Dissenyar un viatge a Suïssa i des d’allà defensar per a les Illes Balears un reinventat  “plurilingüísme natural”(natural?) és tan absurd com inútil. És evident que no calia desplaçar-se a Suïssa per a conèixer el model educatiu o el model lingüístic del país alpí. La literatura sobre l’anàlisi comparada de sistemes educatius i de models lingüístics és extenssíssima, i en ella sempre hi trobem l’estat confederal tan ad-mirat pel Govern Bauzà. No només açò, a la UIB, que només es troba a deu minuts del Consulat de Mar, hi treballen mestres en aquestes matèries que cada any viatgen arreu del món explicant els ics i ucs de cada model. Anar a Suïssa amb l’excusa de poder conèixer de primera mà el model educatiu i lingüístic suís és tan poc creïble com inútil i innecessari, i mancat d’honestedat.

No és creïble. La veritat era -és- una altra. El viatge a Suïssa és una forma provinciana d’exaltar un ideal -el plurilingüisme- que vesteixi unes decisions ja preses i publicitades, que són rebutjades tant per la comunitat educativa com per la societat en general. M’estic referint a la decisió de substituir l’actual model lingüístic d’immersió a l’escola per un altre on el català deixi de ser vehicular i passi a ser una llengua d’ús opcional en l’aprenentatge. És un gest de màrqueting que en les actuals circumstàncies, a més d’innecessari i inadequat, és deshonest. És un mal gest, incoherent amb una vida institucional austera que hauria de regir les retallades “austeres” (massa austeritat, diu el Nobel d’economia Joseph Stiglitz) que el Govern imposa als ciutadans que li han donat la confiança de governar el país. En definitiva, molts errors causats per haver optat per una política emocional catalanofòbica, sense ruta ni trajecte multilingüe, plurilingüe o res semblant.

L’elecció de Suïssa és una mostra més d’aquesta política erràtica. Si Suïssa és el model, aleshores el PP actua contra-model. Bauzà, i Bosch, i Gornés, diuen que volen una cosa fent exactament tot el contrari del que es necessita per aconseguir-la. El model educatiu suís és un model d’opció radical per l’escola pública. Només un 1’6% de l’ensenyament és privat-concertat, i destina el 5’8 % del PIB al sistema educatiu, front del 2’6 % de les Illes Balears. Quant al model lingüístic, el suís és un model centrat en la preeminència de la llengua pròpia de cada cantó. Aquesta és la llengua vehicular en tot l’ensenyament, i també l’única llengua com a matèria d’ensenyament durant els primers anys d’aprenentatge. Més tard s’introdueixen altres llengües com a assignatura, que no té perquè ser ni la llengua del cantó veí, ni tan sols cap de les llengües “nacionals”, sinó, per exemple l’anglès. Dit d’una altra manera, si el suís hagués de ser el model lingüístic per a les Illes Balears, aleshores el català seria la llengua vehicular i única com a matèria de coneixement fins als 11 anys, aleshores s’hi introduiria el coneixement d’una altra llengua d’entre les llengües oficials de l’estat (castellà, eusquera i gallec) i/o una llengua estrangera. Per altra banda, aplicant la mateixa simetria lingüística, el català seria llengua d’estudi a la resta de l’Estat.

Costa entendre l’elecció de Suïssa com escenografia de la política educativa i lingüística del Govern. Sabien Bosch i Bauzà on anaven? Sabien que en termes generals el país elegit té prohibit fer classe en una llengua que no sigui la pròpia del territori? Sabien que els alemanyòfons, per exemple, han d’anar a classe en italià quan es troben al Ticino, i en francès quan són en cantons francòfons? Sabien que als cantons germanòfons, els mestres reben l’alumnat d’educació infantil en el dialecte local, però la llengua de la docència de primària i secundària és l’alemany estàndard? Tots açò és el que desitjarien per a les Illes Balears? Desconcertant! Si és així, visca el multilingüisme (perdó! el plurilingüísme natural) i modifiquem demà mateix la constitució espanyola.

Una altra característica del model educatiu suís és la seva absoluta descentralització.  Fet més que lògic si tenim en compte que estem parlant d’un estat confederal. Tan és així que no existeix cap ministeri d’Educació, perquè el 100% de les competències depenen de les autoritats cantonals (=autonòmiques). L’únic que hi ha és una conferència de ministres d’educació.
Tampoc no és estrany que el model lingüistic suís sigui aquest. Cada model té a veure amb el seu context jurídic-administratiu i sociolingüístic. A Suïssa cada cantó té una única llengua oficial. S’aplica l’oficialitat única a cada territori, tan temuda per l’espanyolisme. En canvi, totes les llengües són oficials (cooficials, en diríem aquí) per als organismes de l’Estat. Per altra banda el domini en l’ús de la seva llengua pròpia és general.

