La pregunta pel sentit

Un espera que la vida, el món, l’aculli amb prou tendresa com per sentir sempre el desig d’agrair la pròpia existència. Pens que la vida humana cerca ser viscuda amb sentit i amb dignitat, encara que açò no sempre és senzill ni sempre s’acompleix. La vida quotidiana és plena de moments amb sentit i de moments sense-sentit. D’aquell sentit vital que experimentam com la força o el convenciment d’allò que val la pena. Però aquest sentit vital no té per què ser la conseqüència d’una resposta adequada a la pregunta pel sentit de la vida. A l’inrevés, quan la vida té sentit a cada instant, no ens demanam a cada instant pel sentit de la vida. Ningú no es demana per la raó de ser en el món quan tot va bé, quan la vida transcorre de forma satisfactòria i plena. És clar que quan parlam aquí del sentit de la vida no ens referim a la pregunta retòrica que fa el filòsof o el religiós dogmàtic, sinó a la pregunta que neix d’una necessitat interior, vital, visceral, psicològica. Efectivament, una cosa és la pregunta (intel·lectual) del filòsof o del predicador, i l’altra la pregunta (vital) dels mortals. No parlam de donar respostes a l’origen i al destí final, ni de resoldre entre el bé i el mal, sinó d’allò que fa que la vida flueixi amb plenitud, amb direcció, amb voluntat.

Quan no és així, quan la vida és més plena de sense-sentits que de sentits, aleshores apareix la depressió i l’angoixa, i apareix també, encara que en mal moment, la pregunta pel sentit de la vida, la pregunta que cerca allò que pot omplir de sentit la pròpia vida. Què hi faig jo, aquí? Tant se val d’on venim, tant se val quin serà el nostre destí quan s’acabi el temps de viure, tant se val si hi ha cel i infern, tant se val si ens reencarnam o passam a una vida eterna, tant se val tot açò. El sentit de la vida és la vida amb sentit, i aquest sentit que apel·la a la vida no és permanentment interrogat, de fet només és interrogat en circumstàncies humanes molt concretes.

En resum, la pregunta pel sentit (que és la pregunta de qui cerca viure amb sentit) neix quan alguna cosa sacseja la consciència humana i la situa en l’experiència de la frontera. Perquè no ens equivoquem: l’important no és la pregunta, i ni molt menys les respostes. L’essencial és el perquè de la pregunta. La resposta no és la contestació a la pregunta; la resposta està en el perquè de la pregunta. Què hi ha darrere aquest interrogant? És una necessitat intel·lectual-retòrica? O és una necessitat vital? Quines són les circumstàncies que propicien la pregunta vital –no retòrica– pel sentit? Ja hem esmentat una circumstància que de fet ens ha servit per explicar què significa demanar-se pel sentit de la vida. La manca de plenitud en la vida quotidiana és una d’aquestes circumstàncies. És la sensació de què tot el que faig no té valor, ni significació; tant seria fer-ho com deixar-ho de fer. És aquella buidor que provoca la manca de lligams amb el món. No és estrany que aquesta relació de lligam i de sentit amb el món s’anomeni religació, o sia religió. La religiositat és la l’experiència del lligam –i del sentit– amb i en el món.

Quines altres circumstàncies generen o inciten la pregunta per la vida? Segurament n’hi ha moltes, però en citaria quatre més que em semblen una constant en la vida de cada un de nosaltres. La contingència, la consciència del límit, i de la mort. El sofriment propi o de l’altre, la injustícia en el món. La contemplació estètica d’un paratge, del silenci, de la mar o del cel. La ruptura d’un projecte de vida, que és com la mort en vida, també és un dol. Aquestes situacions frontera ens situen en l’experiència –religiosa– del límit, i per tant de la relació, de la religació, del lligam, amb el món. Què hi faig jo, aquí? Què em lliga i m’arrela en aquest món?

Tant la pregunta filosòfica pel sentit com la pregunta vital per la pròpia existència (a la qual ens hem referit com a pregunta vital o pregunta majúscula) neixen de l’essència transcendent de l’home. És l’home qui és capaç de demanar-se per les coses no visibles, i vol anar més enllà del que se li ha previst (néixer, créixer, reproduir-se i morir). Les persones no només volem viure i sobreviure, menjar i copular; sinó que, a més, volem viure una vida amb sentit. Com diu Francesc Torralba en El sentit de la vida (Ara Llibres, 2008), “som voluntat de sentit”. En definitiva, l’home és transcendent perquè es demana pel sentit de la vida. I què significa demanar-se pel sentit? Torralba ho explica amb molta lucidesa, diu: “El sentit es pot definir de tres maneres: com l’horitzó de referència, com la força motriu que empeny a actuar i com allò que fa valuosa la nostra petita i efímera existència. Quan ens preguntem si la vida té sentit o bé ens interroguem sobre quin és el seu sentit, de fet, el que ens estem preguntant és quin és l’horitzó, quina és la força motriu que la fa rodar o bé què és el que la fa valuosa”. I continua dient (i perdonau l’extensió del paràgraf que reproduesc, però crec que val la pena): ” No hi ha rigorosament parlant un únic sentit en la vida humana. Hi ha més aviat, una constel·lació de sentits.// Té sentit treballar, però també té sentit conrear l’amor i l’amistat. Té sentit contemplar, però també té sentit actuar. Té sentit llegir, però també escriure. A través de diferents viaranys omplim la vida de sentit.// Estem cridats a trobar sentit en cada cosa que fem, en cada tasca que ens pertoca realitzar.”

El sentit no és, per tant, un revelació universal sinó una construcció personal que actua d’horitzó, de força motriu i de fet valuós, que umpl de sentit cada moment. La pregunta és la part comuna entre tots els humans, és la part universal, és la part espiritual. La resposta, en canvi, és plural i diversa. Tan diversa com persones hi ha. I ho és –diversa– perquè és subjectiva, encara que no irracional, és a dir, carregada d’experiència prèvia de cada un. Ningú no pot respondre la pregunta pel sentit per a un altre, només en pot parlar amb l’altre.

Deia a l’inici que els humans cercam viure amb sentit. I açò no és una hipòtesi, sinó la constatació dels fets. Tenim necessitats de tipus físic, psíquic i social. I també en tenim de tipus espirituals. Cercam viure amb sentit, i quan aquest flaqueja, o quan una altra situació ens situa a la frontera de la vida, apareix la pregunta essencial. Tanmateix, emperò, no hauríem de deixar que la pregunta transcendental reaparegués només en situacions crítiques, en situacions límit lligades a un drama humà. També hauríem d’aprendre en la vida que hi ha moments en els quals la millor resposta és la no-pregunta. La reflexió (serena), la meditació (silenciosa), la contemplació (estètica) són algunes de les pràctiques que ens permeten educar la relació de l’home amb l’experiència i la pregunta del límit, amb l’experiència i la pregunta del sentit.

Twitter

Facebook

0

email