nel martí

La proposta del regidor d’UPCM, Joan Triay, de retallar certes despeses “supèrflues” –així ho informen els mitjans de comunicació- ha provocat la reacció del seu propi equip de govern (del PP). I no és estrany. Les peticions fetes per Triay tenen una doble lectura, que en els dos casos no són insignificants. En primer lloc proposa una gestió més austera, severa, rigorosa dels recursos públics que l’Ajuntament de Ciutadella gestiona. Açò és: que els utilitzi de forma ajustada –sense lleugeresa- per a respondre a les funcions que li han estat encomanades. I crec que en aquest sentit tots hi hem d’estar d’acord. De fet, l’austeritat, com a justa administració d’allò públic ha de regir l’activitat política, tant en èpoques de bonança com de flaquesa econòmica. Ara bé, no crec que l’austeritat passi per retallar la despesa de l’aigua mineral que actualment consumeixen gratuïtament dels treballadors municipals, ni per retirar les felicitacions de Nadal (a no ser que sigui una proposta laicista, és clar!). Sí, en canvi, que crec que l’austeritat pot servir per evitar el desgavell d’àpats, recepcions acompanyades de bon menjar i beure, edicions de revistes de caire partidista, publicitat innecessària, calendaris promocionals (fets amb la COPE, i no amb la SER o Onda Cero o UH-Menorca) distribuïts a través dels supermercats, etc., etc. I en aquest sentit el regidor d’UPCM és valent perquè posa en evidència la dinàmica en la qual el PP s’ha mogut aquests darrers anys, d’opulència buida de contingut.

La segona consideració que cal fer és emperò ben diferent. Crec que tots estarem d’acord en què moltes de les coses que proposa Triay no s’han de situar en l’àmbit d’allò que són les grans xifres pressupostàries i per tant del control de la despesa pública en majúscules. Eliminar o retallar el berenar de Sant Joan no suposa cap millora significativa en la gestió del pressupost de quasi 40 milions d’euros. Suposa, i em sembla molt bé, la voluntat d’ajustar de forma ponderada la despesa a allò que realment li correspon fer a l’Ajuntament per la festes. Però la qüestió realment important de la situació econòmica de l’Ajuntament de Ciutadella no és aquesta, no ens enganyem. La necessitat d’incrementar la disponibilitat de recursos econòmics té un pecat original que ningú pot deixar de conèixer. Durant els darrers quatre anys de Llorenç Brondo com alcalde (quatre anys de bonança econòmica vinculada a llicències urbanístiques, permutes, venda de patrimoni, increments en les taxes i l’IBI, aportacions directes del govern de Matas, etc) no s’ha fet el que calia: invertir en infrastructura per al futur (Teatre des Born, Sala multifuncional, Auditori, nova escoleta infantil, Casal jove, Casal d’entitats, espais per a l’art en brut, Escola de música, Ca’n Saura, etc., etc.) i en la millora de la dotació de serveis d’atenció a les persones (servei d’atenció al domicili, educador de carrer, etc., etc.), així com en l’articulació de sistemes de gestió i manteniment de les noves inversions i serveis. No ho van fer. Ni tan sols van ser capaços de consensuar (amb la resta de formacions polítiques i les entitats ciutadanes) un pla d’equipaments públics per al futur de la ciutat. Però en canvi van gastar molt en el capítol de despesa corrent, un sac que com molt bé saben els interventors pot esdevenir en un forat negre, si no hi ha una correcta gestió pressupostària i un fort lideratge polític. I a Ciutadella ni Llorenç Brondo lidera la ciutat ni Tònia Gener ha vigilat els principis d’”austeritat” i de “control de la despesa pública”, que per jo equival a saber què és l’important per a Ciutadella. El forat negre, efectivament, ha sortit ara. I el PP el vol apedaçar amb un 40% d’increment d’IBI i un pla de viabilitat econòmica. Apedaçar la despesa corrent d’ahir i d’avui, que ningú s’enganyi. No és cert que la necessitat de majors ingressos es derivi de noves inversions, aquestes són només una petita part de la gran mentida.

