nel martí

 Aquesta setmana algú escrivia al Diario Menorca que “en una sociedad mediatizada que encumbra el éxito rápido y el dinero fácil, que tiene la imagen como valor supremo, ridiculiza el esfuerzo en favor de la comodidad y donde el ruido ha condenado al silencio a la agonía se hace muy difícil para los jóvenes escuchar la llamada de Dios”. Jo vaig pensar, interiorment, “idò, que parli amb més força, que segur que té la potència vocal per a fer-ho”.

És difícil, molt difícil, que l’Església (i no em demaneu quina església!) surti d’aquest procés moribund si és incapaç de mirar la vida cara a cara, i en canvi opta per amagar el cap darrera la “presumpta” maldat de la societat. “Hi ha crisis de fe” –diuen- perquè la societat és hedonista, egòlatra, individualista, mancada de valors, sense espiritualitat, etc…. Aquest és l’argument. I és fals. Senzillament fals. Tan fals com temps fa que l’Església repeteix el mateix argument per a salvar la seva ànima. L’Església és l’única institució que quan revisa la seva casa sempre veu bruta la casa del veí. Ni l’estat, ni l’escola, ni els partits polítics, ni les empreses, defugen de posar damunt la taula les seves debilitats i amenaces per tal de salvar el sentit dels sentits.

El clergat catòlic diu ara que se sent perseguit arran de les denúncies de pederàstia. Però en el fons el que els fa mal és saber que l’Església és humana, profundament imperfecta. I de vegades, profundament injusta. Quantes vegades no ha clavat a la creu a tot aquell que no viu segons la recta dogmàtica de la Santa Seu? La vida interna de l’Església també s’ha secularitzat i mediatitzat, i ara els abusos –sexuals i emocionals- dels clergues surten a la llum, com surten els de la resta de la maleïda societat. I és que en les interioritats de la vida clerical també hi ha sexualitat (i homosexualitat), vanitat, covardia, bellesa, amor, compassió, dogmatisme, insensibilitat, fluïdesa de valors,… En definitiva, l’Església és humana, tan humana com la vida mateixa. Però ara les seves veritats, per molt veritats que siguin, estan subjectes a la rectitud democràtica de la llei. Per imperfecte que sigui la llei, val més una llei humana que una veritat inhumana.

Llegiu l’article que la cantant Sinead O’Connor escriu respecte de les disculpes del Papa pels abusos sexuals a menors a Irlanda, “Una variante brutal del catolicismo”, i que publica el diari El País del 07/04/2010. Val la pena conèixer el seu testimoni. Aquest és l’enllaç.

Què és el glamur? Hauré de rellegir l’assaig “Morir de glamour“ del finalista del premi Pleneta 2007, Boris Izaguirre, per a reafirmar el que tot seguit diré. Ara per ara, veig el glamur com l’elegància i la bellesa vinculades al món de l’espectacle, i especialment de l’espectacle mediàtic del cinema, la moda, el disseny, l’estètica. No dubt de la bellesa del paisatge ni de l’elegància de la gent de Menorca, però no tenc gens clar que glamur sigui un mot associable a “la vida menorquina“ (uff, quina exageració!!), adequat i estimulant per a promocionar el producte turístic “Menorca“. La illaïtat i la mediterraneïtat són “blaves i blanques“ i el glamur sempre ha estat rosa. La identitat turística de Menorca està feta principalment de paisatge i tranquil·litat.

En pocs dies el president i el conseller de turisme del Consell de Menorca han utilitzat la paraula glamur per a referir-se a noves formes de reclam turístic, i en concret ho han fet parlant de l’anunci publicitari que la marca catalana de cervesa Damm està preparant a Menorca, a semblança, es dóna a entendre, de l’exitosa campanya publicitària de l’estiu passat dedicada a Formentera. És cert, la campanya de la Damm rodada a la pitiüsa menor va ser tot un èxit, i jo mateix la vaig elogiar per la seva capacitat de conjugar amb molta sensibilitat les imatges bucòliques i tòpiques (dels bons tòpics) de l’illa amb una música hippiosa de gran bellesa. Però així és l’illa, així es reconeix la gent de Formentera, i així s’ha promocionat la menor de l’arxipèlag. Aquesta és la imatge que actua de fil conductor, de la qual se’n deriven altres subproductes i ofertes turístiques.

Una cosa semblant li ha passat a Eivissa. La imatge que identifica turísticament l’illa és precisament la festa, la nit, els iots,… el glamur? Ja fa vint anys que Eivissa es va fer valer de la cançó de Locomia per associar el seu producte a la idea d’elegància, d’extravagància, de llibertat estètica.

M’agrada que les nostres autoritats cerquin el glamur però sincerament ni la idea ni el mot em semblen massa adequats ni massa coherents amb la tasca de promoció turística que semblava més vertebradora: mar, paisatge, tranquil·litat. Cal diversificar el producte, és cert. Però caldria també no malmetre el comú denominador de tots els subproductes. Així m’ho havia explicat un empresari turístic fa alguns anys:

Esperem que es respecti aquesta idea vertebradora d’altres idees, i que el glamur de Damm sigui un glamur tranquil i biosfèric. Un color rosa que combini bé amb el blau i el blanc de Menorca.

