Aquesta setmana Europa Press signava una informació relacionada amb l’estat de l’adopció internacional a Espanya en la qual aportava interessants xifres al respecte. Alguns mitjans de comunicació illencs n’han extret d’aquesta font les dades relacionades amb la nostra comunitat autònoma, les quals aquests mitjans han transformat en conclusions com aquestes: “Las adopciones internacionales tramitadas desde el archipiélago balear han descendido vertiginosamente durante este año, respecto a las que hubo en 2009, al sufrir un descenso del 80 por ciento después de que algunos países hayan establecido cupos en éstas, algo que ha ocasionado que, hasta el momento, se haya efectuado sólo una quincena desde las Islas.” Altres mitjans, en canvi, han justificat la baixada d’adopcions per l’actual situació de crisis econòmica. Les dues coses –les quotes i la crisis- deuen ser certes, segurament. Però hi ha altres elements a tenir en compte que massa vegades s’obvien, tal vegada perquè són qüestions que efecten més a la qualitat que a la quantitat. Un d’aquests elements té a veure amb la qualitat de les Entitats Col·laboradores d’Adopció Internacional (ECAI). Depèn d’elles que tot procés d’adopció es faci amb garanties i fidelitat al menor. Com per tot arreu, hi ha entitats modèliques i n’hi ha d’altres de nefastes. A Balears tenim un exemple d’aquesta darrera versió: Infància i Futur (IF). Una entitat (ECAI quan pot, ONG mai, empresa de serveis sempre) dirigida per Antoni Mercadal i Veny que durant molts anys ha actuat –i actua- amb total impunitat gestionant gran part de les adopcions internacionals que es porten a terme a Rússia. Ho fa, vull creure, dins els marges de la legalitat; però amb el més mínim compromís amb allò que s’anomena interès del menor. Els infants en mans d’aquesta entitat són poca cosa més que una mercaderia. Així les coses, a hores d’ara encara no s’han resolt el caramull de denúncies interposades a IF, però prest o d’hora açò haurà de concloure i aleshores serà hora de valorar públicament la seva actuació. I també la de l’administració que les acredita. Què n’ha de dir l’administració competent (consells insulars) de tot açò? Té Infància i Futur la confiança de l’administració per seguir gestionant adopcions? Quines garanties tenen les famílies al respecte?

També hi ha alguna bona noticia, emperò. Fa dos anys que ha nascut a les Illes l’Associació Balear d’Adopció (AIBA) per a informar, assessorar i defensar a les famílies adoptants o en procés de ser-ho. Algú amb més pes que jo hauria de dir que qualsevol persona que vulgui adoptar, abans de fer cap tràmit, hauria de passar per l’Associació. Allà els informaran de qui és qui, i què és què. Segur que AIBA pot ser molt útil perquè ningú caigui en mans d’una psudo-ECAI, per anomenar-les alguna cosa.                                                                         

Comentaris d’aquest post-it només a través del facebook          

sabem que els polítics tenen vida privada perquè alguns la fan pública

No és un error. És la mateixa foto repetida dues vegades. Una publicada al Diario Menorca i l’altra a l’UH-Menorca. És evident idò què no hi ha dos fotoperiodistes captant el mateix instant de cames alçades, sinó què és una filtració (intencionada o no, malintencionada potser) d’algun dels quarantanyeros. Deixant de banda la intencionalitat (difícil d’esbrinar, per altra banda) tant del filtrador com del divulgador, la publicació de la fotografia comentada dels tres càrrecs públics gaudint d’una jornada festiva privada és paradigmàtic. És un exemple significatiu de la desorientació (deguda al mercat, diuen uns) del periodisme de rigor (que no rigorós) i del desvarieg d’alguns responsables públics. Quin interès públic pot tenir saber que Pilar Carbonero i Antoni Camps tenen 40 anys i surten de festa junts? Podria repetir quasi textualment algunes respostes ridícules pronunciades pels defensors de les tesis grogues: “a la gent li agrada”; “açò humanitza la política”; “els polítics també saben oblidar les diferències i fer festa junts”; “l’activitat política converteix en públic algunes activitats privades”;…… En definitiva, que saber que la persona que ostenta la responsabilitat de batllessa i la persona que ostenta la responsabilitat de conseller del CIM mengen i fan festa com la resta de la vulgar ciutadania és una gran aportació a la humanitat. Ara ja som més feliços, i segur que demà tot serà diferent. Vat aquí el kitsch de la qüestió.