Austeritat, idò? Sí, és clar que sí. Però sobretot política, és a dir saber convertir en realitat allò que el poble necessita. I d’aquesta política el PP de Ciutadella en sap fer molt poca.

Joseph Ratzinger ha publicat la segona encíclica del seu papat, ara dedicada a l’esperança (Spe salvi, Salvats en l’esperança), on repeteix algunes de les afirmacions bàsiques del catolicisme antimodern: la raó humana és insuficient per a comprendre el món, i sense Déu no existeix la justícia. No és estrany, per tant, que de la lectura de l’encíclica en surtin afirmacions concloents com aquesta: “un món que administra la justícia ell tot sol, és un món sense esperança”.

Les conseqüències d’aquest discurs són immediates: si la raó humana és insuficient ens cal la fe, creure en Déu. I aquesta fe és administrada -per voluntat divina- per l’Església catòlica, que deu ser necessària i suficient, clar!. Sense la mediació de la fe no és possible ni la justícia ni l’esperança.

Els laicistes agnòstics també pensam que les capacitats humanes de la raó tenen els seus límits, però en canvi confiam en la voluntat humana de racionalitat i de raonabilitat a través de les quals és capaç de construir col·lectivament un ordre de justícia i d’esperança. “La sobirania del poble i els drets humans són les fonts seculars de legitimació dels Estat constitucionals regida per la raó”, deia Jürgen Habermas. I segur que Ratzinger coneix molt bé aquesta posició.

En el que sí que coincidim Ratzinger i jo és en què “la injustícia de la història no pot tenir la darrera paraula”, i en què “hi haurà judici final, amb purgatori i infern”. Hi coincidesc no com a convicció sinó com a desig íntim. Cada dia res perquè Déu existeixi i (ja que ha decidit no intervenir en els esdeveniments humans) faci justícia el darrer dels nostres dies. I que sigui clar, i contundent, amb la injustícia i el sofriment que han causat tots aquells que han dit parlar en nom de Déu. Aquests que han fet de la pregunta pel sentit (essència de la religió) la resposta amb sofriment (la realitat de l’Església catòlica), aquests quin perdó tindran?

Però mentre no arribem al dia final, quan Déu farà justícia, li correspon a l’home, des de la seva humanitat i intersubjectivitat, construir un món regit per criteris i valors justs.

(Definició)

Paraula composta que expressa la determinació del propi destí. Aplicat als individus, suposa l’exercici ¾o sia, la capacitat i la voluntat¾ de decidir el propi futur. És la llibertat, i per tant la responsabilitat, en la presa de decisions.

Aplicat als col·lectius té el mateix significat que abans. Tanmateix els col·lectius, si les matemàtiques funcionen, són una suma d’individus. Els col·lectius es podran autodeterminar si els individus tenen abans la voluntat i la capacitat d’autodeterminar-se. I aquesta darrera ¾la capacitat d’autodeterminació¾ depèn de la sobirania. Només un col·lectiu sobirà, format per individus sobirans als quals es reconeix l’exercici de la llibertat, pot decidir què és el que més li convé, o sia autodeterminar-se.

De vegades, especialment quan el terme autodeterminació s’aplica a la nació dels Països Catalans, s’associa erròniament amb independència o autogovern. I no són el mateix. La independència, l’autonomia, és el que necessiten els individus per autodeterminar-se, i decidir el que calgui. El que sí és cert és que qui reclama l’autodeterminació ho sol fer per assolir una major independència, autonomia i autogovern. In-dependència, no dependència, vol dir no-submissió (o relació entre iguals), o sia autodeterminació. No a l’inrevés. Al final, idò, un reclama l’autodeterminació per poder autodeterminar-se cada dia; o, suavitzant l’exageració, cada dia que faci falta. Tanmateix, l’autodeterminació és una conquesta democràtica.

