Som un país. Menorca és un país que, com tota la resta de països, està mig fet i mig per fer. Un país té passat, present i futur, encara que a alguns d’aquests països se’ns negui la dimensió del temps que vindrà. Bé, jo ara només volia dir que el futur de Menorca com a país (i ja he dit altres vegades que per jo un país són les persones i el paisatge) passa per l’educació. Sense educació un país no té futur, i si no té futur no és un país. L’educació és la que ens permet l’accés a la cultura i al benestar, és la que fa possible el capital humà i el capital social, és la que permet la modernització i dinamització del món empresarial i productiu. Quina educació volem, idò, per al nostre país?
El PSM va presentar la setmana passada 10 punts per a una bona educació al nostre país. Podeu trobar el contigut de la roda de premsa al youtube-psm i al web-psm però els punts sintetitzats els he reproduït aquí. Aquestes són les nostres propostes d’educació.
1. Sobre el finançament de l’educació.
El percentatge pressupostari que es dedica a l’educació és insuficient. Ho acaba de repetir el Consell Escolar de les Illes Balears. Estem a favor d’incrementar-lo fins al 6% -ara tot just supera el 3%- però això ha d’anar acompanyat d’una exigència vers l’Estat de refinançament de la dotació econòmica amb que vingueren les transferències educatives.
2. El finançament no és la solució màgica.
Tot i que exigim un augment de pressupost dedicat a educació, no hem de caure en el parany de considerar que simplement amb més mitjans econòmics els problemes del sistema educatiu es solucionaran. De fet, any rere any, han existit increments pressupostaris- fins a l’arribada de la crisi- que no s’han traduït en millores substancials en les problemàtiques existents. Cal ser més ambiciosos i anar més enllà.
3. Descentralització del sistema educatiu.
L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears permet, article 71, la transferència de les competències en educació al Consell Insular de Menorca. Reivindicam aquesta transferència, no sols per motius ideològics, sinó especialment perquè consideram que suposaria una major eficàcia en la gestió, més apropament a les problemàtiques existents a la nostra illa, eficiència en la resolució d’aquestes i la possibilitat d’elaborar un ProjecteEducatiu d’Illa que, atenent a la nostra realitat social, incidís i resolgués amb més efectivitat i rapidesa temàtiques com el fracàs escolar i l’abandonament d’estudis.
4. Llei d’Educació de les Illes Balears.
Des del PSM hem de comprometre’ns a la redacció i aprovació al Parlament de les Illes Balears d’una Llei d’Educació que, en el marc de les nostres competències però aprofitant al màxim els aspectes no regulats –o molt parcial i barroerament per l’Estat- ens permetin avançar en un model educatiu propi, descentralitzat, participatiu i innovador.
5. El mapa escolar.
Només a la legislatura 1999-2003, quan el PSM assumí la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears, s’elaborà un mapa escolar. El mapa escolar no és un simple pla d’infraestructures, és l’anàlisi de la situació actual, la prospectiva poblacional del futur i la planificació – a anys vista- de les necessitats del sistema educatiu pel que fa a nous centres i a plantilles de professorat. És, a més, un compromís públic de solucionar les problemàtiques detectades a partir de criteris clars sense possibles arbitrarietats.
A les dues darreres legislatures (2003-2007 i 2007-2011) malgrat les promeses no s’ha elaborat cap mena de mapa escolar. És una exigència del PSM.
6. Sobre el fracàs escolar i l’abandonament escolar.
Hem de defugir la consideració del fracàs escolar com un fracàs exclusivament del sistema educatiu. És una visió reduccionista, falsària i fàcilment tergiversable. El fracàs escolar és el fracàs de tota una societat. És un fracàs social. El fracàs d’un model social en el que l’escola hi té una responsabilitat indubtable però no és, ni de bon tros l’únic factor. El mateix és pot dir de l’abandonament escolar. No hem de negar la situació. Les taxes a les Illes Balears són molt altes. Tampoc ho hem de relativitzar sinó més aviat col·locar-ho en el seu just lloc. No és possible respondre als fenòmens de fracàs i abandonament escolar sense atènyer tota l’estructura social que els fa possibles.
7. El problema de la massificació.
Lligat al tema del finançament ens trobem amb el problema de massificació a les aules. Cal destinar grans partides pressupostàries per a la construcció de nous centres, ampliació dels actuals, etc. Això ha d’anar acompanyat de plantilles suficients com per fer possible la disminució de la ratio alumne/professor. Cal un compromís en aquest sentit en base als estudis oportuns.
8. Autonomia dels centres.
Hem defensat històricament l’autonomia dels centres educatius, en la línia del Moviment de Renovació Pedagògica. Defensam, llavors, que els Projectes Educatius de Centre siguin veritablement unes eines que permetin a la comunitat educativa de cada centre enfrontar els propis problemes. L’excessiva tutela i standarització que imposa l’administració avorta el potencial que cada centre educatiu té. Autonomia real dels centres que suposi la possibilitat de dissenyar programes educatius propis, establir mesures concretes de lluita contra els fracàs i l’abandonament escolar, elaborar el procés formatiu pel professorat adient a les necessitats del centre, etc. Naturalment amb la conseqüent avaluació i anàlisi dels resultats.
9. Participació de pares i alumnes.
Parlar de “fracàs social” i assumir la necessària autonomia reals dels centres comporta el haver de donar possibilitats efectives de participació a tota la comunitat educativa, i en especial a pares i alumnes. Les estructures actuals, rígides i en molts casos fictícies, fan d’aquesta participació un fet més simbòlic que real. Cal avançar, des de cada centre, en la creació d’aquestes fórmules de participació.
10. Pacte per a l’educació.
Totes les forces polítiques s’han pronunciat –en una o altra ocasió- per l’anomenat Pacte per l’Educació. És de fet un requeriment fet fa pocs dies pel Consell Escolar de les Illes Balears. També el PSM defensa un acord sobre aquest àmbit. Ara bé la nostra visió del Pacte Educatiu ha de basar-se en una sèrie de punts fonamentals i irrenunciables: cap mena de retrocés en la normalització lingüística en l’àmbit escolar; fre clar a la creixent burocratització de la tasca docent; defensa de l’autonomia dels centres; ampliació de les possibilitats de formació contínua.; valorització de la tasca dels ensenyants.
