No, no en parlaré. He dit que no. Tanmateix coincideixo quasi al cent per cent amb el que ja han dit veus con Sebastià Alzamora o Salvador Cardús. Tanmateix les posicions polítiques, jurídiques i institucionals ja s’han pres. Ara cal prendre partit.
No n’he de dir res més jo de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. El Tribunal Constitucional ja ha discernit “definitivament” qui és qui i què és què. Ha interpretat el pacte del 78 des de l’unionisme i no des del federalisme. M’explic. Tots sabíem –i açò ens ho han anat recordant els redactors del text constituent- que la Carta Magna era un document amb les ambigüitats i imprecisions suficients per a acontentar a tothom i sortir d’aquella llarga transició del cru i sagnant desert. Cal pensar que en aquell moment era l’única via possible, però d’açò ja han passat més de 30 anys i moltes coses: ha caigut el mur de Berlín, s’ha acabat la guerra freda, la URSS i Iugoslàvia s’han esmicolat en mil estats, Europa ha passat d’una trentena d’estats a més de 46, ahir va ser la independència de Montenegro (el 2006), avui podria ser la ruptura de Bèlgica, i demà?
El text del 78 només pot ser llegit i aplicat des de la interpretació. Però quina interpretació? La de Jordi Solé Tura o de Gregorio Peces-Barba, la de Miquel Roca Junyent o de Miguel Herrero de Miñon, la de Gabriel Cisneros o de Manuel Fraga? Per a uns la Constitució i l’estat de les autonomies era un intent d’articular un Estat capaç d’integrar còmodament els fets diferencials i de reconèixer el caràcter plurinacional. Per a d’altres aquest només era un camí descentralitzador d’un Estat uni-nacional. I el PSOE i el PP han optat per aquesta darrera via, coneguda també pel “café para todos”.
Expliquen molt bé açò que dic un grup d’intel·lectuals catalans (Salvador Giner, Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Jordi Nadal, etc) a El Pais, en un article publicat dia 5 de juliol titulat “Tras la sentencia y desde Catalunya”, quan parlen de la necessària reforma constitucional: “Si esta reforma se pusiera en marcha, sería inevitable admitir los hechos que la historia reitera. Los españoles deberían aceptar, en su caso, que Cataluña es una nación, es decir, una comunidad con conciencia clara de poseer una identidad histórica, una lengua propia y una voluntad de seguir reforzando su personalidad política. Los catalanes deberían reconocer, si llega el momento, que España no es solo un Estado, sino una muy vieja nación de Occidente de matriz cultural castellana con la que -pese a todas las vicisitudes del pasado- sería conveniente para unos y otros mantener una relación privilegiada.
Por encima de las reacciones emocionales -que también forman parte esencial de la política-, se trata de plantear el problema -no en términos estrictamente jurídicos- sino en sus términos políticos: el difícil encaje entre una idea nacional de España sin capacidad suficiente para absorber y diluir una idea nacional de Cataluña que, a su vez, no ha poseído la fuerza necesaria para emanciparse plenamente de la española.”
En aquest context de majoria política unionista i mononacional del “café para todos” quina interpretació jurídica era possible? Deixem clar que una interpretació jurídica és sempre una interpretació político-jurídica, és a dir la interpretació d’un pacte polític –la Constitució- duta a terme per juristes assignats pels representants polítics. Contestació: només era possible una lectura jurídica de la Constitució feta des de la visió d’un estat descentralitzat i mononacional. Ha mort la idea de l’estat plurinacional. Havia mort fa temps, però la sentencia ha posat la data de defunció. Ara tot és més clar.
Ho deia també Miquel Roca a la Vanguardia (30 de junio de 2010): “El proyecto común del 78 se ha agotado. El Tribunal Constitucional lo ha enterrado. Alguien deberá definir las bases de este nuevo proyecto e incluso comprobar si hay voluntad para ello. Algunos no lo quieren y el tribunal les ha dado la razón. España tiene un problema.”
Però per jo la pregunta central és aquesta: com s’ha d’interpretar avui el text constitucional, en termes político-jurídics o en termes polítics-sobirans? És a dir, via Tribunal Constitucional o via Parlamentària i/o referèndums?
El TC només podia fer una interpretació restrictiva, més pròpia de principis del segle passat; la interpretació del segle XXI l’haurien de fer els parlaments i els ciutadans. O sia: iniciar un nou pacte polític on hi cap tot, també la independència o la confederació. Clar que la cultura del pacte és molt pobre en el nostre –”nostre” de PPCC- entorn més immediat.
Ja he pres partit. I no parlaré més de l’Estatut. No, no en parlaré. Me’n vaig a fer un cafè amb llet, descafeinat.
Bon article.
No crec en la política del blanc o negre. Sóc plenament conscient que hi ha moltes maneres possibles de satisfer les aspiracions nacionals dels menorquins, catalans, bascos i gallecs. El que ha passat aquí és que el nacionalisme espanyol s’ha carregat totes les opcions intermèdies possibles, totes les maneres no castellanes de ser espanyol. El gran damnificat és el federalisme (que és el que defensava el PSM, EL PSUC, ERC el PSC i CIU als 70 i principis dels 80) És la seva manera de fer política, és la política de la terra cremada que no deixa espai ni pels matisos ni els compromisos. Només ens deixen una opció. Ho podien dir més fort però no més clar. Cap problema. La meva opció la tenc molt clara