Una imatge: s’àvia fregant es carrer amb vermell. Sí, he dit fregar. I sí, he dit vermell. És una imatge de l’arxiu gris que la memòria guarda amb tendresa. És la imatge d’un altre temps, d’un altre carrer i d’una altra gent. Ara les rajoles ja no són poroses ni vermelles, i la gent ja –quasi- no cuida el seu tros de carrer. Quasi.

Ara les cases ja quasi no tenen pati, i quasi cap té una pastera amb flors i herbes aromàtiques.

Una altra imatge: una àvia, que ja no és la meva, rega l’arbre i l’escocell ple de magnòlies i romaní que hi ha a la vorera, davant de casa seva. És l’únic escocell ornat amb plantes temporeres. El seu carrer també és vermell, les rajoles no són poroses, però també està net i fregat. És el detall de la ciutat amable. És l’oasi d’un desert d’urbanitat, d’un temps que quasi no existeix, d’un carrer que quasi no recordam i d’una gent que quasi no tornarà.

Els arbres de carrer compleixen la seva funció d’ornamentar i ombrejar. Són de carrer, però són arbres. Necessiten terra, aigua, aire i sol com tots els arbres. L’escocell és la terra i l’aigua de l’arbre de carrer. És un tros de terra envoltat de rajoles, formigó i quitrà.

En el nostre temps d’urbanitat, emperò, els escocells són una altra cosa. Són escombraries i pipicans. A partir de les 8 del capvespre tothom que té un ca el treu a passejar i a fer el seu pixum a ……………………… als escocells, a aquell bocí de terra inútil. Totes les soques dels arbres alineats a la vorera van marcats del pixum d’aquell dia. Fan pudor (flaire en podria dir el poeta?). Els arbres també són animals de companyia. Perdó, són plantes i no es mouen. No tenc ca, i no reivindic un pipica (o tal vegada sí?), i encara molt menys una nova ordenança de cans.

Reivindic l’urbanitat de l’àvia que frega el seu carrer, i cuida aquell clot de terra com una pastera de flors que donen color i perfum a aquell tros de ciutat.