.
Aquest és el terme que ha inventat i regalat el president francès, Nicolas Sarkozy, al líder de l’Església catòlica, el papa Benet XVI, durant la primera visita d’aquest a l’estat laic per excel·lència. És un terme dèbil, ambigu i carregat d’intencions. Sí, dèbil, amb poc contingut ideològic. De fet no diu res de nou, i tot el que expressa ho fa a través dels gestos: la recepció a peu d’avió, la roda de premsa conjunta (a l’estil d’un diàleg entre raó i fe, com el de Habermas i Ratzinguer),…
Ambigu. Sí, també. Igual que en català, en francès s’utilitzen dos termes per a referir-se, amb matisos, al pensament que té con a nucli la llibertat de consciència i la independència entre estat i religió: laïcisme i laïcité. El matisos no són insignificants. Al laïcisme se li associa l’antireligiositat, i fins i tot l’ateisme. A la laïcitat en canvi se la vincula amb la secularització i l’aconfessionalitat de l’estat. Tan se val ara reiterar arguments a favor i en contra d’aquesta separació conceptual i històrica. El que ja és simptomàtic és que a la versió positiva del laïcisme, o sia la laïcitat, assumida i incorporada en el llenguatge de l’Església com un espai que fa possible el diàleg i l’apropament, el president francès hi afegeixi l’adjectiu “positiu”. Laïcité positive, o sia, laïcisme positiu positiu. Laïcisme superpositiu. No feia falta afegir-hi cap adjectiu per dir que en un estat laic hi tenen cabuda les confessions religioses (res més faltaria!, cal recordar que la llibertat de consciència i la llibertat religiosa són el fonament de l’estat laic i que és aquest qui protegeix i possibilita una coexistència pacífica entre confessions religioses i no religioses?), o que l’Església ha de poder participar en els diferents debats ètics que planteja la societat. Aquesta no és la qüestió que ha generat i genera confrontació entre l’Església catòlica, i l’estat i/o les organitzacions polítiques o cíviques. No és així ni als Països Catalans, ni a Espanya, ni a França. Les causes de la confrontació són altres. A l’estat espanyol tenen a veure amb els privilegis de l’Església (quant a l’ensenyament de l’assignatura de Religió catòlica a les escoles públiques i concertades, quant al finançament a través de les aportacions de l’IRPF, quant a les consideracions protocol·làries i simbòliques heretades del franquisme, etc.), amb les pràctiques poc democràtiques, amb el seu llenguatge i els seus arguments poc conciliadors amb l’ètica cívica i amb la legitimitat democràtica.
Carregat d’intencions. Sarkozy va tractar al líder religiós amb honors de cap d’estat, tot i no ser aquest el motiu de la seva visita. Aquest tractament té especial rellevància si tenim en compte que pocs mesos enrere el president francès es va negar a rebre al Dalai Lama, líder religiós també i cap d’estat a l’exili, per no irritar a les autoritats xineses. Tota l’escenografia ha tingut com objectiu central reforçar la imatge de Sarkozy com a líder polític. Per la seva banda, el papa Benet XVI sap que si vol jugar un paper més influent en la societat francesa necessita recuperar protagonisme i prestigi avui tan deteriorats a l’estat republicà. El diàleg teòric entre raó i fe era una bona manera de d’evitar expressar-se sobre els temes d’actualitat d’allà o d’aquí, com l’eutanàsia, l’avortament, la revisió del concordat, la llei de llibertat religiosa, etc. Crec que Bartomeu Bennassar, capellà i escriptor mallorquí, l’encerta quan a l’entrevista publicada al Diari de Mallorca d’aquest dissabte afirma el següent: “M’interessa més quan –el Papa- diu davant Sarkozy que la laïcitat, la raó i la fe poden caminar juntes. Els bisbes espanyols no deuen estar d’acord. Clar que Benet XVI no hauria fet aquest discurs a Espanya. El Papa practica el “alla donde fueres, haz lo que vieres””.
L’Església catòlica segueix, al meu parer, sense actualitzar la seva existència en una societat secularitzada, plural i laica. No ha resolt quina ha de ser la seva presència en l’esfera pública, i tampoc no té clar quina ha de ser la relació entre el projecte de vida que proposa i la vida col·lectiva, cívica. Clar que açò ho dic jo i, per tant, el més lògic és que estigui equivocat. Però ho pens, i tenc dret a equivocar-me.
.
Hola Nel,
Sempre es un gust poder llegir els teus comentaris, m’agrada la teva claretat del que sols parlar, aquesta vegada m’ha costat talvegada un poc més llegir-lo ja que donava la sensació de estar per damunt de la meva capacitat d’entendre el que exposaves, però crec que he agafat la idea general.
Estic d’acord amb tú que l’església católica a l’estat espanyol, com a institució, encara no ha evolucionat al mateix ritme que el reste de la societat, i en certa manera supòs que veient que aquesta evolució amenaçava el seu estatus dins d’una societat cada vegada més oberta, ha optat per recuperar uns valors cada vegada més retrograds.
Dins l’església católica van sorgint grups cada vegada més conservadors, i ja no sols parlem de l’Opus, també podem parlar de El legionarios de Cristo Rey o dels Kikos (Camí neocatecumenal), grups, per cert, recolzats per uns grans interessos econòmics.
En canvi dins l’església de base crec que hi ha molts membres que pel fet d’estar en contacte amb la gent s’han hagut d’adaptar als nous temps, i tot i tenir opinions contraries o simplement deixar que sigui la societat que obri el debat en temes com l’avortament i l’eutanasia, si han entés el seu comiat com a servidors a la societat.
El principal problema de l’església católica es la seva cúpula, aquella que més enfora està de la societat, i que desgraciadament es qui marca les línies d’actuació. Però també soc conscient que degut a la gran capacitat de mobilització que té avui per avui l’església fa que no tingui la necessitat de canviar els seus plantejaments.
Jonarz, pots estar segur que la culpa és meva. En els articles de reflexió més teòrica tenc el mal costum d’escriure per a un únic lector que som jo mateix. Escriure és la meva forma d’ordenar els pensaments, i de definir la pròpia posició en el món. En qualsevol cas, veig que ens entenem a la perfecció.
M’identific amb la posició agnòstica i laicista, i fins i tot de vegades anticlerical. Jesús de Natzaret (o sia, el Jesús històric) va ser absolutament anticlerical. Cal ser anticlerical quan el clericalisme actua de forma immoral. I en certs temes, com per exemple en el de l’assignatura de Ciutadania i Drets Humans, per citar només un dels darrers casos, l’església catòlica no ha actuat amb respecte ni per a la moral pública ni per a la voluntat democràtica.
I tens raó quan dius que l’església té avui encara una gran capacitat de mobilització. I jo hi afegiria d’adoctrinar. Perquè realment qui actua de forma doctrinària dins l’escola pública és l’església catòlica. Qui hem anat a classe de Religió ho sabem per experiència.
Però dit açò, també hi voldria afegir que quan parl de l’església em referesc a la institució i no a la gent. I com dius tu mateix, hi ha una “església de base” que mereix el respecte i l’admiració de qualsevol persona, creient o no.