nel martí

.

La llengua segueix avui formant part de l’estètica ideològica -rica de formes i pobre de continguts analítics- del nostre mapa sociopolític. És lamentable, certament, però és així -per ara- ens agradi o no. Català, menorquí, varietats insulars, subestàndard balear, llengua pròpia, llengua oficial, llibertat d’elecció de llengua, drets lingüístics,…  no formen part del comú sentir -ni del sentit comú- de la societat menorquina. Idò: repte polític, i social.

.

Val dir-ho, açò, perquè el que exposaré a continuació només té sentit si ho contextualitzam en el conflicte político-lingüístic que les Illes viuen avui reanimat per la victòria electoral d’un partit -el PP- que proposa la segregació lingüística a l’escola, la no obligatorietat del coneixement del català per accedir a l’administració, o la potenciació de les modalitats lingüístiques en detriment del català estàndard. D’aquest darrer tema voldria exposar idò la meva posició, que consider poc ideològica i més acadèmica. I sí, front de tanta arrogància d’alguns polítics que menyspreen la tasca d’estudiosos, historiadors, investigadors i del món del saber, jo els reivindic i els segueixo atorgant i reconeixent el seu valor fonamental -independent i lliure- dins la nostra societat. Maó podrà canviar un dia el seu nom de ciutat per al nom de X, però les raons històriques, filològiques, ortogràfiques definides pel món del saber (per la Universitat de les Illes Balears, per l’Institut Menorquí d’Estudis o per l’Institut d’Estudis Catalans) seran les raonables i les racionals, per molt que alguns vulguin posar el sistema democràtic en contra dels valors de la democràcia. I el coneixement contrastat i validat és un valor democràtic.

.

Dit açò vaig directe al tema que m’interessa tractar aquí, que és el de la proposta manifestada pel portaveu i conseller d’educació i cultura del Govern de les Illes Balears, Rafel Bosch, “d’un llibre d’estil que reculli les particularitats de la llengua balear “. Ho escric així, tal com s’ha publicat, perquè crec que és una frase ambigua que molts ens demanam si açò vol dir fer un llibre d’estil del que s’anomena subestàndard balear o bé en canvi el que es pretén és fer un llibre d’estil per a cada varietat insular. Segurament ni el senyor Bosch ho té clar perquè ambdues propostes són com a mínim acadèmicament inútils, i políticament perverses.

.

Dic acadèmicament inútil -açò de fer un llibre d’estil del subestàndard balear- simplement perquè ja existeix. Fa molts anys, inclús des d’abans de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística (1986), les institucions promouen un model de llengua estàndard adaptada al màxim a les característiques i peculiaritats pròpies del que podríem anomenar subestàndard balear (morfologia verbal, lèxic,..), i en aquest sentit en són exemples els criteris sobre el model de llengua proposat a publicacions com: El llibre d’estil del Govern de les Illes Balears, Llibre d’estil dels mitjans de comunicació orals i escrits (UIB, Consell de Menorca), Documents administratius i comercials (Consell Insular de Menorca), Els verbs de les Illes Balears, Llibre d’estil per a la ràdio i televisió de les Illes Balears, etc. o molts altres treballs dirigits al món educatiu. Llibres d’estil, tots ells, que no es fixen només en el lèxic aïllat sinó també en la morfologia verbal, perquè com deia Francesc de Borja Moll, una llengua no és una col·lecció de paraules, sinó un sistema, una estructura mental i formal. És imprescindible llegir  Llengua o dialecte? Català o Mallorquí de Francesc de Borja Moll per a saber de què es parla. I em sembla que molts dels paralingüístes que militen aquí i allà, PP, Circulo Balear,…  no l’han llegit ni tenen les coses acadèmiques massa aclarides.

.

També és acadèmicament inútil l’altra versió de la proposta de Bosch, la de fer un llibre d’estil de cada varietat insular. Inútil, impossible i ridícul. Sí, acadèmicament ridícul. Algú ha trobat mai una publicació en subestàndard gironí o lleidatà? Algú ha trobat alguna publicació escrita en sevillà o cordovès? I si anam a açò perquè el batlle de Ferreries no proposa un llibre d’estil del parlar ferrerienc, i en concret del ferrerienc descendent del pagès occidental del municipi?

.

Les coses, en les intencions, són més senzilles.  Del que es tracta és de cultivar la llengua que compartim tots els parlants, amb la riquesa que aporta cada territori i cada varietat social o funcional. Açò és el que diu la llei, l’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística. La resta són romanços de qui l’únic que pretén és debilitar i marginar la llengua catalana i tots els seus parlants.

.

A les converses serioses d’infants -dels infants d’abans, al manco- és freqüent escoltar aquesta expressió superlativa per a fer valer allò que s’ha dit. Invocar el nom d’una entitat moral superior -Déu- és una forma molt eloqüent de mostrar un compromís total amb allò que s’ha defensat. Amb un “t’ho jur davant Déu” sembla que la certesa està assegurada.

.

Però aquesta forma de comprometre’s no és massa raonable quan parlam d’institucions democràtiques. En l’exercici de responsabilitats públiques l’entitat moral superior no és ni pot ser Déu, ni l’interès privat, ni les conviccions personals, sinó el poble. Perquè els càrrecs només són encàrrecs que fan els ciutadans d’un poble als seus representants elegits.

.

Si açò és així caldria pensar que el compromís que manifesta una persona quan assumeix un nou càrrec públic -com ara el de diputat del Parlament de les Illes Balears- s’ha de fer “davant el poble”, “davant el propi poble”, i davant allò que el simbolitza, com ara la seva senyera, el seu escut, o aquell document -constitució i/o estatut- que dóna forma a la voluntat de viure en democràcia. I açò darrer, tant si s’està d’acord com no amb aquesta constitució i aquest estatut. El poble tindrà la darrera paraula, tan si els decideix mantenir com canviar.

.

Sí senyor. La lògica democràtica -del demos- diu que el compromís públic a una institució pública s’ha de fer “davant el poble”. Ni davant un déu, ni davant una bíblia, ni davant cap santcrist. Tot i que els deus, i les bíblies, i els santcrists, deuen guiar la vida personal i fins i tot de compromís públic d’alguns d’aquells diputats. Bé idò, la lògica poc democràtica, poc laica, poc estatutària i poc constitucional, (i no dic gens perquè aleshores diria que és una il·legalitat) del Parlament de les Illes va ser la de disposar en l’acte de jurament o promesa del passat mes de juny, d’una constitució (no és la meva però d’acord), d’un estatut de les illes (que no és el que jo voldria, però està bé) i una Bíblia i un Santcrist. Sí, Bíblia i Santcrist. Amen jesús. I l’actual president del Govern, i la totalitat de diputats del PP, van jurar davant Déu, amb la mà damunt la Bíblia i amb la creu del Jesús crucificat present.

.

Deixa-me que sigui franc. Semblava una recreació almodovariana del anys del General. Però no és així. Són les formes, noves i velles, de l’antiliberalisme i del nou clericalisme del PP. Em preocupa que el president de la nostra comunitat utilitzi les formes d’algú que ha de retre comptes a Déu. Però em preocupa més encara que aquestes formes no siguin els bous d’un viatge fosc sense l’encàrrec del poble, i dels pobles que conformam aquesta unitat d’arxipèlg.

.