En definitiva, Bauzà i Bosch hauran d’explicar com és possible fer tants errors en un sol viatge. I hauran d’explicar també el desconcert que han generat respecte de quin és el model educatiu i lingüístic que volen per a les Illes Balears. Mentre preparen l’explicació els recoman que llegeixin la pàgina web del Departament Federal d’Afers Exteriors, allà s’explica molt bé tot allò que volien saber.

El Govern de les Illes Balears va aprovar divendres passat, a Alaior, el projecte de llei que modifica per la via de la disposició final vàries lleis, entre d’altres la llei de normalització lingüística, consumant així la decisió de la nova classe dirigent del PP a les Balears de minoritzar el coneixement i l’ús de la llengua catalana. És un decisió contrària a l’esperit i a la lletra de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears que dóna (o millor seria dir reconeix) al català el caràcter de llengua oficial i pròpia del país. Així ho pensam molts i així ho defensarem.

Ahir va entrar al Parlament el text definitiu del projecte de llei (que adjunt) i que durant els propers mesos serà debatut, esmenat i votat al si de la cambra legislativa.

Us convit a fer la vostres aportacions en l’elaboració de les esmenes a l’esmentat projecte, que podeu enviar a través del meu bloc o del facebook. A través del  #lleigornes  també podreu piular les vostres idees i comentaris.

Parlar de transport aeri a Menorca és parlar de poder accedir a la sanitat i a la formació presencial; és parlar de competitivitat empresarial i d’internacionalització dels nostres productes; és parlar de destí turístic atractiu i de l’accessibilitat per part dels menorquins als bitllets poder viatjar arreu del món. I si falla la connectivitat aèria, per manca de vols, per horaris impossibles o per preus inassumibles, falla tot açò. Aleshores la illaïtat esdevé aïllament. Allò positiu de ser illa, es torna negatiu i marginador.

Aquesta és la realitat que viu Menorca. Volar de Menorca a Mallorca val ara mateix uns 115 euros. A la resta, inclosos els residents no comunitaris, més de 200 euros. Durant mig any o més el nombre de vols baixa significativament, i ara mateix només hi ha vuit freqüències de dilluns a divendres. Durant el cap de setmana encara hi ha menys vols. D’anar a Eivissa (i a Formentera) ni en parlaré (no hi ha cap vol directe, i el cost total dels dos bitlles és un abús). Amb el darrer afer de Spanair Menorca conserva dos vols diaris a Barcelona, i es queda sense cap freqüència amb Madrid. Mai Menorca havia estat tan incomunicada des de fa 20 anys.

Què reclamam els menorquins? Què reclama la Plataforma per a un Transport Aeri digne que ha obtingut el suport de més de 23.000 signatures? Equiparar, o com a mínim assemblar, el preu per quilòmetre del transport entre illes i entre les illes i la península amb el preu entre dues ciutats peninsulars situades a la mateixa distància. I com es pot aconseguir açò? Com ho han aconseguit arreu d’Europa els territoris aïllats? A través de la intervenció pública, d’allò que s’anomena declaració d’Obligació de Servei Públic, en les freqüències, horaris i preus que assegurin la connectivitat que es consideri bàsica, vital. Però no és suficient obtenir la declaració. Una declaració d’OSP no servirà de res si no hi ha aportació econòmica per part de l’Estat espanyol, que serveixi per fer que la concessió d’una determinada freqüència sigui viable i sostenible. Aquesta és la principal mancança d’anteriors declaracions, i és la única solució al problema. Sí, l’única ara mateix. Però també és el punt d’inflexió entre el consens i la discrepància. Tant el PP com el PSOE quan arriben a Madrid, per escoltar o per reclamar les demandes menorquines i balears, canvien de torna. O ens diuen que no, o acoten el cap i ens expliquen que “ara no toca”. I de l’ara-no-toca del PSOE a l’ara-no-toca del PP podem acabar ofegats i asfixiats com a poble i com a país.

En definitiva, el transport aeri no és el problema sinó la solució al problema i a l’aïllament. El problema real és un altre. El què ens aïlla són altres coses: la poca capacitat d’influir a Madrid i la visió espanyolista i anti-menorquinista del PP i del PSOE a les Illes.

.

Pregunta oral: Una vegada el Govern de les Illes Balears ha fet pública la seva intenció de no traslladar l’escola de primària Sa Graduada de la seva actual ubicació, demanam al Govern quines són les seves intencions respecte de l’Escola d’Adults que, segons la planificació actual, havia d’ocupar l’edifici de Sa Graduada.

