un camí de caos. (on és el cosmos aquí, Sr Vicepresident?) Un caos social, que fractura la cohesió social, que margina al 25% de la població, que exclou als més dèbils, i que pren decisions sense diàleg i acord. I el CES era un instrument, com ho era també el Consell de Joventut, o ho és -encara que retallat- el Consell Escolar, al servei de la participació de la societat civil organitzada.
Front de la democràcia de l’ortodòxia hi ha la democràcia de l’heterodòxia. Front de la democràcia autoritària hi ha la democràcia participativa. Front del comandament tecnocràtic del 5.3 hi ha el diàleg social i la concertació social.
Però entrem un poc més en detall. Què diu l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia respecte del CES? Que “és l’òrgan col·legiat de participació, estudi, deliberació, assessorament i proposta en matèria econòmica i social”. La llei 10/2000, de 30 de novembre, que avui es vol suspendre, en la seva exposició de motius configura el CES com un marc estable i permanent de comunicació i diàleg, tant dels agents econòmics i socials entre si, com d’aquests amb l’Administració autonòmica, sense oblidar-ne la configuració com a òrgan de consens i reforç de la participació d’aquests agents en la presa de decisions.” Tot amb l’objectiu, diu, “de contribuir a la recerca de solucions positives per als interessos de tota la societat de les Illes Balears.” I per a complir amb aquestes funcions la Llei 10/2010 configura el CES perquè actuï des de les següents característiques: “independència i imparcialitat, varietat i pluralitat en relació amb l’origen dels seus membres, funció consultiva àmplia, que es materialitza mitjançant l’emissió de dictàmens en relació amb l’activitat normativa del Govern en matèria socioeconòmica i laboral i, per acabar, autonomia i organització pròpies.”
Així idò, durant aquests 12 anys de vida, el CES ha contribuït a la presa de decisions de política pública mitjançant l’elaboració de 200 dictàmens, més de 30 informes, i 11 memòries anuals, entre d’altres estudis i treballs. I en aquesta tasca és imprescindible posar de manifest dos aspectes fonamentals per entendre la decisió del Govern de suspendre el CES. Un és que amb la seva suspensió, que suposa l’anul·lació efectiva, el Govern evita pronunciaments discrepants a la seva política ortodoxa. Pronunciaments com els que es derivaven de la Memòria Econòmica del 2010, presentada l’octubre del 2011, que alertaven “del perill per a l’economia que l’administració es dediqui només a retallar despesa i deixi d’invertir. Una política d’aquest tipus només servirà per a congelar l’activitat econòmica i baixar el PIB.” O valoracions que finalment no formen part del dictamen, però que tenen ressò públic, referides a que la llei turístics deroga tàcitament normes d’ordenació del territori.” I el CES no és cap “niu de rojos”. El CES és CAEB, és PIMEB, és CCOO, és UGT, són moltes persones designades per organitzacions sectorials de món agrari, pesquer, de consumidors, etc. El que surt del CES té per tant un gran valor des del punt de vista del diàleg social, del consens, de la democràcia participativa.
Amb la suspensió del CES és retalla la democràcia, però també la discrepància. I en aquest cas una discrepància o una aportació socialment molt representativa i significativa.
No és cert que la democràcia sigui cara o sigui lenta, i sinó comparem sistemes. Sí que és cert, com denunciava Susan George, que “la democràcia és massa lenta” per a qui governa i es deixa governar pels mercats financers.
El segon aspecte a considerar també és que amb la pèrdua del CES es perd un instrument valuosíssim d’anàlisi i avaluació de la realitat socioeconòmica: les memòries econòmiques. Ens quedam sense la memòria del CES, i sense la memòria del CRE; sense l’aportació de dades i la seva anàlisi des d’organismes independents per avaluar l’evolució socioeconòmica. El que fa el PP és matar el missatger. Si no li agraden les notícies econòmiques que arriben, mata a qui les difon. Si no li agrada la realitat, em sap greu per la realitat, n’inventen una altra. És un joc molt perillós que ens aboca a viure a “los mundos de yupi” (de TVE), a no entendre res del que passa quan és més important que mai entendre-ho.
Disposar d’organismes “d’intel·ligència econòmica” és vital. L’estratègia del PP, és destruir estructures que puguin donar suport a models polítics alternatius al seu, encara que aquestes estructures siguin totalment apolítiques i no combreguin amb cap ideologia. El PP ja disposa d’un CRE que és diu FAES que és qui ho dicta tot. I que per cert, sí de deu creure en la cultura de les subvencions perquè ha rebut de l’Estat recentment 529.849 euros (més de mig milió d’euros perquè Aznar prediqui el populisme).
