El debat sobre la sobirania de Catalunya ha esdevingut en poc temps un debat versemblant, creïble i possible. Aquesta nova realitat catalana no és -o no ho hauria de ser- aliena a les Illes i a Menorca. No ho hauria de ser per molts motius. Avui per avui, els menorquins prefereixen Catalunya quan han de continuar la seva formació; Catalunya és un referent fonamental per a les nostres indústries; etc., etc. Però a més de tot açò, que no és res menyspreable, la independència de Catalunya hauria de fer repensar el projecte menorquinista de la sobirania, el paisatge i el benestar (com m’agrada descriure l’opció del PSM i Més per Menorca). Quin context jurídic-administatiu pot donar a Menorca més fortaleses en l’autogovern i en el benestar?
No repetiré arguments ja defensats extensament en altres treballs (La nació dels menorquins, Lleonard Muntaner, 2010), però sí que voldria obrir un debat sense massa apriorismes, sobre el futur del menorquinisme en l’actual context de procés sobiranista a Catalunya. Un d’aquests pocs apriorismes podria dir que Menorca viurà millor si té més capacitat de decisió i és més sobirana. Quin és el millor camí per a la sobirania menorquina, per a definir les dependències i independències menorquines?
El marc normatiu actual defineix un camí que, en clau sobiranista, tot i ser limitat, cal tenir molt en compte i que expòs a tall de referències legislatives.
L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears preveu una organització territorial descentralitzada i articulada en illes i en municipis. Les institucions de govern de les illes són els consells insulars que són, juntament, amb el Parlament, el Govern i el President conformen el sistema institucional autonòmic.
La descentralització a través dels consells insulars, descrita i prevista en l’Estatut, és tant política, atorgant competències pròpies i capacitat normativa, com administrativa, a través de la delegacions de funcions. I aquesta descentralització suposa també una desconcentració i deslocalització del conjunt de l’administració de la comunitat autònoma a favor dels governs de cada illa. Així ho diu l’Estatut a l’article 8.2. (L’organització territorial): Aquesta organització serà regulada per llei del Parlament de les Illes Balears, d’acord amb l’Estatut i amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració, delegació i coordinació entre els organismes administratius i d’autonomia en els àmbits respectius.
Avui els consells insulars disposen de totes les previsions estatutàries per a ser els autèntics governs de cada illa, coordinats per un executiu suprainsular al qual se li encomani bàsicament l’equilibri i cohesió territorial de les illes que conformen la comunitat autònoma, la definició de la política general i les competències que no són pròpies dels consells insulars ni hagin estat transferides.
En definitiva, els consells insulars disposen de competències pròpies, de capacitat normativa respecte d’aquestes, de potestat per a presentar projectes de llei per ser tramitats al Parlament de les Illes, i de funció executiva i de gestió respecte de les competències que s’acordi la seva transferència o delegació.
El marc estatutari vigent permet construir una Comunitat autònoma amb un legislatiu (Parlament de les Illes Balears) i quatre executius (consells insulars), a més d’un executiu balear amb unes funcions de tipus més representatiu i de lideratge front d’Espanya i Europa. La comparativa sol ser odiosa, però pot ser útil. Un govern federal, amb un president com el d’EUA, i un govern executiu, com els governadors dels 50 estats nordamericans.
Aquest camí és possible. L’Estatut actual permet avançat en aquest model de plurigoverns que, sense cap dubte, donarien més sobirania a Menorca. Ara bé, els límits també són molt evidents: capacitat legislativa molt limitada i dependència econòmica total dels consells insulars respecte del Govern de les Illes Balears. I aquesta darrera no és ni molt menys una raó menor que caldria abordar de forma específica.
Però que ningú pensi que la capacitat legislativa del Consell de Menorca és una fita impossible o inviable. Les ànsies de què la màxima institució menorquina pugui aprovar normes amb rang de llei no són d’ara, ni fer-hi a prop. En el mateix procés constitucional i estatutari les posicions més insularistes van defensar aquesta visió: consells insulars que tenen el seu parlament i el seu govern. (Avantprojecte d’Estatut de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, A Cura, febrer de 1977). L’actual Estatut no arriba tan lluny, però la Constitució espanyola obre una altra porta: la de què Menorca es constitueixi en autonomia, diferenciada de la resta d’illes. La Constitució permet crear comunitats autònomes a partir de territoris insulars si ho demanen 2/3 dels ajuntaments. Així, de simple. Menorca podria dotar-se d’institucions legislatives i executives a través d’una simple -i no tan simple- iniciativa de procés autonòmic de les corporacions locals.
No esmentaré ara els reptes i les vies que s’obririen per a Menorca si Catalunya s’independitza d’Espanya. Un nou procés constitucional podria ser una nova oportunitat per a Menorca, però crec que malauradament ens resta molt camí per assolir la sobirania que dignifiqui l’estar i el ser a Menorca. Açò sí, cal fer camí i aprofitar totes les opcions per avançar.
L’horitzó és clar: la sobirania menorquina. Però el camí es ple de traves, reptes i oportunitats. Analitzem-les, i sobretot articulem una narració política versemblant, creïble i possible que faci del menorquinisme sobiranista un projecte transformador.
Tu, què opines?
