Ja fa uns quants dies de la mort de Lluís Maria Xirinacs. Tot i que immediatament vaig sentir l’impuls de parlar en veu alta -o sia públicament- d’aquest gran personatge, finalment he acomplert amb el meu compromís de callar fins a l’inici del mes de setembre, encara que alguns articles de premsa amb una clara voluntat de desacreditació i fins i tot de ridiculització de Xirinacs, m’ho van posar molt difícil. Del budisme un ha après la bondat del silenci, del silenci polític també. L’enrenou no és bo per a la vida personal, i tampoc no ho és per a la vida cultural i política del país. Supòs que és una raresa, aquesta, com moltes de les rareses simbòliques que féu Xirinacs per tal de ser coherent (entre el seu pensament i la seva acció), de complir amb el compromís (amb la seva terra, els Països Catalans) i de sacsejar les consciències atordides per la complexitat d’un món globalitzat. I ho aconseguia. Jo només aspirava a un temps de silenci. El que no sabia és que Xiri també buscava el silenci, un altre silenci, el silenci de la no-existència. “Vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci”, diu en l’escrit trobat a la seva butxaca el mateix dia que va ser descobert al bosc sense vida.
De Xirincas, ja se n’han narrat aquests dies moltes coses; però tanmateix crec que en alguns mitjans de comunicació no s’han ressaltat prou els trets que, des del meu punt de vista, són més identificables de la seva obra. En destacaria tres d’imprescindibles. El primer tret biogràfic té a veure amb la seva lluita política per la independència dels Països Catalans. Xirinacs és un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, fou senador per Barcelona de 1977 al 1979, i posteriorment fou candidat al Congrés dels Diputats per la coalició Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). No és estrany que en l’àmbit de les reivindicacions sobiranistes, polítics com l’expresident Jordi Pujol o l’actual vicepresident Josep-Lluís Carod n’hagin dit que era un “fustigador”. I és ben cert, Xirinacs pensava que l’acció dels polítics catalans era massa dèbil, plena de concessions irrenunciables. Així en deixà constància a La traïció dels líders (1977) o al seu darrer escrit en forma de testament ideològic on, a més de criticar els polítics catalans, reclama dels ciutadans de Catalunya una major fermesa per assolir la independència. És rar tot plegat que, en pocs dies de diferència, s’hagi anunciat la propera creació al Principat del Fòrum pel Dret a Decidir, plataforma per a l’anàlisi i elaboració de propostes per a una independència a curt termini de Catalunya. Jo no crec en la providència, però déu ni do la coincidència.
El segon tret que vull destacar de Lluís Maria Xirinacs és el seu pensament i la seva acció perquè Xirinacs ha estat sobretot un home d’acció no violenta, que el van convertir en el Mahatma Ghandi de la transició a la democràcia i en el candidat a Premi Nobel de la Pau en tres ocasions (1975, 1976 i 1977). Des de la posició antimilitarista i pacifista (que no són el mateix) va fer costat als primers objectors i insubmissos al servei militar obligatori, dels quals ha obtingut una de les primeres emotives declaracions de reconeixement des del seu traspàs. Durant els anys 60 i 70 va dur a terme cinc vagues de fam. La primera la va fer per denunciar la vinculació de l’Església amb l’Estat i reclamar els principis democràtics de la laïcitat. Cal recordar que Xirinacs va ser capellà catòlic fins al 1990, any en què deixà els vots tot i mantenir unes profundes conviccions cristianes. L’any 1969 publicà les seves reflexions sobre la laïcitat a Secularització i cristianisme. La darrera vaga de fam la va iniciar l’any 2000, amb una presència quasi diària a la plaça de Sant Jaume per reivindicar més sobirania per a Catalunya.
De Xirinacs s’ha dit que era un polemista i un excèntric, i segurament era així. Però Xirinacs era sobretot un heterodox, tant de l’ortodòxia catòlica com de l’ortodòxia independentista. Era un home lliure que sentia que el seu compromís amb el país passava per ser un home crític, i polèmic si calia, amb els que alhora eren companys de lluita i de patiments.
La tercera característica impossible d’oblidar de Xirinacs, i fonamental per entendre l’obra d’acció, és el seu pensament sobre el globalisme. Globalium, com s’anomena el model creat per ell, vol ser una forma de pensar la realitat des de les múltiples variables possibles de l’ésser humà. La primera història humana (1997) o Un model global de la realitat” (2007) en són algunes de les obres més destacables. Així i tot, la seva línia de pensament del globalisme comença molt abans; ja al 1975 Editorial Claret publicà un dels seus primers llibres sobre el tema, Subjecte, un text quasi impossible de llegir per als neòfils, de llenguatge hermètic i extremadament metòdic.
Ho deia al principi. N’hi ha que davant l’excèntrica mort de Xirinacs han optat per la batalla del descrèdit i fins i tot la ridiculització. Xirinacs no era un profeta, i ni molt menys un sant; però no era, tampoc, un comediant o un boig. Era un home de conviccions i de lleialtats que estimava el seu país i la seva gent, com a necessària materialització de l’amor i la dignitat que reclamava per a la humanitat sencera. Efectivament, era heterodox. La seva no era l’ortodòxia d’aquest món.
Nel Martí
(Publicat al Diari Menorca i UH-Menorca, l’octubre del 2007)
