La setmana passada el Diari de Balears publicava un reportatge sobre les dificultats actuals per tramitar amb èxit una adopció estatal o internacional. Dificultats que tenen a veure amb els interessos econòmics i/o les voluntats –tramoies?- polítiques de cada país. No tenen a veure, en canvi, gens ni mica –i açò és el més important-, amb les necessitats reals d’aquells nens que esperen l’acolliment d’una llar càlida. Efectivament és així, com molt bé deixava entreveure l’esmentat article.
Ara bé, també caldria afegir que les ECAIS, les entitats privades legalment reconegudes per a gestionar els tràmits d’adopció, no tenen en alguns casos –no totes, certament, però “algunes” són massa en aquest cas- la talla moral per a respondre a allò que defineix i justifica una adopció: l’”interès del menor”, com se sol dir en termes jurídics. L’infant és la coartada, però la realitat interna d’alguna d’aquestes entitats és purament monetària. No gestionen tendresa, sinó recursos crematístics. Un d’aquests casos que conec bé, massa bé, és Infància i Futur, una de les entitats col·laboradores d’adopció internacional que té la seu a Mallorca i que gestiona adopcions bàsicament amb la Federació de Rússia. L’experiència me diu que només els interessa la gestió que genera ingressos, orquestrada a base d’agències de viatges, lloguers de pisos, traductors, conductors i tarifes de serveis pagades en efectiu,… ingressos que en la majoria dels casos mai es converteixen en rebuts o factures. Per què? La factura és sempre una garantia per a reclamar. Per què en l’adopció quasi tot s’ha de fer en forma de “donatius”? S’ajusta açò a la legalitat tributària de les entitats prestadores de serveis considerades “sense ànim de lucre”? Per què l’ECAI no assumeix la responsabilitat, juntament amb la família, de l’assignació del fiet o fieta per tal d’acomplir amb la raó de ser de l’adopció: emparar l’infant.
Però no, res no és així en molts casos. L’ECAI no sempre actua al servei del menor, i pel camí queden molts fiets i fietes que per un problema o altre acaben en l’orfenat o en la casa-cuna sense cap altre futur que esperar els setze anys. L’ECAI, com què no va anar bé, i no hi ha més rendiment econòmic a ingressar, no en vol saber res. I venga, un altre nen.
Sincerament, amb la demostrada manca de sensibilitat humana d’alguna d’aquestes ECAIs, i Infància i Futur n’és una d’elles, valdria la pena que les administracions competents (els consells insulars, a Balears, i la Generalitat, a Catalunya) repensessin la seva acreditació. Tanmateix aquesta insensibilitat humana se sol traduir en molts casos en defectes de forma: queixes i denúncies per part de les famílies, manca de transparència econòmica i de gestió, absència de comunicació puntual a l’administració competent sobre l’estat de cada expedient adoptiu, incompliment de la llei de protecció de dades, etc., etc..
Ara per ara, en algunes ECAIs els infants tenen un futur ben negre.
