nel martí

Una característica fonamental de la democràcia és què tan important és la forma d’exercir el poder com les decisions que es prenen quan un és dipositari de la confiança dels ciutadans.

Jo no sé si Francesc Gilet, Miquel Deyà, Andreu Bordoy, Avel·lí Casasnovas, Jaume Font, Josep Juan Cardona, Damià Amengual, Juan Francisco Gálvez, Juan Francisco Gosálbez, Miquel Àngel Flaquer, Antònia Ordinas, Javier Rodrigo de Santos i tants d’altres que ara no record, són culpables o innocents (judicialment), i si van actuar de bona o mala fe. Segurament no tots els casos són iguals, i els detalls i les consideracions serien fonamentals per a no cometre la injustícia de la generalització. D’acord. Però en qualsevol cas, la majoria i molts més que no he apuntat, són culpables d’un pecat de forma.

Una característica del govern Matas va ser l’exercici del poder de forma prepotent, xulesca, irrespectuosa, impune. En alguns casos aquesta actitud haurà conduït al delicte, i en altres casos no. Però és el PP (tot ell) qui va permetre escenes com les de la inauguració de la ronda sud de Ciutadella: un autocar ple de gom a gom de càrrecs (innecessaris) i amics (inoportuns) del partit. La majoria d’ells no hauran comès cap delicte, però tots ells van jugar al joc de les males formes polítiques. Tots són culpables de fer pinya a l’aleshores president Matas en la mala política de la xuleria i l’arrogància. I aquests segueixen sent el partit (popular).

I ara, per què recuper la imatge de la inauguració de la ronda sud de Ciutadella? És cert, és una cosa rara. Podria haver posat d’exemple la prepotència d’Antònia Benejam en el cas Sa Vinyeta, o de Llorenç Brondo en el cas Port, o d’Antònia Gener en el cas Pressupost municipal, o ….

En un dels darrers especials d’educació editats pel Diario Menorca (DM), Xoc, s’ha publicat una notícia en portada que duia el titular “Troben a Turquia l’Arca de Noè”. En el desenvolupament s’amplia “Un grup d’investigadors xinesos assegura haver trobat a l’Ararat les restes de la bíblica embarcació”. El redactor diu que ha extret la informació de l’agència de notícies EFE.

És normal i raonable que aquesta informació surti publicada al Muy interesante o a una secció general de les revistes i diaris on es recullen curiositats i/o extravagàncies científiques. Aquesta notícia, en canvi, mai es publicaria en La Recherche o American Scienfitic, o una revista pedagògica con Guix o Quadernos de pedagogia. Tampoc no tindria sentit publicar aquesta informació tal com la presenta el DM a una revista escolar pública o concertada, ni a una publicació del Cercle Artístic, l’Ateneu de Maó, el Museu de Menorca,…. Però a més a més, així com surt publicada, la notícia perd tots els matisos d’excentricitat originals per esdevenir pretensiosament en una informació rigorosa d’interès per a les comunitats del saber i el coneixement (con l’escola).

Jo pens, en canvi, que la informació que s’aporta és absolutament imprecisa i doctrinària. Imprecisa perquè evita d’especificar certes qualitats fonamentals dels fets que converteixen la informació en una notícia de rellevància científica i universal. Evita de dir per exemple (cosa que EFE no fa) que el grup d’investigadors pertany a un grup evangèlic que fa molts anys que treballa amb la hipòtesi del mite bíblic del diluvi diví, que no pretén saber la veritat sinó confirmar paracientíficament una veritat revelada. L’Arca de Noé és una narració poètica o històrica? Segons el grup d’arqueòlegs esmentat és una realitat històrica demostrable. I en aquest sentit la intenció de Xoc esdevé provocadora i doctrinària. Afirmar la verificació històrica de l’Arca és afirmar la historicitat de tota la narració bíblica, opció aquesta que només utilitzen aquells que pretenen fer de la doctrina una veritat cívica.

Ja sabem tots (ho sabem molt, molt bé) que el DM és una empresa privada dirigida per una majoria conservadora i clerical. O sia, que poden fer el que vulguin. Certament, ho poden fer. Però precisament per açò, també poden i han de ser objecte de crítica pública quan, com en aquest cas, utilitzen un suport educatiu finançat amb recursos públics per a fer doctrina antievolucionista i antiracionalista, donant credibilitat i rellevància científica a uns fets que només tenen sentit des de l’opció del catolicisme eclesial de Roma.

Per cert que la provocació és quasi perfecte. Davall la notícia que ocupa tota la primera plana hi ha la publicitat de suport del Govern de les Illes Balears, on diu “diverteix-te a l’escola”. Quin lema més absurd i desencoratjador!. Però açò són figues d’un altre paner.

No diré res més: censura, misèria, arrogància, intolerància, incultura, hipocresia.

(Foto: Ita Pons)

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

(Poema: Biel Pons Pons)

Hi ha coses que em sorprenen, i esper que sempre n’hi hagi (de coses que em sorprenguin). Són sorpreses, de vegades, carregades de transcendència. D’importància, sí; però sobretot de presència interior inefable. D’admiració. D’incomprensió. De gratitud. Em sorprèn transcendentalment veure l’infant de pocs mesos de vida quan descobreix, mira, experimenta i juga amb les mans. Amb les seves mans. És un fet d’una bellesa indescriptible. Quan açò passa, alguna cosa trasbalsa el món.

Alguna cosa es mou a prop seu. Ho fa capritxosament i descoordinadament. No és un asteroide. Tampoc és una papallona. I ho són les dues coses. Es belluguen de forma divertida i entretinguda. Són les mans, aquests cinc tentacles articulats subjectats alhora per un braç mòbil. Algun dia se n’adonarà que aquestes dues papallones formen part del cos, i que són el propi cos, i que a més de xuclador ocasional són molt útils per a sobreviure, i per a viure.

Els amants van agafats de la mà. Amb la mà feim les paus, o saludem al visitant. Amb la mà ens alimentam, i amb la mà cream. Mans per a treballar, i mans per a lluitar.

Les mans serveixen per a menjar, i per a jugar. Encara que en el llenguatge a-gu-gu les mans són una altra cosa. Són allò primer que es reconeix com del propi jo corpori. Ara que el cap té més força, ara que la vista ja veu tots els colors i totes les formes, ara és l’hora d’aquests asteroides que es diuen mans.

Sigui qui sigui el culpable d’aquest miracle, sigui l’atzar o sigui la providència, bé val de dir-li i lloar-lo com un déu.