kelokatils
M’agrada escriure, però no m’agrada gens sentir l’obligació d’escriure. Aquí on hi ha l’escriure posau-hi també el llegir. No sempre es tenen ganes de llegir, i/o d’escriure. Però escriure i llegir s’aprenen llegint i escrivint. Com ho faig, idò, Maite? Hi ha algun equilibri possible entre l’esforç de la responsabilitat i la cultura de l’espontaneïtat? És possible una responsabilitat espontània? És desitjable una espontaneïtat responsable?
Ai, mare meva! On són els kelokatils?
Nel, es diuen “Kolocatils”! No sé que col·loquen, però. El cap, tal vegada?
Sobre els ritmes de lectura i escriptura, se’n podria fer un tractat. Si vols, l’escrivim a quatre mans, ara que em fas la competència.