“La celebració del Congrés de Cultura Catalana (CCC) entre 1975 i 1977 constitueix una fita fonamental de la història cultural i política de Menorca i els Països Catalans. Va coincidir amb l’inici del que a l’Estat espanyol s’ha anomenat la Transició política cap a la democràcia, i que per als territoris de parla catalana va significar la represa nacionalitària per a l’autogovern.”
Amb aquest paràgraf comença el llibre que avui us comentaré. Un assaig de Nel Martí que sota el títol Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977) ens porta a conèixer una etapa fascinant del nostre passat recent.
A les meves ressenyes setmanals acostum a lligar el contingut dels llibres amb qualcuna de les meves vivències personals, en aquesta ocasió no ha estat gens difícil. El període que Martí brillantment ens explica coincideix amb els meus primers anys de militància política en una organització juvenil tot just abans de marxar a Palma a cursar els estudis de magisteri. Molts dels fets que ens narra els he viscut directament, he conegut la major part de les persones que hi apareixen, som coneixedor de les enormes conseqüències que, en tots els àmbits, va tenir el Congrés de Cultura Catalana.
Allò que Martí ens ofereix amb aquest assaig és un interessant, ben documentat, i captivador panorama d’aquells anys “…intensos i convulsos, de gran dinamisme per a definir les estructures -de democràcia i autogovern- que haurien de regir els nous temps”.
He fruit molt d’aquesta lectura, i no només perquè m’ha portat força records, sinó també -i sobretot- perquè veure’n la visió de conjunt ens llança un missatge de coratge i il·lusió. Si fórem capaços de fer-ho, ho podem tornar a fer.
Text complet a ulls
L’any 2000 va ser declarat per l’Ajuntament de Ciutadella «Any Benejam». Una de les actuacions emmarcades en aquest any va ser la reedició del «Vocabulario menorquín-castellano» (1885), prologat pel filòleg Àngel Mifsud. Enguany, en el marc dels 176 anys del naixement de Joan Benejam i Vives (1846-1922) s’ha programat, molt encertadament, la reedició de la narració costumista «Ciutadella Vella» (1910), una obra que precisament ja va ser reeditada l’any 1972 en el marc del 50è aniversari de la mort del mestre ciutadellenc. Va tenir cura d’aquella reedició Andreu i Lluís Casasnovas, impulsors d’Editorial Nura. Aquell mateix any -1972- es construí també l’escultura de Benejam que encara roman a Sa Contramurada, vora la plaça des Pins.
Aquests són alguns dels retalls que tenia d’aquell esdeveniment, i que ara, arran de la commemoració, he volgut compartir (Programa de mà, retalls de premsa publicats al setmanari El Iris l’any 1972).
Foto Col·lecció Antoni Camps Fullana. Àngel Muerza a l'Escola Joan Benejam.
Dia 18 de març de 1939 Àngel Muerza Esparza (Madrid, 1908 – Maó, 1939) i deu persones més foren executades als murs de La Mola per les seves idees polítiques. En el cas de Muerza, a més de la seva adscripció al socialisme, hi va influir el fet de ser mestre d’escola i impulsor d’una pedagogia renovadora. Muerza, com també Jaume Farré Vidal (mestre d’Es Mercadal i Ferreries), va patir la pitjors de les depuracions per part de la repressió franquista: l’afusellament.
Muerza va venir a Menorca arran de l’obertura de la nova Escola Racionalista l’any 1931 situada en un edifici a l’Avinguda de Sant Nicolau de Ciutadella, que fa cantonada amb el carrer República Argentina, i on ara hi ha els Jutjats i la Policia Nacional. Segons el Padró de 1931, a finals de desembre de 1930 Àngel Muerza vivia al carrer d’Isabel II número 15 (que l’any 1931 es deia Avinguda de la República, i avui és el Camí de Maó). Allà hi constava com a hoste d’una fonda.
El 24 d’octubre de 1934, com interí, i el 12 de novembre de 1934, en propietat, va prendre possessió de la seva plaça com a mestre de l’Escola Graduada de Ciutadella. Poc temps després, el 17 de gener de 1935, s’inauguraria el nou edifici de l’Escola a la plaça des Born. El mateix dia de la inauguració el seu director Fernando Martínez Curto anuncià que l’escola portaria el nom de l’il·lustre mestre Joan Benejam. En nom de tot el professorat hi intervingué Àngel Muerza per donar suport a la decisió.
Aquella vinculació fora de temps entre Muerza (Madrid, 1908 – Maó, 1939) i Benejam (1846-1922) no és casual. Tots dos tenien un posició ideològica de caràcter progressista i republicana, amb un fort compromís social i una intensa dedicació a la renovació pedagògica. També tenien diferències, sense cap dubte, en especial pel que fa a la religió.
En qualsevol cas, l’aspecte que ara més interessa és la seva vinculació com a mestres seguidors d’una pedagogia que defensava el predomini del coneixement racional, no dogmàtic. Tan és així que alguns autors van situar a Benejam dins el corrent de l’escola racionalista, quan açò és cronològicament impossible. És cert emperò que Joan Benejam és en certa manera, al marge del component religiós, un avançat en el moviment que sorgiria de l’Escola Racional de Farrer i Guàrdia. Recordem que Benejam, entre d’altres, va publicar la revista educativa La enseñanza racional (1888-1889) i La escuela práctica (1894-1895), títols –i contingut- que fàcilment podrien ser considerades d’inspiració racionalista.
De fet l’aposta per l’escola pública, la seva preocupació per l’emancipació de les classes treballadores i l’autonomia de l’infant tot desenvolupant el seu raonament són visions que, sense cap dubte, compartien ambdós mestres: Joan Benejam i Àngel Muerza. Apostes i preocupacions molt vigents que, sense cap dubte, mereixen ser recordades i reflexionades des de les aportacions d’aquests dos grans mestres.
Blog "nel martí" | Una publicació del PSM Menorca.
Potenciat per Wordpress i dissenyat per DinamicStudi.com © 2012 All rights reserved.