Hi ha coses que es diuen a les que ningú presta atenció. I pens que en el cas del Dictamen sobre l’Ordre de desenvolupament del TIL açò ha passat. Ha passat perquè davant la saturació de missatges, alguns, com aquest que ara esmentaré, no tenen la sort del titular, ni de l’estridència, ni de la urgència. Però ja se sap que l’urgent, de vegades, pot descuidar l’important. I important és, i molt, el fet al que es refereix especialment el vot particular del Dictamen sobre la manca d’adequació, coordinació i coherència entre el TIL a les Illes i la nova normativa educativa derivada de la LOMCE. En aquest sentit, crec que és necessari centrar l’atenció en un punt del vot particular (5 vots) del Dictamen 42/2014 (5 vots + el vot de qualitat del president del Consell Consultiu), relatiu al Projecte d’Ordre per al que es desenvolupen determinats aspectes del tractament integrat de llengües. El Dictamen ja fa vàries referències a la manca de coordinació i coherència entre el desenvolupament del TIL i la nova normativa general d’educació -la LOMCE-; però el vot particular, en el seu darrer punt fa una reflexió que crec que no pot passar desapercebuda. La reproduesc:
(més…)

Seré breu en aquest post-it. I clar, ho intentaré també. El debat entre article salat i article literari és un fals debat, que només interessa, per ignorància i/o mala fe al PP. És un debat fals, i sense fonament. L’objectiu, emperò, és previsible: qüestionar la unitat de la llengua catalana, i vulgaritzar-la, i desprestigiar-la, i minoritzar-la, i arraconar-la.

La diversitat interna de qualsevol llengua -i del català també- és una realitat, i no un problema. Una realitat que enriqueix la llengua. Totes les llengües, també, disposen d’una versió estàndard, poc marcada pels trets temporals, geogràfics o socioculturals, amb l’objectiu de facilitar la comunicació entre parlants de dialectes diversos. Unes i altres -les modalitats insulars, funcionals o altres, i l’estàndard-, si es regeixen per la normativa, són iguals de correctes, i cada una d’elles més adequada segons el context, el grau de formalitat, etc.

Tanmateix, emperò, qui estableix les normes de correcció i els criteris d’adequació és, com en qualsevol llengua, l’autoritat acadèmica corresponent. Per al castellà és la Real Academia Española, i per al català és l’Institut d’Estudis Catalans i, a les Illes, a més de l’IEC, l’Universitat de les Illes Balears. L’Estatut d’Autonomia és molt clar quan, en el seu article 35, estableix que la UIB és “la institució oficial consultiva per a tot el que es referix a la llengua catalana”. En canvi, ni el Govern, ni l’Ens Públic de la Ràdio i Televisió de les Illes Balears, ni IB3 Televisió, ni ningú, li ha fet cap consulta en aquest sentit. De fet, en la tasca d’assessorament l’UIB ja ha participat en el Llibre d’Estil actual d’IB3 o en el Llibre d’estil dels mitjans de comunicació orals i escrits de Mallorca, i tant en un com en l’altre és molt clar: en els informatius s’ha d’utilitzar un registre formal, açò és un estàndard que incorpori l’article literari alhora que, sense cap problema, pot i ha d’incorporar desinències verbals i lèxic propi del dialecte balear.

Açò, els del Govern Bauzà i els administradors de “lo nostro”, no ho deuen saber quan, en les esmenes que han presentat i que, presumptament, avalen la decisió d’utilitzar l’article salat en els informatius, ens aporten tantes incorreccions i tantes adequacions poc insulars. Deix les incorreccions de banda, i parlaré de les adequacions “més nostres”. No sap el PP, autor de les esmenes (tot i que jo estic convençut que les va redactar l’actual Director d’IB3), de la varietat i plasticitat de l’estàndard, del “nostro” estàndard? No ho deu saber quan les esmenes utilitzen “vetllar”, en lloc de “vetlar”, o “serveixi”, en lloc de “servesqui” (totes ben correctes, i totes ben adequades, i totes ben acceptades per l’estàndard), quan “vetlar” i “servesqui” són més pròpies -i més adequades, potser- de l’estàndard parlat a les Illes. I és que la qüestió és senzilla: es governa des de l’odi a la llengua catalana, i es gestiona des de la més absoluta ignorància lingüística.