Aquest Executiu té massa tics autoritaris, té al·lèrgia al diàleg i a les institucions de participació i de control. Aquest Executiu, si pogués, anul·laria fins i tot el Parlament si així pogués evitar la crítica i el qüestionament a la seva política. I no dubtin que ho intentarà, a través de les més subtils estratagemes.
Retall a l’Estatut i al Parlament (a més del retall a la democràcia)
Però a més de ser un retall a la democràcia, és també un retall a l’Estatut. El Consell Econòmic i Social és un òrgan estatutari, o de “rellevància estatutària” si es vol dir així per marcar la diferència amb el que s’ha vingut a denominar estructura bàsica institucional, i que conformen el nucli de poders de la CAIB. L’Estatut aprovat el 2007 recull el CES en el Títol IV, capítol VI, d’òrgans de consulta i assessorament, juntament amb el Consell Consultiu i el Consell Audiovisual. L’estatut, una llei orgànica, els crea (no diu els crearà, o els podrà crear), i encomana a una llei del Parlament la seva posada en funcionament.
El CES és per tant un òrgan “inextingible”, cosa que reconeixen també els informes que acompanyen la llei de suspenen aquesta institució. Diu exactament l’informe d’avaluació de la legislació que “amb l’aprovació de la norma no s’extingeix ni es suprimeix la seva existència”. Per suprimir i extingir el CES caldria modificar l’Estatut, cosa amb la qual es van topar els redactors del pla econòmic financer, inesperadament, vent-se obligats a canviar un “suprimir” per un “suspendre”. Sí, sí, estic dient que les intencions del Govern eren clarament les de suprimir el CES, i que els primers texts del pla econòmic financer així ho recollien. O no és així, sr vicepresident? És amb aquestes intencions amb les quals s’ha d’analitzar aquesta llei.
I deixin que faci una consideració a aquesta naturalesa “inextingible” del CES. Una cosa que és inextingible és aquella que no pot deixar d’existir. I existir és necessàriament, un “estar” no un “ser”. Per existir necessàriament s’hi ha de ser visiblement, operativament,… Ha de ser part de la realitat palpable, material. Si el CES és inextingible és també necessàriament impossible de posar en suspensió etèria. Déu pot ser i no existir, però la resta de mortals i mortalitats per ser han d’existir, han d’estar fora del ser, ex-ser.
El Govern no podia suprimir el CES i per tant s’havia d’inventar una altra via per anular-lo. Va optar per la via de la suspensió. Un estat jurídic molt escatològic: el CES és un organisme que existeix -i sempre existirà- però que només s’encarnarà -només es farà visible- quan al govern li vagi bé. Açò és possible? Hi trobaríem molta literatura al respecte, però jo pens que no hauria de ser possible. El Govern, l’Executiu, no pot, o no hauria de poder, decidir al seu caprici, el compliment del que ha definit el Legislatiu, el Parlament. Perquè la sobirania popular rau en el Parlament, no en el Govern. El Govern ha d’executar, no inhabilitar la llei. Era possible, és possible en canvi adaptar el CES, quant a costos, dinàmica interna,… a la nova realitat; i així fins i tot ho va proposar l’Assemblea del mateix CES, per tal de complir amb dues lògiques necessàries: reduir despesa i mantenir, i fins i tot millorar, l’eficiència. I millorar l’eficiència no s’assolix eliminant l’eficàcia, eliminant l’objectiu, sinó fent que l’objectiu sigui assolible amb menys costos.
Però aquesta no ha estat la via elegida pel Govern. El Govern ha optat per tractar el CES com si fos un ens del sector públic instrumental, i no ho és; i com si ell tingués la potestat de canviar el nord dictat pel Parlament, i no ho pot fer.
Ho ha fet deixant l’organisme de consulta en l’estat jurídic i democràtic del llimb, i ja se sap que al llimb hi van els innocents, però morts.
Per cert, si ho ha fet amb al CES, perquè no ho hauria de poder-ho fer per al Consell audiovisual o el Consell consultiu? Pot el Govern suspendre el Consell consultiu? Els tres organismes ocupen a l’Estatut el mateix rang de consideració. “Organismes de Consulta i Assessorament”, capítol VI del títol IV de l’Estatut.
Les justificacions exposades per a aquesta suspensió: econòmiques i de duplicitat
Econòmica?
Dins l’acció del Govern autonòmic s’han aprovat propostes destinades a la racionalització dels recursos públics. Diu l’exposició de motiu del PL “sense que això suposi minvar els encàrrecs que la nostra ordenació fa als poders públics.” I a qui donarà els encàrrecs d’assessorament, consulta i participació? Crearà un nou organisme? No seria més lògic mantenir el que mana l’Estatut, fent els canvis que calguessin per adaptar-se al moment actual?