És el títol d’una de les primeres obres (Ed. Columna) del prolífic i innovador escriptor ferrerienc Joan Pons. Ara mateix no tenc el seu llibre al davant, i no record si el títol donava nom o no a alguna de les històries breus que conformen l’obra. En qualsevol cas el títol expressava molt bé la postura de l’autor respecte de la xafarderia local d’aquell moment generada arran d’una polèmica que no record molt bé, però que pens que tenia a veure amb la concessió del premi literari Francesc d’Albranca que atorga l’Ajuntament de Ferreries i que aquell any (el 90, potser?), a la fi, rebia l’autor de “El laberint de les girafes”, “Barba-rossa” o “Sorra a les sabates” o ” La casa de gel”.

Bé, idò, faig un préstec a l’autor ferrerienc (un panxa-roja com jo) per a respondre a les rigoroses investigacions dels analistes periodístics locals que parlen sobre mi, una part de les quals ja foren analitzades per Maite Salord a “Clot i bony“. És evident que la font d’aquests laboriosos treballs no és altra que Aramis Fuster i la Bruja Lola, perquè només elles poden oferir tanta precisió i clarividència en les informacions. Diuen –les fonts- que jo seré o no seré el candidat del PSM al Consell de Menorca i/o al Parlament de les Illes, i/o a l’Ajuntament de Ciutadella, i/o a la Cambra Alta de les Corts Generals. I que açò serà així, o tal vegada no, en funció dels meus apetits polítics i en funció de la meva situació personal. Està tot molt molt clar!! Però els agrairia ja a les dives de les cartes, bolles i espelmes que se n’oblidin ja de la meva privacitat, de la meva bella privacitat i de la meva dolorosa privacitat. De totes elles. Perquè sigui quina sigui la decisió, meva i de la gent del partit, sempre prevaldrà l’egoisme de família. Sempre. Açò només ho sospesarà el jo privat, i com què és privat no és públic, ni ho serà, ni ho ha de ser, i l’únic que pot deixar de fer que ho sigui som jo. Només jo. Qui ho faci contra la meva voluntat és un …….. (calla, nel!!!)…un lladre, una mala persona, un inconscient. Bé ho deia Llach en els seus concerts: “ja no més activistes infeliços”. Prengui la decisió que prengui, serà una decisió presa, i punt. I si hi ha raons polítiques, serà lògic i sa que les manifesti. Però les raons personals, que hi seram tant si és un sí com si és un no, es quedaran a casa, a la llar de la intimitat i de la privacitat (que no és el mateix, però que en aquest cas tan fa una com l’altra).

Tanmateix li vull dir a l’Aramis Fuster i a la Bruja Lola que les seves vidències són clarament intencionades, malintencionades, perquè cerquen en molts casos les reaccions polítiques dels contrincants i dels afamats de poder. Algunes vegades cerquen també el dany moral i el desgast personal. Idò que en mengin fins que rebentin. Del seu pa en faran sopes.

I té raó, la senyora Oleo. Seria un anacronisme que la web del Consell de Menorca no fos accessible també en altres llengües, com ara el castellà i l’anglès, o/i el gallec i el basc, o/i l’alemany i l’italià. I el rus, clar. I ho seria, un anacronisme, perquè els ciutadans de la resta d’Europa i del món que no saben la nostra llengua també han de poder accedir, per interès o per curiositat, a la informació de l’activitat del govern de l’illa. El món d’avui és global i interdependent, i aquesta globalitat i interdependència exigeixen canals de comunicació oberts i fluïts, a través del coneixement d’idiomes, o a través de la divulgació multilingüe, o a través de sistemes de traducció virtual immediata. Certament, seria bo que la pàgina web del Consell també fos publicada en castellà i anglès, com a mínim. Però, aquesta mancança no és de cap manera una discriminació, com volen fer veure des del PP. No ho és perquè la web de la primera institució menorquina és avui accessible en més de 80 llengües del món, entre elles el castellà i anglès. Només cal tenir un poc de cultura digital per aconseguir-ho.

