nel martí

Ho puc dir? Puc dir el què pens del dic que es construeix a la costa de Ciutadella? Només diré que no m’agrada gens. I què el seu impacte visual és desastrós: romp l’horitzó i la planura del paisatge de la mar. I què els efectes beneficiosos per l’economia i el benestar de l’illa no me’ls crec. I què dubt de la seva capacitat per amainar una rissaga. I què el seu cost econòmic és absolutament desmesurat respecte dels beneficis que haurà –diuen- d’aportar. I que no me crec gens ni mica açò dels creuers.

La política institucional és estranya. En tota negociació sempre s’ha de cedir alguna cosa per tal què hi hagi acord. Però jo tenc la sensació que alguns hi hem perdut amb aquell acord, encara que aquest desastre hagi servit per evitar un desastre més gran, tal com havien projectat el PSOE i el PP. No val defugir de les responsabilitats, però tampoc no val amagar els vertaders sentiments i pensaments.

No m’agrada gens, i ho havia de dir.

És el títol d’una de les primeres obres (Ed. Columna) del prolífic i innovador escriptor ferrerienc Joan Pons. Ara mateix no tenc el seu llibre al davant, i no record si el títol donava nom o no a alguna de les històries breus que conformen l’obra. En qualsevol cas el títol expressava molt bé la postura de l’autor respecte de la xafarderia local d’aquell moment generada arran d’una polèmica que no record molt bé, però que pens que tenia a veure amb la concessió del premi literari Francesc d’Albranca que atorga l’Ajuntament de Ferreries i que aquell any (el 90, potser?), a la fi, rebia l’autor de “El laberint de les girafes”, “Barba-rossa” o “Sorra a les sabates” o ” La casa de gel”.

Bé, idò, faig un préstec a l’autor ferrerienc (un panxa-roja com jo) per a respondre a les rigoroses investigacions dels analistes periodístics locals que parlen sobre mi, una part de les quals ja foren analitzades per Maite Salord a “Clot i bony“. És evident que la font d’aquests laboriosos treballs no és altra que Aramis Fuster i la Bruja Lola, perquè només elles poden oferir tanta precisió i clarividència en les informacions. Diuen –les fonts- que jo seré o no seré el candidat del PSM al Consell de Menorca i/o al Parlament de les Illes, i/o a l’Ajuntament de Ciutadella, i/o a la Cambra Alta de les Corts Generals. I que açò serà així, o tal vegada no, en funció dels meus apetits polítics i en funció de la meva situació personal. Està tot molt molt clar!! Però els agrairia ja a les dives de les cartes, bolles i espelmes que se n’oblidin ja de la meva privacitat, de la meva bella privacitat i de la meva dolorosa privacitat. De totes elles. Perquè sigui quina sigui la decisió, meva i de la gent del partit, sempre prevaldrà l’egoisme de família. Sempre. Açò només ho sospesarà el jo privat, i com què és privat no és públic, ni ho serà, ni ho ha de ser, i l’únic que pot deixar de fer que ho sigui som jo. Només jo. Qui ho faci contra la meva voluntat és un …….. (calla, nel!!!)…un lladre, una mala persona, un inconscient. Bé ho deia Llach en els seus concerts: “ja no més activistes infeliços”. Prengui la decisió que prengui, serà una decisió presa, i punt. I si hi ha raons polítiques, serà lògic i sa que les manifesti. Però les raons personals, que hi seram tant si és un sí com si és un no, es quedaran a casa, a la llar de la intimitat i de la privacitat (que no és el mateix, però que en aquest cas tan fa una com l’altra).

Tanmateix li vull dir a l’Aramis Fuster i a la Bruja Lola que les seves vidències són clarament intencionades, malintencionades, perquè cerquen en molts casos les reaccions polítiques dels contrincants i dels afamats de poder. Algunes vegades cerquen també el dany moral i el desgast personal. Idò que en mengin fins que rebentin. Del seu pa en faran sopes.

“Es un anacronismo que la web del Consell solo pueda leerse en catalán”, diu Marianna López Oleo (PP) segons destaca el Diario Menorca, editat en castellà.

I té raó, la senyora Oleo. Seria un anacronisme que la web del Consell de Menorca no fos accessible també en altres llengües, com ara el castellà i l’anglès, o/i el gallec i el basc, o/i l’alemany i l’italià. I el rus, clar. I ho seria, un anacronisme, perquè els ciutadans de la resta d’Europa i del món que no saben la nostra llengua també han de poder accedir, per interès o per curiositat, a la informació de l’activitat del govern de l’illa. El món d’avui és global i interdependent, i aquesta globalitat i interdependència exigeixen canals de comunicació oberts i fluïts, a través del coneixement d’idiomes, o a través de la divulgació multilingüe, o a través de sistemes de traducció virtual immediata. Certament, seria bo que la pàgina web del Consell també fos publicada en castellà i anglès, com a mínim. Però, aquesta mancança no és de cap manera una discriminació, com volen fer veure des del PP. No ho és perquè la web de la primera institució menorquina és avui accessible en més de 80 llengües del món, entre elles el castellà i anglès. Només cal tenir un poc de cultura digital per aconseguir-ho.

Insisteixo: no hi ha discriminació. I tampoc seria un anacronisme (i molt menys una discriminació) que la web estàs només en català si la web del Consell només tingués com a destinatari els menorquins, perquè els menorquins –qualsevol persona que es sent i es vol menorquina- a més de saber castellà i anglès, haurien de saber català. “Haurien”, plural del condicional simple del verb “haver”, perquè el PP ho sap prou bé per militància anacrònica: a Menorca no és obligatori saber català, ni menorquí tampoc. I faig aquest falç supòsit del destí unívoc a la menorquinitat per part de la web institucional per posar de manifest l’únic objectiu del PP: seguir jugant amb l’esquizofrènia legal que diu què és un dret conèixer (i usar) el català però no un deure, i en canvi és un dret i un deure conèixer(i usar) el castellà. Una esquizofrènia legal impròpia de les democràcies modernes que només pretén desgastar un dels elements d’identificació més significatius de la menorquinitat: la llengua.

Sí, no reconèixer que el català ha de ser a Menorca la llengua preferent i habitual, i no reconèixer que no hi ha drets sense deures, és a més d’un anacronisme maquiavèl·lic una injustícia cultural intolerable. Per què el coneixement de la llengua castellana pot ser un deure a Castella (i a la resta de territoris de les Espanyes), i el menorquí en canvi no ho pot ser a Menorca? Molt simple: per al PP (i per al PSOE, encara que aquest actua d’una forma més subtil) la menorquinitat és un obstacle per assolir la seva principal senya d’identitat, l’espanyolitat (indivisible i perpètua).

Per cert, la web del PP-Menorca també és anacrònica perquè “solo puede leerse” en castellà. Sí, tota la informació habitual és generada només en la llengua de Cervantes, tot i que en l’entorn virtual es mantingui una pestanya que posa “català”. Així idò, l’entorn pot ser presentat en castellà o en català, però el contingut informatiu només admet el castellà (excepte aquesta notícia de la web del Consell, clar: http://www.ppmenorca.com/ca/notas_de_prensa/4/). Mira per on, igualet igualet que la política bilingüística del partit popular.