Moltes gràcies Sr. President; Sr. Conseller d’Educació;

Com sap molt bé vostè el municipi de Maó pateix una mancança molt important d’infraestructura educativa, degut a la falta d’inversions dels darrers vuit anys però també a la falta d’un instrument essencial de planificació, com és un Mapa escolar actualitzat i fruït de l’acord entre Govern, ajuntaments i consells.

El 2003 el Govern de les Illes Balears, dins el context de l’únic mapa escolar que ha tingut aquestes illes, promogut per l’aleshores conseller d’Educació i Cultura, el Sr Damià Pons, es va planificar un centre de formació integral, de nova planta, que havia d’acollir entre altres accions formatives l’Escola d’Adults a Maó. El posterior Govern presidit per Jaume Matas, i del qual vostè era Director General de Planificació i Centres, va abandonar aquell projecte (en una època de recursos econòmics abundants i en la qual s’havia d’haver invertit en “futur”, en allò que vostès ara li diuen “autopistes de l’educació”) i en va generar un altre -de projecte- que, de forma “resignada” van assumir Ajuntament de Maó, Associació de Pares i Mares de Sa Graduada i Escola d’Adults, i que es podria resumir així: un nou centre de primària al Camí d’En Guixó acolliria la línia escolar de Sa Graduada, i el seu edifici situat bé al centre de la ciutat seria destinat a l’educació de persones adultes.

Ara, vuit anys després vostè és conseller d’Educació i torna endarrere la seva pròpia decisió d’ubicar Adults a Sa Graduada; una altra vegada la pren de forma unilateral i sense donar resposta a les dues mancances d’infraestructura educativa que té Maó, creuades entre sí per circumstàncies ben inoportunes: primària i adults. I pren aquesta decisió sense parlar amb les parts implicades, i sense donar una perspectiva de futur a la part no resolta -Adults-. Jo no li critic que Sa Graduada es mantengui allà on és. En absolut. Possiblement aquesta decisió que Damià Pons ja va preveure el 2003 era la més encertada i coherent amb un determinat model de ciutat educadora. Sí que li critic, emperò, que no doni resposta alhora a l’altra part afectada, l’educació de persones adultes.

Sr. Bosch, segurament vostè només ha fet allò que el partit PP li ha demanat que faci per a acontentar a una part de la població. Però vostè ha de saber que amb aquesta decisió, i amb la forma com s’ha pres aquesta decisió, el Govern ha generat una falta total i absoluta de confiança als professionals d’Adults i als 2000 alumnes que any rere any han optat per formar-se i per fer-se un camí en el món laboral. Professionals i alumnes repartits per cinc edificis diferents que fa 20 anys que reclamen una solució a la seva precària situació. Segurament açò no li han dit aquells que l’han assessorat per prendre així -amb aquestes formes- una decisió tan important per a Maó.

En el diari de sessions del plenari del Parlament es poden llegir textualment les intervencions del debat. Aquest és l’enllaç:

http://web.parlamentib.es/repositori/PUBLICACIONS/8/ple/PL-08-009.pdf

PL-08-009

A Ciceró li veren preguntar una vegada en què consistia l’ordre i respongué que es tractava de què el poble obeís els governants i de què els governants obeïssin les lleis. El problema en tots les èpoques -creia Ciceró-, i en el nostre avui i aquí es repeteix, es produeix quan es fan lleis injustes o quan les lleis justes s’apliquen de manera arbitrària pels governants.

L’Estatut d’Autonomia, sense cap dubte, deu ser una llei justa perquè va obtenir el suport d’una amplia majoria d’aquesta cambra, i així ho deuen considerar també els que avui governen perquè la van votar a favor. Així que hem de parlar de l’altre problema: del no compliment de la llei, per incompliment o per arbitrarietat. I entenc que en relació a aquest segon problema també devem estar d’acord. L’arbitrarietat genera inseguretat jurídica (Terme que ocupa la “a” del vocabulari de l’actual govern i del PP). O dit a l’inrevés: no hi ha major inseguretat jurídica que la deixadesa en el compliment de la llei, per incompliment o per una actuació discrecional, per part de qui té el deure de complir i fer complir la llei. Açò no ho va dir Ciceró, però ho hagués pogut dir. De fet ho deia el PP en la seva campanya electoral: “la seguretat jurídica és un dels nostres quatre eixos del programa electoral”, “altura de mires i pactes d’estat””, “cal que s’elimini la incògnita entre la ciutadania sobre què passarà quan governi un o altre partit “, deia el president del PP avui president del Govern.

Bé idò, senyor president, esteim d’acord amb els perjudicis de l’arbitrarietat, en el deure ineludible en el compliment de la llei, en el valor del diàleg i el consens per a generar confiança i cohesió social. Però estarem d’acord en què açò dit també és vàlid per a l’Estatut d’Autonomia? Vejam.

