El PP balear continua amb la seva particular creuada institucional, des del Govern i des del Parlament, contra el català, o més exactament contra l’oficialitat i la territorialitat de la llengua catalana, que la història i la voluntat del poble han incorporat en la norma bàsica de convivència, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, com element patrimonial i d’identitat. Vaja, el que deia abans, contra el català.
Ara (per dia 12 de juny del 2012) li toca a la llei de normalització lingüística de la llengua catalana aprovada per unanimitat l’any 1986, com a resultat d’un ampli consens social i polític. La llei de normalització es modifica alterant el seu contingut més essencial. Aquestes alteracions contenen tres elements especialment significatius. Primer: es deixa de banda el diàleg social i el consens per a articular una norma bàsica que afecta a un element tan sensible com és la llengua. No només no s’aspira al consens sinó que a més no s’aposta pel diàleg, ni abans ni durant la tramitació parlamentària. Abans, fent de la qüestió un tema d’estat que, com tots els temes d’estat, es debatut socialment i pactat políticament; i durant el procés, seguint un procediment legislatiu específic per aquesta norma, com a norma general que és. En lloc d’açò, la llei de normalització es modifica via disposició final d’una altra norma -la llei de funció pública- que afecta a un àmbit molt concret i particular de la nostra societat. Així, a través de la modificació de la llei de funció pública es modifiquen tres lleis, una de les quals és la de normalització, afectant a qüestions que van molt més enllà de la funció pública i que tenen a veure amb el model lingüístic del país. Tant és l’abús que és fa del procediment legislatiu que la nova norma arriba fins i tot a modificar, via funció pública, els criteris toponímics que han regit fins aleshores la identificació dels nostres pobles i ciutats.
Segon element més significatiu: la modificació de la llei de normalització afecta a la mateixa raó de ser de la norma. El nom de la llei -que per cert no es canvia- ens recorda que aquesta és una llei destinada a la “normalització” de la llengua catalana, és a dir a fer de la llengua pròpia del país una llengua d’ús normal, habitual, en tots els àmbits de la societat. En l’administració, lògicament, també. Bé, idò, ara la llei deixa d’articular les mesures per a aconseguir un coneixement i ús normal de la llengua pròpia, i passa a ser una llei que gestiona la coexistència de dues llengües oficials, la catalana i la castellana, en un context virtual d’igualtat (jurídica i sociolingüística). I aquest darrer és precisament el tercer element fonamental que la llei desvirtua.
Tercer: la nova norma estableix una oficialitat desigual per al català i el castellà, en detriment de la llengua pròpia. L’eliminació del requisit -de l’obligatorietat- del coneixement del català, en el context constitucional d’obligatorietat del coneixement del castellà per accedir a l’administració, genera de facto que la llengua castellana passi a ser la llengua preferent, tot i que la catalana mantingui un estatus simbòlic de “llengua pròpia” sense efectivitat.
La justificació que al·lega el PP per a tot aquest captiveri és el compromís electoral de què el català deixarà de ser un requisit i passarà a ser un mèrit per accedir a l’administració pública, evitant així que el català sigui un obstacle per a l’entrada de bons professionals. Aquestes són les seves paraules. Una justificació de molt poc pes, per irreal i contradictòria. Irreal perquè el coneixement de català mai ha estat un obstacle, i quan han mancat professionals amb tots els requisits exigibles s’han introduït excepcions per evitar situacions innecessàries. Tot açò sempre seguint la lògica de la llengua pròpia, amb una norma -el requisit general- i unes excepcions -puntuals i temporals- que reafirmen la norma. I contradictòria, deia també, perquè ningú pot qualificar de bon professional a aquell que es incapaç d’atendre al seu client en la seva llengua del país.
Però tan se val ara les justificacions que utilitza el PP. Allò cert és que la seva nova classe dirigent, obertament catalanofòbica, arrossega a tot el partit i a tot el país pel camí de la desprotecció del català en un context jurídic i sociològic que ja de per si no era gens favorable a la normalització. Encara que no sigui una afirmació oficial dels òrgans dirigents populars, és una constatació oficiosa que el que realment justifica tot aquest despropòsit lingüicida és la “territorialitat” del català. La nova elit popular no pot encobeir que el català “només”, i no el castellà, sigui considerada llengua pròpia de la Comunitat Autònoma. Perquè dir açò, pensen els descontrolats espanyolistes, és com dir que les Illes tenen una història -i unes històries- pròpia i diferenciada de la història d’Espanya. O dit d’una altra manera, per al PP-Bauzà-Bosch-Gornés la història de les Illes Balears és la història d’Espanya, amb una sola llengua d’estat, expressió del domini i dels drets de conquesta, i amb múltiples llengües particulars que cal protegir i conservar. Quina por em fa açò de “protegir i conservar” en mans de l’espanyolisme! Tots dos són termes més propis de la història i l’arqueologia que no de la vida quotidiana d’un país. I açò és el que precisament reclamem alguns: una vida quotidiana, de cultura, gestions i intimitats, en la llengua de la terra, el català.
