La cultura del menorquinisme
Aquest títol tant ampli i eteri pot suscitar moltes coses. De fet, n’és la intenció, i que hi pensem amb deteniment. Perquè cultura és un terme extremadament delicat de definir, i mostra d’açò és la quantitat de definicions, des del punt de vista antropològic, que suscita aquesta paraula, que sempre la lligam amb una manifestació, amb més o menys caràcter de sentit de pertinença, lligada a un poble, una comunitat d’individus. El que veiem, i aquí vull anar a parar, és que es fa complicat dissociar la cultura de la identitat. Els plantejaments polítics, en aquesta època articulats en programes electorals, parlen d’economia, d’urbanisme i ordenació del territori, de serveis a les persones. I tot, emmarcat en un subjecte polític amb el qual tots els partits coincideixen: Menorca. Però quina és la naturalesa d’aquest subjecte polític? Quina condició li donam? Aquí és on comencen a desaparèixer les coincidències.
La identitat és, segurament, allò més difícil de gestionar en política, perquè tothom assegura tenir-ne l’essència, i els arguments més difícils de confrontar són els que hi tenen relació. Posem per cas la llengua, la discussió sobre la qual sempre ens remet, al capdavall, a qüestions identitàries: el posicionament ideològic sobre la llengua acaba essent sempre un posicionament d’identitat. Tot un plantejament polític, en sentit extens, per a un territori (en el nostre cas, Menorca), per tant, té uns elements que el lliguen a allò que de ver importa (mai he entès aquesta asseveració tan categòrica, qui tria allò que importa?), allò que dóna de menjar, com podria ser la gestió de la crisi econòmica. Però a ningú se li hauria d’escapar que existeix una identitat subjacent en tot plantejament polític, encara que es parli de fires i mercats o de les zones verdes del poble. És mentida que la política de cohesió identitària no tengui a veure amb l’economia; vegeu, si no, què passa amb el sistema radial de comunicacions espanyol i tot el macroentrellat econòmic al centre de l’altiplà ibèric: algú es pensa que l’antiga vila de Madrid ha tingut aquesta capacitat de concentració per si sola?
Les polítiques culturals tenen una funció vital de fer de motor de l’activitat artística, de cercar-ne les plataformes necessàries de difusió, de gestionar el patrimoni cultural del territori, de garantir el reflex de la diversitat creativa i de manifestacions artístiques que existeix. Evidentment. Però tant o més important és bastir i donar contingut al nostre subjecte polític. Açò els estats ho tenen clar. I el menorquinisme, que camina a la recerca d’exercir la pròpia identitat, també ho ha de tenir. Aquí, ja ho sabem, la diferència entre l’Estat i el nostre petit país és que el primer fa identitat d’una manera molt neta (aparentment; no ho és gens, en canvi, si miram en detriment de què, que són les identitats com la nostra), és més subjacent. Però el menorquinisme ben assumit és aquell que defensa i exerceix la seva política cultural nacional sense complexos. La cultura narra el subjecte polític. I en aquest camí encara falta per caminar.