L’Estatut de tots, mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, diu que “Els consells insulars són institucions de la comunitat autònoma de les Illes Balears” (art. 61.3), i que “són el govern de cada una de les illes” per exercir “govern, administració i representació de l’illa” (art.61.1). Açò ho diu, i açò és llei.

Diu també que aquesta capacitat executiva s’exercirà a través d’unes competències pròpies, de funcions executives en competències no pròpies, d’una capacitat reglamentària i d’un sistema de finançament (per cert, caducat des del 2006, anterior al vigent Estatut i anterior al nou i precari sistema de finançament autonòmic). Efectivament, l’art. 70 defineix com a pròpies una relació temes organitzats en vint punts. I quan acaba diu “A l’entrada en vigor del present Estatut d’autonomia es transferiran les competències atribuïdes com a pròpies als consells insulars, mitjançant decret de traspàs acordat en comissió mixta de transferències”. El nou Estatut es va aprovar el 28 de febrer del 2007, i havia d’entrar en vigor a l’endemà de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (dia 1 de març del 2007). En la signatura del cap de l’Estat s’hi afegeix:  “Per tant, man a tots els espanyols, particulars i autoritats, que compleixin aquesta Llei orgànica i la facin complir”. Ho diu el rei.

En aquells vint punts de competències pròpies hi trobam: agricultura, ramaderia i pesca; cultura,  conservatoris de música; informació turística. Ordenació i promoció turística; Artesania, etc. I si, diu pròpies. No diu transferibles. És a dir que són ja del Consells i no ho són del Govern. Apliquem l’exclusivitat, i evitem les duplicitats. Aquest darrer, a per cert, un dels quatre eixos del programa popular.

De cada una d’aquests competències pròpies esmentades en podríem parlar extensament, i de fet ho farem prest o tard, perquè cada una d’elles està carregada de “sí” i molts “no”. Estan carregades de: Sí que ho farem, però els recursos es queden aquí. Sí que ho farem, però el govern coordinarà allò suprainsular. Sí que ho farem, però es fan lleis al microdetall que impossibiliten pràcticament la capacitat reglamentària dels consells”. “Sí que ho farem, però ara no hi ha recursos”. La qüestió és que sempre hi ha un “ara no toca”. I entre un “ara no toca” i un altre “ara no toca” tenim els consells amb unes competències pròpies que no poden exercir perquè el Govern no els ha transferit allò que sí li correspon transferir: pressupost, patrimoni, personal. És a dir, el Govern, aquest Govern i -es pensaven que no ho diria?- aquell Govern no van complir amb allò que diu l’Estatut en relació als consells insulars. Es compleixen alguns punts de l’Estatut i d’altres esperen i, pel que sembla, esperaran quatre anys més.

Bé idò, ara no toca transferir promoció turística, ens han dit vostès. Una altra vegada s’incompleix l’Estatut, una altra vegada es crea inseguretat jurídica, una altra vegada s’actua amb discreció, una altra vegada s’actua sense les raons de l’acord i del consens.

Per què no toca ara transferir la competència en promoció turística? Perquè “no”? segons el govern. I perquè “sí”? segons el nostre grup. Les raons que vostès han donat i avui esper poder conèixer amb més detall, són que no hi ha recursos per fer una transferència amb garanties. I en aquest sentit li he de dir dues coses. La primera és insistir que no es tracta de fer una transferència d’una competència. Perquè aquesta ja està feta. Del que es tracta és de transferir el que la farà efectiva: pressupost, patrimoni i personal. Del que es tracta és d’establir una distribució d’aquests recursos entre les administracions que hauran de gestionar la competència. Si els recursos són ara més escassos idò haurem de repartir el que hi hagi, i gestionar els recursos públics per a millorar el seu finançament. La segona cosa que volia esmentar respecte del seu “no” és que complir amb l’Estatut no pot ser més car. Que les competències en promoció siguin assumides pels consells insulars no ha de ser més car. Som els primers en denunciar aquelles descentralitzacions que el que fan és generar duplicitats i incrementar la burocràcia, la ineficàcia i els costos. Volem reducció del Govern i la desaparició de conselleries, empreses públiques i òrgans administratius que suposin una duplicitat respecte de les competències pròpies dels consells: cultura, agricultura, turisme,..  però vostè prefereix tenir una conselleria de turisme, i un IBATUR, i una Agència Turística Balear (ATB); i quealhora hi hagi dues, tres o quatre conselleries insulars de Turisme, una Fundació Destí Menorca, una Fundació de Promoció Turística d’Eivissa, una Fundació Mallorca Turisme,…  Des de la nostra posició hi sobra molt de govern balear i hi manca suport als governs insulars.

