La ciutat impossible
La ciutat és la suma de moltes coses. La suma de l’espai públic i l’espai privat, dels usos socials, culturals, esportius, comercials, industrials, etc., d’interessos i formes de viure diferents… La suma de tot açò, i molt més. Però la ciutat sempre, per definició, ha de ser un espai per viure i per conviure amb dignitat. I per viure i conviure així, fa falta alguna cosa més que tenir un habitatge (que ja és prou difícil) o una oferta suficient de serveis públics i privats. També fa falta que l’espai públic, el “carrer”, sigui un espai habitable i hospitalari, que afavoreix les relacions, els contactes, el diàleg, el joc, el descans, el gaudiment, etc. I no sempre és així.
La ciutat és de tothom, però no està feta per a tothom. Per a l’infant que vol jugar, o per a la mare que dur el nadó en cotxet, o per al pare que va carregat amb la compra de la setmana, o per a la parella que va agafada de la mà, o per a l’avi amb la seva garrossa, o per a l’estudiant d’ESO que corre per no arribar tard a classe…; per a tots aquests, i per a molts altres, la ciutat no ha estat ben pensada. Sempre m’ha sorprès el mal gust (imperdonable a l’era del disseny) del qual es fa gala quan es projecta un espai públic, un carrer, una plaça, una vorera. En molts casos aquests espais són pensats només com a vies de circulació, de trànsit, de conducció, o d’estacionament; de persones o de vehicles. I en molts casos ni tan sols compleixen aquesta funció. Així, veim com les voreres són elevades indiscriminadament (amb escaló) generant barreres innecessàries, amb rampes inaccessibles, amb visibilitat reduïda i amb obstacles imperdonables. I si no, mirin vostès la imatge superior. Una vorera estreta, d’un carrer per accedir a una escola pública, construït els darrers anys, i amb un fanal i un senyal ben al mig. I el senyal és un cediu el pas. Ironies de la vida? Potser s’hauria de canviar per un STOP.
Una ciutat així no és una ciutat per a tothom.
