Els governs central i autonòmic s’han posat d’acord per iniciar a les illes una experiència pilot (a cinquè i sisè de primària) que té per objectiu, diuen, “digitalitzar les aules”. I açò vol dir, segons he sabut, que tots els alumnes tenguin el seu ordinador portàtil personal.

És veritat que l’escola ha de ser una institució porosa, flexible i dinàmica. És cert que l’escola ha de saber resituar-se –i fins i tot, si cal, reinventar-se- en una societat sempre canviant per tal de complir la funció educativa que té assignada. Al mestre de la societat de la informació li calen noves eines, nous coneixements, noves habilitats i noves virtuts. És evident que l’escola ha de disposar de les eines tecnològiques de la informació i la comunicació que li permetin ampliar i millorar les formes d’aprenentatge. Tot açò és així. Ara bé, el que no tenc tan clar és la fórmula que s’ha triat per assolir aquest objectiu. Millor dit, tenc clar que facilitar gratuïtament un ordinador portàtil a cada alumne perquè el porti de casa a l’escola i de l’escola a casa és un absurd. Què no hi ha ordinadors suficients a l’escola? Idò que es millori el finançament dels centres escolars per equipar dignament i digitalment totes les aules. Què hi ha un 2% d’alumnes que no tenen ordinador a casa? Idò que s’ampliïn els espais públics d’accés gratuït a internet, o es subvencioni la compra d’ordinadors a les famílies dels escolars en una situació econòmica precària.

Tenir un ordinador personal portàtil és realment necessari per aconseguir un ensenyament modern que integri les noves formes d’accedir, crear i compartir coneixement? I el que és realment més important: per a què servirà aquest ordinador damunt la taula de l’alumne? Un ordinador és només una màquina que esdevindrà educativa si hi introduïm noves metodologies i nous recursos didàctics. Els tenim a aquests recursos i a aquestes metodologies? On són? No s’hauria d’haver seguit el procés invers, i utilitzar o ampliar els recursos informàtics que actualment tenen els centres per introduir aquesta “digitalització” de l’ensenyament? La mancança real quant a l’ús de les noves tecnologies de la informació no és de màquines sinó d’idees i recursos didàctics. De res servirà tenir tots els ordinadors si no hi ha bons materials i bones propostes d’ensenyament-aprenentatge. Ara per ara aquesta és una mancança absoluta. Les editorials el que han fet és bàsicament digitalitzar els llibres i el paper, però no han creat unitats didàctiques interactives, de treball compartit i intersectorial. La Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears tampoc no ha incentivat el disseny d’aquests materials per part dels mestres i la seva disposició per al conjunt de la comunitat escolar. I aquesta sí que hauria d’haver estat una prioritat. Vaja, que preferim tenir màquines de cosir sense tenir ni patrons, ni fil ni didal. Açò sí, tenim tela, molta tela.

Finançar públicament (50% Estat i 50% Comunitat) ordinadors personals portàtils podria ser només una “pijada” anecdòtica del PSOE si visquéssim en una societat opulenta, però en l’actual situació de greu crisi econòmica és una absoluta irresponsabilitat. Home, l’empresa subministradora dels ordinadors segur que no pensa el mateix. Veurem que passa!

Del 25 de setembre al 25 d’octubre l’espai bloc estarà dedicat al professor i activista cultural Salvador Castelló Carreras, centrat bàsicament en la seva faceta d’intel·lectual laïcista. Serà un espai obert a les aportacions d’altres persones que puguin o vulguin ampliar el que aqui he recollit i seleccionat.

Serà un temps de bloc-recordança.