I ara les raons del sí. Del nostre sí, que en algun moment o altra ha estat el sí de tots els grups d’aquesta cambra. Sí perquè:

1. Volem que els menorquins puguin ser actors del model econòmic i turístic. I menorquins vol dir societat civil i vol dir el sector empresarial.
2. Efectivament, les gestió individualitzada no ha de ser més cara, però ha de ser més eficient i eficaç, i açò vol dir definir objectius i assolir objectius. Objectius per Menorca, i no objectius per a Balears que els menorquins sempre hem viscut com a no assolits, i que per tant per a Menorca han estat ruïnosos.
3. Perquè és una reivindicació històrica a Menorca.
4. Perquè hi ha consens en aquest sentit.
5. Perquè Menorca no es veu identificada amb les promocions turístiques que fa el Govern. Perquè Menorca es vol promocionar com un destí diferenciat. Perquè quan el destí és Balears l’arribada és Mallorca. Perquè amb el precari i ruïnós transport aeri un Madrid, Barcelona Menorca és en molts casos com a mínim el doble de car que arribar a Palma.

…………………

Debat complet al Diari de Sessions:

http://web.parlamentib.es/repositori/PUBLICACIONS/8/ple/PL-08-008.pdf

http://www.nelmarti.cat/2011/09/20/per-un-transport-aeri-digne-2/

hi trobareu la moció completa. Per altra banda, quant als consells insulars el bloc publicarà un retall de la meva intervenció parlamentària en el mateix moment que aquesta es dur a terme. Avam ells ara!

M’hagués agradat ser a aquest debat, però les possibilitats són les que són, i no puc ser per tot. I em sorprèn que la diputada hagi trobat a faltar tant la meva persona. En qualsevol cas sí que li vull dir que ha errat. Ha errat perquè no sap que no som membre de la Comissió de Salut. Ha errat perquè l’absència de la titular a la Comissió es produeix per un motiu sobrevingut que va fer impossible la seva substitució de darrera hora. Ha errat perquè amb les formes s’ha retratat la seva forma de fer política. Ha errat perquè utilitza un tema tan sensible com és el sofriment del malalt i les seves famílies per fer batelleta de partits. I ha errat perquè fa propostes al PP-Govern d’allò que el PP-partit ja hauria d’haver prioritzat i resolt. Si avui els malalts encara han de pagar els bitllets per a desplaçar-se a Mallorca és perquè el PP (partit i govern) han estat incapaços de solucionar-ho i de prioritzar-ho.

Senyora Sión Pons Fullana, en lloc de preocupar-se per jo i intentar desacreditar-me li deman que dediqui més temps a fer que els seus companys de partit en el govern compleixin amb els deures. D’aquesta forma no farà falta parlar més del tema.

Aquest és un retall de la meva intervenció en la Comissió de Salut del Parlament de les Illes Balears durant el debat de la proposició no de llei, presentada pel PP, per a convertir el català en mèrit i no en requisit per a l’accés a un lloc de feina en la sanitat pública de les Illes Balears.

Després de les declaracions del president del Govern i del PP, el Sr. Bauzà, en el sentit de què “el castellà és el nostre idioma i el català és una llengua cooficial”, es fa molt difícil parlamentar sobre el fet lingüístic, perquè les seves declaracions són clarament un menyspreu a la llengua dels menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, dita per raons històriques i sociolingüístiques “català”. I no només són un menyspreu, les declaracions del president del Govern, són també contràries a l’Estatut i a les lleis d’aquest país.

Jo vaig prometre complir la llei, i ho vaig fer davant allò que em legitima davant el meu poble, l’Estatut d’Autonomia. Idò sí, les lleis del meu poble diuen que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears, i que els poders públics han de fer tot el possible perquè el català, com a llengua d’aquí, sigui una llengua coneguda, emprada i cultivada. Dins aquest context, només dins aquest context, té sentit un desenvolupament normatiu (de l’Estatut, de la Llei de NL, de la Llei de Salut Pública, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, i de la Llei de Funció Pública) que faci excepció i tengui en compte la realitat del sector públic sanitari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Açò és el que fa el decret 24/2009, de 27 de març.

L’esmentat decret estableix una excepció a la norma que és aquesta: que els metges, infermers i la resta de professionals de la sanitat pública balear podran assolir i acreditar el corresponent nivell de català en un termini de dos anys, i no en el moment de accedir a la plaça en qüestió. L’àmbit d’aplicació afecta als llocs de feina de treball de personal fix del Servei de Salut de les Illes Balears i al personal laboral fix o temporal de totes les entitats que formin part del sector públic sanitari de la CA.

