nel martí

La primera notícia del diari Ultima Hora-Menorca d’avui (diumenge dia 6 d’abril) és què el PP es planteja forçar la renúncia de Brondo de l’alcaldia de Ciutadella, que podria assumir l’actual tinent de batlle i diputada al parlament autonòmic Antònia Gener.

Una cosa és evident, i el mateix diari ho expressa així –encara que amb unes altres paraules- de la mà del seu director Josep Pons Fraga: Llorenç Brondo ha desertat completament de la seva responsabilitat a l’alcaldia. I aquesta ja no és una opinió interessada de qui es mostra crític amb el govern del PP, sinó que és l’opinió generalitzada de la població de Ciutadella i fins i tot dels militants i dirigents del PP que ara recull un mitjà de comunicació insular. Brondo passeja molt per la ciutat, fa molts cafès, però no fa d’alcalde.

Els dos mandats del govern presidit per Llorenç Brondo s’han caracteritzat per una falta absoluta de lideratge polític i de projecció de ciutat. Açò sí, amb una diferència clara entre els dos mandats: Jaume Matas i el PP ara ja no governen la Comunitat. Durant els quatre primers anys els actes i les visites dels dirigents autonòmics van servir per amagar una realitat que avui és innegable: durant els anys de bonança econòmica l’Ajuntament de Ciutadella no va saber fer el que li corresponia, que és donar resposta a les principals necessitats inversores de la ciutat. No tenim uns equipaments adequats per donar resposta a l’escola de música, no s’ha resolt l’espai museístic de Ciutadella (Museu municipal des Bastió i Can Saura), no tenim cap espai escènic que compleixi els mínims requisits per a esdeveniments teatrals o musicals, no tenim voltadora, no tenim iniciada ni projectada una nova escoleta infantil que prest esdevindrà urgent, no tenim casal de joves, no s’ha iniciat cap pàrking subterrani, no s’ha avançat en el soterrament del cablejat dels enfronts, no s’han eliminat les eternes barreres arquitectòniques de la Casa de Cultura i la biblioteca, etc. etc. I ara, en època de menors ingressos tant per a l’ajuntament com per als ciutadans, no tenim ni doblers ni equipaments socials.

Un alcalde no pot callar ni amagar-se darrera delegacions o alcaldes accidentals quan s’han de tractar qüestions de primer ordre per a la ciutat, o quan s’han de donar explicacions a l’oposició o als mitjans de comunicació. I ho ha fet reiteradament. Les bondats no són suficients per a governar un poble, també hi calen virtuts. La principal virtut d’un bon alcalde, com insistia Tierno Galván, és donar la cara davant els seus ciutadans, en els bons moments i en els mals moments. El PP de Ciutadella ha comès un greu error ideològic (i estratègic) i és inventar açò de què l’alcalde pot actuar com si fos un president del parlament local, a la semblança dels parlaments autonòmics i estatals, i dedicar-se a dirigir i ordenar els plenaris, i assistir i representar a l’Ajuntament en els actes institucionals. No, un alcalde no és ni pot ser només açò, almenys en l’actual configuració de les corporacions locals. Precisament l’actual ordenament el que va fer és el contrari, donar més autonomia, més responsabilitats, més competències, més autoritat a l’alcalde. Però l’autoritat de veritat no es regala, s’ha de guanyar.

UH-Menorca ha estat valenta amb la notícia que ha publicat, i a més se li ha d’agrair que ha tractat la informació amb respecte cap a la persona de Llorenç Brondo, però amb exigència d’allò que té a veure amb lo públic. De fet Brondo no és el responsable final de l’actual desconcert. Tot el seu equip de govern en són també coresponsables, ja que han governat amb la mateixa deixadesa i apatia. Caldria esperar d’ells un poc més d’humilitat i deferència cap al qui a pesar de tot ha estat el seu alcalde.