Totes les fotografies són propietat de www.visitmenorca.com           

Encara que no sigui periodísticament correcte he de dir que discrep de totes totes amb aquella tesi político-reportera que diu que les diferències i els conflictes entre els partits PSOE i PSM (a partir d’ara psoe i psm) són de tipus personal (“les diferències personals són la causa de la crisi institucional”) i, sense dir-ho, no de tipus ideològic o de concepció política. Des de la incorrecció jo pens que açò no és cert i que, més enllà de les inevitables friccions de la carn entre els membres de qualsevol equip humà, més enllà de les virtuts i del vicis de cada una de les parts, els desencontres entre el psoe-Menorca i el psm-Menorca (al Govern de les Illes, al Consell de Menorca o a l’Ajuntament de Ciutadella) són essencialment ideològics i de forma d’entendre i d’exercir el poder polític. I profundament ideològics. Fukuyama (i el seu final de la història) no tenia raó ni ahir ni en té avui. Menorca no n’és una excepció.

El llenguatge d’ambdós partits es pot semblar, com diu aquell anunci publicitari d’una asseguradora de vehicles, però volen dir coses molt diferents, i fins i tot contraries. Quan el psoe diu territori diu aeroport sobredimensionat, carretera amb quatre carrils, camps de golfs (dos o tres o quatre més, municipals només tal vegada), terciarització del paisatge rural,… Quan el psm diu territori diu aeroport proporcionat a la realitat insular i governat per una sobirania menorquina; diu carretera segura i que posa en valor el paisatge; diu turisme diversificat i ecocentrat;…. Alerta amb el Pla d’emergències a la carretera general en el tram Ciutadella-Ferreries!!! Té tota la pinta de ser una nova estratègia d’aquest psoe per a justificar una via paral·lela absolutament innecessària.

Jo crec que el millor que es pot fer per a prestigiar la política i la democràcia és parlar clar. I és molt clar, per molts peròs que s’hi puguin posar, que el psoe de Menorca no va creure mai ni amb la Reserva de Biosfera, ni amb el PTI, ni amb el camí de Cavalls, ni amb la preeminència del català com a llengua pròpia de Menorca,… ni creu ara amb el Pla Insular de Costa, ni amb una declaració Patrimoni de la Humanitat,…. Res, res, no fa falta que em recordin allò de qui era la presidenta, o la consellera, quan….. Tots els que ens hem assegut a negociar, i la ciutadania ho intueix també així, sabem quines han estat les intencions del psoe en golf, avions, carreteres, llengua, costa i ports, etc., etc. Ho sap la ciutadania, i els mitjans de comunicació també.

Són les diferències en la forma de pensar l’illa, el seu territori, la seva cultura i la seva gent, el que causa desencontres i crisis de govern. Ara bé, que no es desgavelli la dreta. Les crisis són, segons Gramsci, processos de canvi. Un govern plural com el del Govern autonòmic, el Consell o de l’Ajuntament de Ciutadella han de saber gestionar les diferències –ideològiques- per convertir-les en fortaleses. I aquesta no vol ser una frase retòrica. Ho puc dir més clar? I clar que sí. Les diferències en el si de qualsevol govern, inclús format per un sol partit, s’han de gestionar perquè no esdevinguin conflictes mal resolts. Aquesta era una virtut però també una voluntat política de Joana Barceló en els pactes psoe-psm, i és un defecte de Marc Pons i de Pilar Carbonero. Dia rere dia les diferències –ben conegudes- entre els partits que composen els governs no es resolen i acaben esdevenint en un nou conflicte que immediatament transcendeix als mitjans de comunicació.

El psoe-menorca ha de decidir que vol ser quan sigui gran. Ha de reconèixer que les diferències ideològiques entre el socialisme d’estat i el menorquinisme d’esquerres són com a mínim substancioses. Ha d’aprendre el significat de pacte de govern. I, lògicament, ha de saber com vol gestionar els irrenunciables del psm si acorda formar govern amb ell. Excusar-se en el poder de la tècnica (açò en diuen tecnocràcia) no és un bon camí. Cal recordar-li al psoe mil i una vegades que té més opcions que governar amb el psm de Menorca. Pot governar amb el pp. O pot governar en minoria, possibilitat que ara per ara es convertiria en pactes constants amb el pp. Pot també passar a l’oposició des d’on defensar el seu invisible projecte per a Menorca. Ara per ara, la realitat sociològica no dóna marge a més opcions. El psoe-menorca està enfora d’obtenir una majoria absoluta, i el psm, lamentablement, també. Així que claredat per favor. Amb qui vol governar el psoe? Amb el psm o amb el pp? Amb quin programa electoral vol encarar el psoe un possible govern o acord de governabilitat? Amb el pp o amb el psm?