És a dir, es genera flexibilitat dins la norma. La norma és que qualsevol treballador públic de les Illes Balears ha de conèixer la llengua pròpia de les Illes, i ha d’acreditar aquest coneixement per accedir al lloc de feina. És la lògica de qualsevol país normal. En qualsevol país normal la llengua pròpia és mimada, valorada, cultivada, promoguda. L’excepció que dóna valor a la norma només s’utilitza per evitar mals innecessaris. Efectivament, no seria lògic que Menorca es quedés sense oncòleg perquè no hi ha cap professional d’aquest camp que conegui o pugui acreditar el coneixement bàsic del català. Però tampoc és lògic tenir un professional d’alta qualificació que no pot atendre als seus usuaris en la llengua íntima del país. El coneixement del català forma part de la professionalitat del metge, i açò vostès moltes vegades no ho tenen en compte. De la mateixa manera que forma part de la professionalitat del mestre conèixer pedagogia i conèixer la llengua de transmissió. I per açò, perquè volem els millors professionals, quan no poguem convocar una plaça d’un metge, per exemple, que pugui atendre als pacients en català, articulam un parèntesi que ens permeti tenir professionals que demà seran més bon professionals si es poden relacionar amb el pacient en la llengua del país.

Així idò ja tenim articulada la via excepcional a la norma més normal del món: el metge o el professional de la sanitat ha de poder relacionar-se amb els clients amb la seva llengua. En definitiva: un bon treballador públic de la sanitat és el que pot atendre als seus malalts en la llengua pròpia; qualsevol aspirant a una plaça que no pugui acreditar el coneixements corresponents de català podrà optar a participar en una prova específica en el procés selectiu; quan la prestació sanitària pugui resultar afectada per manca de professionals es podrà eximir l’acreditació dels coneixements de llengua català i s’estableix un període de dos anys per assolir el nivell; durant aquest dos anys l’administració facilitarà el coneixement del català amb cursos formatius.

Més clar aigua: el català no és cap dificultat per aconseguir professionals de la sanitat. L’únic que fan amb aquesta proposta és acontentar les vísceres irracionals d’alguns irresponsables que menyspreen la llengua del país. És una llàstima que el PP hagi fet del català la bandera del seu discurs, perquè darrera aquesta bandera vostès només hi amaguen misèries.

.
Avui celebram el primer plenari ordinari, i també avui debatem la primera interpel·lació que de forma molt significativa el nostre grup ha volgut dedicar al transport aeri. Sí, aquest primer debat hauria de ser significatiu de què aquest és un dels primers temes en  la llista de prioritats, en dedicació d’esforços i en voluntat política per a trobar una solució satisfactòria i estable. Perquè tan evident és que el transport, i el transport aeri especialment, és una qüestió vital per a la nostra comunitat feta d’illes, com evident és que les institucions i les formacions polítiques que les han representat no han resolt satisfactòriament i definitivament la qüestió.

Efectivament, tots sabem que sense unes connexions, unes freqüències i uns preus adequats que comuniquin entre sí aquesta xarxa d’illes que som i alhora que comuniquin aquestes amb les principals ciutats espanyoles, europees i mundials; si no és així, deia, tenim un futur ruïnós, que és com dir que no tenim futur. Aquesta, sense cap mena de dubte, és una qüestió d’estat. Sí, és una qüestió de primer ordre, però és també una qüestió on l’estat central hi ha de posar sentit d’estat, voluntat i recursos. Ni més ni  menys voluntat, recursos i sentit d’estat que han portat a destinar més de 50.000 milions d’euros per a construir 2.600 quilòmetres per a trens d’alta velocitat per a connectar ciutats que estan ja comunicades per carretera, autopista, tren o avió. Un cost que ens dóna una proporció molt il·lustrativa de l’esforç estatal cap a les illes: l’aportació anual de l’estat que fa possible el descompte de resident del 50% suposa un aportació equivalent al cost de 2’2 quilòmetres d’AVE.

Dic açò ja d’inici per deixar les coses clares: el tema del transport aeri exigeix sentit d’estat, però també obstinació i lleialtat al poble que representam. Si avui no tenim una declaració de servei públic entre illes o entre les illes i la península que ens asseguri que el transport és una qüestió d’interès públic, vital per al desenvolupament d’aquesta comunitat, és simple i clarament perquè algú sempre ha tirat pilotes fora. Aquí ho tenim clar, crec. Tenim un acord de la mesa de mobilitat que marca un full de ruta compartit, crec. (Acab sempre amb un “crec” perquè ningú entendria el sentit dels debats i de les votacions si repassa amb atenció les intervencions fetes en aquest parlament, i fetes al Congrés i al Senat). Però -ho torn a dir- si avui no tenim una DSP entre illes adequada, si no tenim ni tan sols una DSP amb la península, si no tenim bones freqüències i no tenim preus assequibles i equiparables als de recórrer el mateix trajecte entre dues ciutats peninsulars és perquè a Madrid sempre ens diuen que no. I perquè davant Madrid molts han callat, i han primat els interessos de partit més que no els de la comunitat. Però les Illes no poden esperar més, perquè ara més que mai ens hi va el futur.

