Tothom ha de cursar Educació per a la ciutadania i els drets humans (EpC). Així ho ha considerat el Tribunal Suprem, avalant la decisió del govern de l’estat que va incorporar aquesta nova assignatura en el currículum bàsic i obligatori (no optatiu) de l’ESO. Des del meu punt de vista la sentència no fa res més que reafirmar el paper de l’estat en l’educació. Un paper, per cert, que forma part de la lògica de la democràcia i dels drets humans. I quina és aquesta lògica? L’educació és una responsabilitat compartida però diferenciada, entre la família, l’escola i la resta d’agents socials. I a l’estat li correspon la responsabilitat (que exerceix principalment per via de l’escola) de la socialització i la individualització a través de l’aprenentatge de coneixements i habilitats, però també d’actituds cíviques. Efectivament, l’escola té la funció d’acompanyar (“ducere“, “educere“, conduir, treure) a les persones en la seva maduració per tal de civilitzar-les (fer-les ciutadans conscients dels seus drets i dels seus deures) i alhora dotar-les d’autonomia, per a construir així la pròpia personalitat. I açò, com he dit, ho fa l’escola a través de continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals, que avui han passat a redefinir-se com a competències. Ara bé, l’escola no té la funció d’acompanyar a les persones en el que constitueix el seu projecte vital, açò és: establir els objectius, el sentit i l’organització de la pròpia vida. Aquesta és una tasca de les famílies.
En termes ètics podríem dir que l’ètica de l’escola és sobretot una ètica cívica, i l’ètica de la família és a més –de cívica- una ètica de la felicitat. Tot i açò, uns i altres, escola i família, així com la resta d’agents socialitzadors (com ara la televisió o internet, tant o més poderosos que els anteriors), també participen inevitablement (en positiu o en negatiu) dels quatre pilars de l’educació definits per l’UNESCO: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts. L’assignatura EpC apel·la simplement a aquesta darrera missió de l’educació, aprendre a viure en societat. I per a fer-ho desenvolupa una sèrie de continguts relacionats amb la forma democràtica de conviure, de prendre decisions, d’establir normes, i de relacionar-se. I prou. No diu a ningú com ha de viure ni què ha de creure; però sí que diu que en societat hi han de poder conviure projectes vitals diferents, sempre i quan respectin els principis bàsics de la dignitat humana (que els ciutadans hem articulat en una Declaració Universal de Drets Humans).
Així idò, entenc que l’estat es mou dins el que són les seves legítimes responsabilitats: ordenar l’ensenyament escolar per tal que compleixi les seves funcions socialitzadores i individualitzadores. I una d’aquestes funcions és la d’aprendre a viure junts. No hi cap l’objecció en aquest context perquè no hi cap l’objecció als drets humans i ni als principis democràtics.
Ara bé, dit açò, també cal demanar-se si amb l’EpC es millorarà realment aquesta tasca socialitzadora d’aprendre a viure en societat, de respectar les opcions dels altres, d’assumir les responsabilitats com a ciutadans, etc. Des del meu de vista aprendre a conviure té a veure més amb habilitats i virtuts (actituds, valors i normes) que no amb coneixements, i açò no ho aportarà mai una assignatura aïlladament. Pot ser hauria estat més útil posar a disposició de les escoles i dels mestres més eines per afavorir la transversalitat cívica entre les diferents matèries. És a dir, possibilitar que les virtuts cíviques fossin un objectiu explicitat i practicat des de les diferents àrees de coneixements i des del conjunt de l’escola. Tanmateix, els objectius de l’EpC ja formaven part de les finalitats dels projectes educatius de centre. Es tractava només de saber com ser més efectius.