Són unes quantes les persones que m’han demanat (o interpel·lat) per una cosa que vaig escriure el mes passat i que, després de la ressaca moral del mes de març, em ve de gust aclarir i justificar. Sí, justificar davant jo mateix una afirmació que em compromet ideològicament, perquè tenc clar que escric primer de tot (i especialment en aquesta època de la meva vida) per a mi mateix, per dir-me què pens i com vull situar-me en el món. El pensament escrit requereix del seu tempo, d’una certa soledat, i de la voluntat de comprometre’s amb la realitat. Ho vull així. Què vaig dir, doncs? Contestant a alguns dels comentaris expressats en el bloc sobre el meu article La raó nacional vaig dir que “som nacionalista perquè som d’esquerres”. I ho reafirm amb consciència. M’explic.

No em propòs ara de definir què significa ser d’esquerres (entre d’altres coses perquè no estic en disposició de fer-ho), però a qui interessi el remetria a les aportacions fetes pel filòsof i politòleg Nobberto Bobbio amb el qual coincidesc extensament i que m’ha servit sempre d’ajuda per reflexionar sobre la qüestió (1). En qualsevol cas, sí que és necessari dir que la identitat de l’esquerra –o de les esquerres- té a veure amb una forma d’entendre i interpretar tres grans principis ideològics: la llibertat, la igualtat i la solidaritat-justícia. Una identitat que té sempre una traducció en forma de sensibilitat; perquè ser d’esquerres és una ideologia, però també una sensibilitat vers les persones, agafades aïlladament i col·lectivament.

Totes les ideologies han fet retòrica i discurs d’aquests grans principis. Totes afirmen que actuen en nom de la llibertat, de la llibertat del mercat i/o de la llibertat moral. Algunes parlen més de la igualtat davant la llei i d’altres de la igualtat d’oportunitats. Per a unes la solidaritat remet a consideracions conjunturals, per a d’altres a objectius estructurals. Bé, idò, des de la meva posició d’esquerres (i d’una esquerra bastant llibertària) em pos al costat d’aquells ismes que fan les persones més lliures i humanes (he de reconèixer que encara que no estigui de moda som frommnià, influenciat per Erich Fromm). En un context global de sobreexplotació dels recursos naturals i de contaminació accelerada de la biosfera, l’home d’esquerres ha de ser ecologista. En un context menorquí de destrucció del territori i del paisatge insular l’home d’esquerres es decanta a favor del proteccionisme i del conservacionisme de Menorca. En un context nacional de menyspreu a la llengua i la cultura pròpies, de subordinació fiscal i dèficit en els serveis públics (que és com dir retall dels drets socials i civils), d’incapacitat d’articular un projecte de país que reconegui i respecti la sobirania popular de les nacions polítiques catalanes, etc.; en aquest context, l’home d’esquerres ha de ser nacionalista (d’un nacionalisme d’alliberament, sobiranista). Així, per la mateixa regla de tres, som feminista, republicà i laïcista, pacifista i antimilitarista, etc., etc. Açò sí, amb múltiples variacions, consideracions i matisos en cada cas. Ah!, i una altra cosa, som internacionalista; perquè tot açò ho vull per a tothom, per a tots els ciutadans, per a totes les nacions, per a tots els territoris del món.

Sí, som nacionalista perquè som d’esquerres. I encara més, ser nacionalista és segons jo la forma de ser d’esquerres i ecologista a Menorca; perquè avui per avui és inviable aplicar polítiques d’esquerres i ecologistes a la nostra nació íntima, i a la nostra nació política, i a la nostra nació cultural, sense tenir els elements propis d’una nació: identitat, cohesió i consciència col·lectiva; sobirania i voluntat de ser.

(1) També hi ha dos llibres extraordinaris sobre què vol dir ser d’esquerres i ser de dretes. El primer pertany a Enrique Tierno Galván, publicat l’any 1976 en aquella primera sèrie de divulgació política que dirigí Rosa Regàs (Qué son las izquierdas, Editorial La Gaya Ciencia). Sobre la dreta recoman ¿Qué era y qué es la derecha?, d’Aleix Vidal-Quadras, publicat per Ediciones Destino i coordinat de nou per Regàs.