Una bona connectivitat i accessibilitat aèria significa moltes coses. Significa facilitar i democratitzar la mobilitat per motius de formació, de salut, de gestions, d’empresa, de turisme. Significa dinamitzar la nostra societat i la nostra economia. És una qüestió -com es diu a la meva illa- de dignitat. De dignitat com a poble, diria jo.

És normal que si açò és així el Govern articuli la seva estructura interna donant la importància que té al transport aeri, i disposant d’un departament que hi treballi dia i nit. El Govern anterior així ho va entendre i així ho va fer, amb la direcció general de transport aeri i marítim. I en aquest sentit hi trobaran molta feina feta i molts bons resultats, encara que també hi trobaran fracassos. Les mil i una negociacions amb el govern de l’Estat han estat moltes vegades esgotadores i decebedores. Però deixant de banda açò que haurà de ser objecte de major debat en posteriors plenaris, sí que vull centrar-me en els resultats. Ja vindrà el moment de recuperar les preguntes que feia el PP sobre la declaració del servei públic. Ara parlem de la realitat dels resultats, i especialment d’aquells resultats que, dia rere dia, veim amb preocupació com van perdent la seva vigència.

La realitat és emperò la que és, i la llegim anunciada dia rere dia en els mitjans de comunicació.  És una realitat esquizofrènica. Per una banda tenim el Govern i el PP que ens anuncia en ple mes d’agost intervencions divines i explica com l’anunci d’Iberia de recuperar les línies Palma-Madrid és ja una mostra de la mà invisible del PP. Voldria saber senyora Cabrer què va fer el Govern del PP per aconseguir aquest canvi de titular en les línies (que no canvi en les connexions). N’estic molt interessat en saber què va fer vostè? Sincerament, molt interessat.

Tenim també la realitat de l’estreta de mà entre el president Bauzà i el nou senador del parlament, el sr. Antich, anunciant la bona sintonia per a defensar a Madrid les demandes històriques en transport. És una llàstima que aquesta sintonia PSOE-PP no existís quan el senador Pere Sampol presentava propostes per a millorar el transport aeri, en la DSP entre illes, o en una DSP amb la península, o en la gestió aeroportuària, etc.

Tenim també la realitat del president Bauzà que en diversos fòrums, i en concret en el de l’Illa del Rei a Menorca, anuncia intencions i propostes que signaríem tots, perquè són les mateixes propostes que va defensar el govern anterior i la seva direcció general en transport. Deixi sr. President que reproduesqui les seves paraules, i que ho faci amb l’única llengua pròpia d’aquest país que comparteix oficialitat amb el castellà:

“la normativa europea i  estatal preveu la declaració de Servei Públic, un servei que ha d’utilitzar-se en aquelles línies que són deficitàries per al lliure mercat, però que no obstant són necessàries, requisits que es donen a Menorca i a Eivissa. I donat que la normativa ja ho recull, del que es tracta és de fer feina perquè açò sigui així.”

També hi ha la realitat dels compromisos: el president Bauzà es compromet a Menorca a revisar les actuals condicions de la OSP entre les pròpies illes i a ser reivindicatiu davant l’Estat amb les rutes que connecten l’arxipèlag amb les principals ciutats de la resta del territori estatal. Els mateixos compromisos, mira per on, per als que va treballar amb força l’anterior govern, i no van obtenir mai el suport clar del PP.

Tot açò pertany a una realitat, però hi ha una altra realitat -la dels fets- que és més palpable i menys divina. Aquesta realitat diu que:

(1) Air Nostrum elimina una de les freqüències Eivissa-Madrid i elimina els vol de primera i darrera hora entre Menorca-Madrid,  que evitaven una possible pernoctació, i que va costar tant d’esforç a l’anterior Conselleria de Mobilitat.

Aquesta nova relació d’horaris entre Menorca i Madrid dificulta i encareix de forma alarmant qualsevol gestió que hagi de fer un ciutadà, un empresari, un malalt o un estudiant, a la capital de l’Estat. Per a fer un tràmit a qualsevol hora del matí un menorquí es veu obligat a pernoctar a Madrid com a mínim una vegada, sinó dues, en molts casos. Aquesta situació és intolerable i demostra la poca capacitat de reacció de les nostres institucions, Consell insular de Menorca i Govern balear, per evitar aquest greuge que perjudica enormement a l’activitat empresarial i social de l’illa.