(Contextualització actual)

Fa uns mesos, Josep-Lluís Carod-Rovira, precisament en unes dates en què assumia la presidència en funcions de la Generalitat, posava data al referèndum d’autodeterminació per a Catalunya: any 2014 (quan es compliran els tres-cents anys que Catalunya va perdre la condició d’Estat). No entraré ara en les qüestions formals i jurídiques que cal resoldre abans de plantejar aquesta consulta democràtica. Només la pos com exemple per subratllar la distància que hi ha entre la realitat catalana del Principat i la realitat menorquina. Allà, fins i tot els lleials del PSOE, el PSC, tenen clar que Catalunya és una nació, que la llengua catalana ha de tenir estatus de llengua de país (on els seus ciutadans han de poder exercir el dret a usar-la, fet que només és possible si la resta tenen el deure de conèixer-la), i que el futur de la comunitat autònoma és el d’esdevenir una regió federal o confederal. Aquí, a les Illes, res no és igual. N’hi ha que encara discuteixen sobre si el domini .cat és un domini independentista o no. És dramàticament constatable: hi manca cultura nacional.

Els mateixos dies que Carod feia la seva proclama autodeterminista, es presentava el Fòrum pel Dret a Decidir, format per intel·lectuals, economistes, juristes, escriptors, científics, sociòlegs, etc., que es constituïa per “fer pedagogia sobiranista” i impulsar estudis sobre la viabilitat d’una relació diferent entre Catalunya i l’Estat espanyol, que respecti la sobirania catalana.

(Referències històriques)

És evident que les nacions que conformen l’Estat espanyol mai no s’han pogut autodeterminar perquè no se les considera subjectes de sobirania. No és estrany, per açò, que les nacions apàtrides (i privades de sobirania), avui esdevingudes comunitats autònomes, Galiza, Euskadi, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, s’hagin agrupat entorn de declaracions i plataformes polítiques per reclamar un model d’Estat diferent del que tenim, basat en una sola nació (i en una sola sobirania), única i indivisible, la nació espanyola. Aquest nou model d’Estat formulat en la Galeuzca l’any 1933 i en la Declaració de Barcelona l’any 1998, proposa l’Estat plurinacional confederal com alternativa a l’Estat producte de la transició democràtica. El PSM de Menorca, conjuntament amb la federació PSM-Entesa Nacionalista de les Illes, va adherir-se a la Declaració de Barcelona, signada inicialment per BNG, CiU i PNV.

(Dubtes)

D’altra banda, els illencs no podem oblidar que el nostre Parlament, seu de la sobirania popular (que també nacional), mai no ha aprovat una proposició de llei que faci explícita la seva no-renúncia al dret d’autodeterminació, com sí ho han fet altres parlaments, com el de Catalunya per exemple. I açò ha estat així, no per manca de voluntat i insistència dels nacionalistes menorquins, com la presentada pel PSM-EEM i signada per Joan F. López Casasnovas l’any 1989.

En canvi, tots els grups parlamentaris de les Illes Balears han donat suport a les propostes no de llei que reclamen el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Només és un apunt; però l’apunt que posa de manifest el dèficit emocional que patim com a país.

En Tomeu Truyol, poeta per a vosaltres, i amic per a mi, m’ha deixat aquest poema per a continuar la reflexió del post-it anterior [ "Solstici d’hivern, i la flama del desig (de consumir)" ]

MISSA GLOBAL

“No defugis l’únic camí possible”
va dir-te el senyor tot poderós.

“Consumeix!
I treballa, oh fill meu, que açò ja et dignifica

No pensis, no demanis, no caiguis en la temptació
d’aturar-te i observar…
Que el desert a los voreres
no és problema teu!”

Paraula del senyor
Vos globalitzam senyor!