Insisteixo: no hi ha discriminació. I tampoc seria un anacronisme (i molt menys una discriminació) que la web estàs només en català si la web del Consell només tingués com a destinatari els menorquins, perquè els menorquins –qualsevol persona que es sent i es vol menorquina- a més de saber castellà i anglès, haurien de saber català. “Haurien”, plural del condicional simple del verb “haver”, perquè el PP ho sap prou bé per militància anacrònica: a Menorca no és obligatori saber català, ni menorquí tampoc. I faig aquest falç supòsit del destí unívoc a la menorquinitat per part de la web institucional per posar de manifest l’únic objectiu del PP: seguir jugant amb l’esquizofrènia legal que diu què és un dret conèixer (i usar) el català però no un deure, i en canvi és un dret i un deure conèixer(i usar) el castellà. Una esquizofrènia legal impròpia de les democràcies modernes que només pretén desgastar un dels elements d’identificació més significatius de la menorquinitat: la llengua.

Sí, no reconèixer que el català ha de ser a Menorca la llengua preferent i habitual, i no reconèixer que no hi ha drets sense deures, és a més d’un anacronisme maquiavèl·lic una injustícia cultural intolerable. Per què el coneixement de la llengua castellana pot ser un deure a Castella (i a la resta de territoris de les Espanyes), i el menorquí en canvi no ho pot ser a Menorca? Molt simple: per al PP (i per al PSOE, encara que aquest actua d’una forma més subtil) la menorquinitat és un obstacle per assolir la seva principal senya d’identitat, l’espanyolitat (indivisible i perpètua).

Per cert, la web del PP-Menorca també és anacrònica perquè “solo puede leerse” en castellà. Sí, tota la informació habitual és generada només en la llengua de Cervantes, tot i que en l’entorn virtual es mantingui una pestanya que posa “català”. Així idò, l’entorn pot ser presentat en castellà o en català, però el contingut informatiu només admet el castellà (excepte aquesta notícia de la web del Consell, clar: http://www.ppmenorca.com/ca/notas_de_prensa/4/). Mira per on, igualet igualet que la política bilingüística del partit popular.        

Dia 26 de juliol el Diari de Balears signava aquest article editorial sobre les pregàries de Sa Majestat. M’han semblat tan lúcides i tan necessàries -les valoracions que fa el dBalears, no el Rei- que les torn a reproduir en el meu bloc.

Espanya és constitucionalment un estat aconfessional, però no s’ho ha pres gaire seriosament. Hi deu haver escletxes jurídiques perquè el cap d’aquest Estat pugui incloure en la seva agenda oficial l’ofrena a Santiago. Hom podria albirar, en actes d’aquesta naturalesa, una certa contradicció, però d’altres adduirien el catolicisme del rei o la qualitat cultural de la cerimònia, donada la seva llarga tradició.

El rei Joan Carles I, que sol ser tan genèric en les seves manifestacions, ha demanat a l’apòstol Jaume que ens ajudi a sortir de la crisi i que ens doni una mà en la resolució dels problemes sense contravenir la Constitució. Si la primera petició està carregada d’ironia, la segona és plena de sarcasme.

Vull pensar que el que diu el GOB en una recent nota informativa serà incert. No dic que sigui incert, però sí que dic què si fos cert suposaria un greuge intolerable contra Menorca, i que no ho podem acceptar. El GOB diu que el Ministeri de Foment treballa sobre una modernització de la gestió aeroportuària que repercutirà el cost de l’aeroport en el preu dels vols, i ja sabem que aquest modern i espanyol aeroport no va ser d’allò més barat. Ans el contrari, va ser caríssim. I ho va ser entre altres raons perquè aquest projecte espanyol d’aeroport no responia ni respon a les necessitats reals de l’illa. Sí, va ser un projecte espanyol, fet fora dels marges de la sobirania menorquina definits pel PTI, per la Reserva de la Biosfera o pel Consell de Menorca. Menorca, els menorquins, no teníem ni tenim cap dret legal sobre decisions cabdals per a la nostra illa-país (aquest n’és un exemple), però sí que tenim drets legítims. És legítim reclamar el dret de decidir dels illencs sobre l’illa, o millor dit encara el dret d’exercir el deure de decidir. Perquè és un deure prendre decisions sobre allò que al cap i a la fi és una responsabilitat pròpia. De qui és sinó la responsabilitat de cuidar aquest paisatge, d’assegurar una formació continuada dels residents, de vetllar per la dignitat cultural, d’ assegurar un benestar –digne- per a tothom,… de qui? De l’Estat espanyol? D’Europa? Del Govern de les Illes? I sí, i tant que sí. Però sobre tot ho és de l’entelèquia geològica i geogràfica que es diu Menorca. Per eficàcia, per economia, per justícia, per dignitat,…. per voluntat és (hauria de ser, podrà ser) de Menorca.