Idò sí, tot açò que hem perdut en un no-res ho aconseguia l’anterior Govern per primera vegada. Un avió d’Air Nostrum, fins i tot basat a Menorca, sortia a les 7 del matí i tornava a les 8,20 del vespre. Una línia que permetia connectar també amb moltes altres destinacions.

En el cas d’Eivissa, en lloc de tenir un vol diari, se’n tenien dos, i a més s’aconseguia tenir vols directes amb València, Alacant i Màlaga.

(2) Air Nostrum (Iberia) reduïx freqüències entre Menorca-Mallorca a partir del novembre, passant dels 10 vols actuals als 7 o 8, depenent dels dies. També redueix els retorns de Mallorca a Menorca fins als 6 vols diaris. El mateix passa a Eivissa. I l’única reacció que se’ls ocorre de dir és que Air Nostrum ja ho havia anunciat.

(3) Air Europa redueix de 3 a 1 vol (també a partir del novembre) entre Menorca i Barcelona, que surt a les 10.45 hores i no té vol de retorn el mateix dia amb la mateixa companyia. Ja em diran on hi veuen la gràcia?

(4) Air Berlin redueix un 20% l’oferta de vols que tenen origen o destí a l’aeroport de Palma. Redueix o elimina freqüències amb Faro, Lisboa, Oporto, Basilea, Dresde, Murcia, Erfurt i Karlsruhe.

(5) Dia 6 de juny el Ministeri de Foment aprova una pujada de les tarifes dels vols interinsulars que opera la companyia regional Air Nostrum. (La tarifa puja de 84 a 86 euros per trajecte). Una altra mesura que aïlla més a la nostra ja mal comunicada societat illenca i afegeix més rovell a les desproporcionades tarifes que han de pagar menorquins, eivissencs i formenterers.

I en aquest punt li he de recordar que la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat havia aconseguit des del gener 2009 congelar la tarifa de vols interinsulars, sense cap tipus d’increment durant aquests darrers anys. La conselleria dirigida per Biel Vicens, a través de la Direcció General de Transport Aeri i Marítim, s’havia oposat sistemàticament a qualsevol pujada de les tarifes, per ser una mesura injusta i insolidària amb els habitants de les Illes Balears que pateixen el problema de la insularitat. No obstant això, el Ministeri de Foment immediatament després de les eleccions ha autoritzat aquest increment sol·licitat per la companyia que opera els trajectes interinsulars. Quina ha estat la reacció del Govern? Quantes reunions ha tingut la conselleria i la direcció general responsables del transport aeri amb Air Nostrum i amb Foment per a tractar aquesta qüestió?

I sap què, senyor president? aquesta decisió es produeix pocs dies després del “pacte Bauzá-Antich” per a defensar els interessos de Balears. Déu vulgui que aquesta no sigui l’estreta de mà de l’espanyolisme insensible i arrogant cap a la realitat de la nostra comunitat. Déu vulgui que tot hagi estat producte dels daus i de la casualitat.

Senyor Bauzà, com diu vostè, les xifres són les que són. La realitat és la que és. Són xifres que exigeixen una reacció immediata, clara i dialogant. Estem només a l’inici de la     legislatura i en només tres mesos s’han generat massa preguntes. Preguntes a les quals jo li he de demanar una explicació:

Què ha fet la DG per evitar la reducció del 20% de les freqüències anunciada per Air Berlin?

Què ha fet la DG de ports i aeroports per evitar la pèrdua de connexions vitals per als menorquins, eivissencs i formenterers, i que tan va costar obtenir i conservar?

Què ha fet o que no ha fet la Conselleria de Transport i la DG perquè tres mesos després de la presa de possessió del nou govern, Air Nostrum decideixi cancel·lar vàries línies?

Quines actuacions ha dut a terme la DG amb Spanair i amb quins directius ha parlat per anunciar per premsa que la companyia Spanair podria substituir les línies d’Air Nostrum?

Què ha fet la DG davant la reducció de les freqüències dels vols entre illes?

Quin és el nivell de cancel·lacions de les línies declarades OSP durant els mesos d’estiu? Es compleixen els mínims que marca la llei? Quan es donarà compte del nivell de compliment de la DSP, tal com feia l’anterior DG?

Quines actuacions ha dut a terme la DG per evitar la pujada del preu dels vols entre illes?

Què ha fet durant aquests mesos la tan preuada DG de ports i aeroports, hereva de la primera DG de transport marítim i terrestre, davant aquest retrocés escandalós en la connectivitat, freqüències i preus del transport aeri?
Massa preguntes, certament. Ara, emperò, el que esperam són les respostes, i especialment les reaccions eficaces i justes del Govern.