El Pla Econòmicofinancer de Reequilibri de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears 2012-2014 (per cert, un pla que dura fins el 2014; per què en canvi la suspensió és indefinida?) preveu, en el punt relatiu a les mesures que afecten altres institucions i òrgans estatutaris (punt 2.3, pàg 37), la suspensió de la Llei 10/2000 de 30 de novembre, del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears. Amb una previsió d’estalvi de 583.091 euros.
A la memòria de l’impacte normatiu (manipulada i errònia): “Els resultats que es pretenen aconseguir amb l’aplicació efectiva de la norma són essencialment quantitatius o econòmics, i dirigits a la reducció del dèficit públic”.
“Para el 2013 y durante el tiempo que se prolongue la suspensión, no solo se produce el ahorro del capítulo 1, correspondiente a gastos de personal…..”. La previsió del Pla Econòmicofinancer simplement agafa el press del 2012, de 583.091 euros, i el considera un estalvi amb la suspensió del CES. Açò és erroni si tenim en compte que 485.189 euros són de personal, i d’aquest 2 són alts càrrecs (president i secretària general) i 8 funcionaris de carrera.
Quant als funcionaris de carrera no hi ha estalvi, perquè aplica la via de la mobilitat forçosa, però els ha de continuar pagant. A no se, és clar, que la misteriosa auditoria interna conclogui que cal amortitzar 300 llocs de treball. El que s’estalvia són els 80.000 euros de la secretària general i el president. El CES ha valorat l’estalvi com a molt en 175.000 euros. “Seria com si a un ciutadà amb uns ingressos de 35.000 euros anuals estalviés 1,67 euros al cap de l’any”. L’estalvi és del 0.0046% del total dels pressuposts generals de la CA.
El CES mai s’ha tancat en banda, sinó que reiterades vegades ha manifestat que el seu funcionament no és inamovible ni indiscutible, i que era necessari obrir un debat per a millorar el seu paper en l’entramat institucional. Ans el contrari, a l’Acord del Ple del CES de dia 30 de maig del 2012, es diu “Pensam que l’estalvi que suposarà per a les arques autonòmiques el tancament provisional del CES es podria haver aconseguit igualment amb una reforma de la institució que afectés tots els capítols del pressupost del CES per adaptar-lo als temps d’austeritat actuals sense perdre un organisme previst en l’Estatut d’Autonomia que desenvolupa la funció bàsica de consulta i de diàleg de la societat civil organitzada.”
I en aquest sentit cal manifestar que l’actitud del Govern, les formes del Govern, han estat al nivell del seu tarannà. El CES ha denunciat reiteradament “l’absència de diàleg en el plantejament d’aquesta mesura”, i la posició tancada del Govern a cercar alternatives que passin per reduir despeses i mantenir el CES.
Duplicitats?
No hi ha duplicitat. La duplicitat implicaria que les funcions que desplega el CES a les Illes Balears les fa igualment un altre organisme de l’Estat, per exemple, el CES del Regne d’Espanya. Ara bé, els dictàmens que elabora el CES sobre els projectes de normes estatutàries no són elaborats per cap altre òrgan estatal, de manera que si no els fa el CES, no els fa ningú. Per tant, no hi ha cap duplicitat. De fet, en un estat descentralitzat en el qual les comunitats autònomes han assumit bona part de les competències, té més sentit l’existència de CES autonòmics que no d’un estatal.
I en el seu conjunt, econòmiques i de duplicitats, les excuses són bones per acabar amb tot. Mirem el Consell Audiovisual; excusa excel·lent per eliminar un control sobre la purga que es dur a terme a IB3. Mirem al Consultiu; aquest a diferència del CES sí té un referent estatal que és Consell d’Estat. A més, la Sentència 204/1992 del Tribunal Constitucional, deixa clar que aquest, el Consell d’Estat, queda exclòs d’intervenir en les comunitats autònomes en què hi hagi un consell autonòmic. Hem d’esperar, per tant, que el Govern també té sobre la taula eliminar el Consell Consultiu? I el Consell Audiovisual? I els consells insulars? I el Parlament?
És vergonyós que el PP faci referència al costos del CES, utilitzant l’afirmació demagògica de que s’està a favor del diàleg sense cost, quan aquest govern serà l’únic qui seguirà cobrant assistències (no dietes, ni indemnitzacions) per venir al Parlament, complint amb una tasca inherent al sistemes democràtic: el control del govern.
