M’ha agradat tornar llegir Hemingway i la seva novel·leta The old man and the sea (El vell i el mar). Bé, de fet, l’he llegida en castellà en una edició de 1955 impresa a Buenos Aires que me va regalar en José Ares (n’Ares) fa un parell de mesos, extreta de la seva biblioteca personal. És una obra magnífica; un “clàssic” –li diuen- de la literatura universal. El meu record de la història abans de rellegir-la era un poc caòtic, fet d’estranyes combinacions literàries i cinematogràfiques. Qui no recorda a Anthony Quinn protagonitzant al vell pescador? I la història animada d’Alexander Petrof?
Santiago, un vell pescador, es fa a la mar (1) per cercar la sort que no ha tingut durant els darrers vuitanta-cinc dies que ha tornat sense pescar res. Un gran peix espasa mossega l’ham, i el pescador es deixa endur per aquell fort i valent animal, mar endins. Mort el peix, Santiago el ferma a la barca i retorna cap a port. Però en successives bandades, els taurons es van menjant el peix, fins a descarnar completament l’esquelet. El vell pescador torna a casa desil·lusionat. El seu jove amic, Manolín, el troba dormit d’esgotament i li procura aliment i atenció.
Però no és la història narrada el més important. La seqüència de fets i esdeveniments són només el fil conductor que el novel·lista nordamericà utilitza per construir un món simbòlic animat que es posa en funcionament en la ment solitària del pescador. Tot, la mar, el vent, els peixos voladors, les gavines, els borms, els dofins, els taurons, els records,…. el gran peix espasa, són una realitat viva i dialogant. Ernest Hemingway construeix així una relació personal entre el pescador i el seu entorn, plena de simbolisme i de sentiment. El vent que empeny la seva barca; les gavines que l’orienten; fins i tot el gran peix caçat és el seu amic pel al qual mostra gran devoció. “Me gustaria dar de comer al pez. Es mi hermano. Pero tengo que matarlo y cobrar fuerzas para hacerlo”. També admira als taurons, per ser formosos i nobles i no conèixer la por. Ningú és el seu enemic. Tots són companys –germans?- en el joc de la lluita per la vida. Tots miren, senten, escolten i fins i tot parlen en la consciència franciscana del pescador. Tots formen part del tot. Cada un fa el que ha de fer en aquest joc de la vida.
Tanmateix quan es retroba amb el jove Manolín, no ho dubte: “noto lo agradable que es tener alguien con quin hablar en vez de hablar solo consigo mismo y con el mar“. El pescador li diu: “te he echado de menos“.
(1) Hi ha una figura simbòlica de la novel·la minimalista que em sembla molt seductora: la mar es presenta per al pescador com un gran camp de possibilitats, i de perills.
… Presentació del llibre… a Palma?
No ha estat possible a Menorca?
A Menorca, concretament Ciutadella, el vam presentar el mes de setembre. Durant els propers mesos es faran actes a Ferreries i Maó. Ja us mantindré informats.