Aquí teniu els enllaços de les dues famoses esmenes de les quals, per altra banda, no veig que s’hagi de derivar la “salinització” de l’estàndard d’uns informatius formals. De fet, al meu parer, són una excusa, absurda i sense fonament, perquè defensar les modalitats (dins la llengua, si cal encara dir-ho) no significa utilitzar-les inadequadament, en contextos inadequats i en registres impropis.

http://xip.parlamentib.es/scripts/getFile.ashx?nomCat=RGE&idReg=54836&camp=high

http://xip.parlamentib.es/scripts/getFile.ashx?nomCat=RGE&idReg=54837&camp=high

En qualsevol cas, el més greu de tot, des del meu punt de vista, fins i tot més que la ignorància i/o la mala fe d’utilitzar l’article informal en registres formals, és que el Govern d’un país ignori la seva màxima autoritat científica en matèria de llengua, i la substitueixi per una altra feta a imatge i semblança seva, l’IEB. I tot i açò, en aquest cas de l’article salat en els informatius, no els dóna la raó. Lamentable, i vergonyós.

Si a les escoles es dóna més importància a les modalitats dialectals geogràfiques que a la varietat estàndard, i a la televisió i ràdio públiques s’utilitza un registre salat en contexts i temàtiques formals, on i com aprendran els nous parlants la varietat estàndard?

El propòsit de “salar” els informatius d’IB3 és un despropòsit només atribuïble a qui pretén fragmentar i debilitar la llengua catalana, per convertir-la en relíquia i en antigalla.

És evident que el Director d’IB3 pretén, seguint en model lingüístic anticatalà del Govern Bauzá, crear un servei lingüístic que qüestioni la unitat de la llengua i el criteri de la UIB i de l’Institut d’Estudis Catalans. I ja n’ha triat la cap d’aquest nou servei de lo nostro.

Val la pena que tothom sàpiga que arran de la tramitació del Mandat Marc d’IB3, que ha de definir el contingut dels contractes programes entre el Govern i l’Ens Públic de Radio i Televisió de les Illes Balears, el Grup MÉS (PSM Més per Menorca) ja va proposar d’incloure la necessitat d’un servei lingüístic format per professionals -filòlegs- i assessorat per la UIB. També es va proposar, a través de vàries esmenes, que IB3 complís amb la seva funció de servei públic quant a l’ús i la promoció de la llengua catalana, i que aquesta tasca la portés a terme complint amb el previst en el llibre d’estil d’IB3. El PP va rebutjar les propostes de MÉS amb l’excusa de què aquestes qüestions ja estaven incloses en la Llei d’IB3, però alhora va presentar esmenes pròpies per incorporar en el Mandat Marc la referència a la promoció de les modalitats dialectals.

El Mandat Marc amb aquestes aportacions del PP ja està dictaminat per la Comissió d’Assumptes Institucionals i per tant, el més previsible, és que sigui debatut i votat (i aprovat) en el plenari de dia 22 o de dia 29 del mes d’abril.

Aquesta actuació del Grup del PP ja posava de manifest la intenció del Govern Bauzá d’introduir criteris no lingüístics i no professionals en el model de llengua a utilitzar en la televisió i radio públiques. I és que la política de lo nostro és això: utilitzar registres col·loquials en contexts formals, desplaçant així l’ús de la varietat estàndard com si fos un competidor de les modalitats geogràfiques, quan la realitat és que no hi ha modalitats lingüístiques millors o pitjors (modalitats geogràfiques, funcionals, històriques, estàndard, etc.) sinó usos adequats o inadequats, i fins a dia d’avui havíem considerat inadequat anar en xandall i xancles als informatius. Ara ja no. El problema és que amb aquest criteri hi perdem tots i ho perdem tot, la llengua i per tant totes les modalitats d’aquesta llengua.